L’escriptor i advocat Josep Maria Loperena ha presentat una querella criminal per un delicte contra la propietat intel·lectual contra Columna, editorial de la novel·la L’espia del Ritz, així com la seva autora, Pilar Rahola, i el periodista Jordi Finestres, responsable del reportatge sobre Bernard Hilda que la revista Sàpiens va publicar el 2003. Loperena acusa Rahola d’haver-se apropiat del “seu” Bernard Hilda, un violinista real que va treballar a l’Hotel Ritz de Barcelona els anys 40 inclòs en la seva obra L’espia del violí (Efadós) i que ell va ficcionar com a espia, malgrat que assegura que “mai” ho va ser.
Per contra, Rahola defensa que el protagonista de la novel·la s’inspira en les informacions publicades sobre el personatge real. Loperena reclama una indemnització en funció dels ingressos obtinguts per l’edició i la venda de la novel·la L’espia del Ritz. Rahola i Finestres ja van presentar al juny una querella criminal per injúries i calumnies.
El debat de fons rau en el paper que va tenir el personatge real de Bernard Hilda. Per Loperena, tot el què s’inclou en la seva novel·la L’espia del violí és rigorós, a excepció del fet que Hilda fos un espia de l’MI6, que va ser una “invenció literària” pròpia. Per contra, Rahola defensa que Bernard Hilda era espia, tot i que “mai va ser a Barcelona per fer cap missió ni va treballar per l’MI6”.
Realitat o ficció, la clau del cas
Segons el text que l’advocat ha remès a jutge, l’únic cert de la història és que Hilda era un jueu perseguit a França pels nazis durant l’ocupació i que va fugir a Barcelona amb l’ajuda de membres de la resistència francesa. “El que va fer sospitar al querellant de l’existència d’un possible plagi parcial de la seva idea i de part de l’argument de la seva novel·la va ser el fet que Rahola, a L’espia del Ritz, afirmés que Hilda era un espia, un fet històricament fals, ja que aquesta activitat que atribueix a Bernard Hilda, el crooner, vocalista i director d’orquestra de La Parrila del Ritz va ser fruit, exclusivament, de la invenció del querellant”, assegura.
Loperena diu que Hilda només “escoltava frases o, fins i tot, converses a oficials nazis i ho passava als aliats, “el que no el converteix en un espia professional integrat en un servei d’informació”.
Per contra, la periodista Pilar Rahola manifesta que tot el material inclòs en l’obra publicada per Columna s’inspira en el reportatge de Sàpiens publicat el 2003 per Jordi Finestres i hi inclou referències com un article de Joan de Sagarra a El País i l’entrevista que li fa Víctor Amela al violinista el 2003. En l’obra de Rahola, Hilda n’és el protagonista, mentre que en la de Loperena n’és un personatge secundari.
Quant al periodista i escriptor Jordi Finestres, Loperena diu que ha escrit diversos assajos publicats per Proa i Columna i que, com a col·laborador d’Edicions 62, té accés a la casa editorial i “molts dels seus alts càrrecs són amics seus”. Per tant, al seu entendre, hauria tingut accés als originals que Loperena havia enviat a l’editorial el 2008 i que Columna dos anys més tard.
En la querella, Loperena assegura que l’article de Finestres és una crònica “molt documentada” sobre el músic però que en els capítols Fugint del terror i Parrilla de la llibertat són una “còpia literal dels textos del querellant” que obraven a l’editorial i que Rahola “reprodueix a la seva novel·la”. “Finestres ni li pregunta ni Hilda respon sobre la seva actuació com l’espia que mai va ser”, rebla en l’escrit. “No es tracta d’un plagi de la seva novel·la ja que els arguments són diferents, malgrat que esdevenen una prestació i transforació d’una obra artística”, per Loperena.
Obra descartada per Planeta
Josep Maria Loperena havia de publicar just abans de la pandèmia la seva última novel·la, L’espia del violí. Formava part d’un encàrrec de Columna de tres novel·les històriques sobre la Barcelona de la postguerra, de les quals l’editorial, finalment, només en va publicar dues: La casa del fanalet vermell i Ulls de Falcó.
La tercera, L’espia del violí (que ell, inicialment, va titular La ciutat màgica), no va arribar a veure la llum perquè Columna acabava d’incorporar-se a Planeta, que va decidir no editar-la. Amb tot, la va inscriure al Registre de la Propietat intel·lectual el dia 20 de maig de 2008. Una dècada després, l’editorial Efadós va decidir editar-la. Ara, per acreditar tot el que es recull anteriorment, aporta els originals de l’edició.
