Una joia de l’arquitectura teatral amb gairebé cent cinquanta anys d’història i un dels símbols culturals de Catalunya al món quedava devorat per les flames avui fa trenta-un anys. El 31 de gener de 1994, i en només tres hores, un incendi cremava el Gran Teatre del Liceu. La tragèdia havia arribat amb un avís previ: estaven a punt de començar les obres de reforma per modernitzar el teatre i millorar-ne la seguretat, perquè hi havia un elevat risc d’incendi, del qual havien alertat reiteradament els informes tècnics. De fet, per seguretat, les funcions del Liceu es feien amb un equip de guàrdia de bombers a la sala. Aquell dia, a dos quarts d’onze del matí, una guspira generada per un bufador que feien servir dos operaris que feien tasques de manteniment va calar foc al teló del teatre. Paradoxalment, els operaris estaven soldant el teló d’acer que precisament servia per aïllar la sala del foc en cas d’incendi.
El foc va destruir l’escenari i la sala del teatre -el fet que aquests espais fossin de fusta i moqueta, i que acumulessin molta pols explica la virulència amb què es va propagar el foc-, però miraculosament van quedar intactes alguns espais emblemàtics com el Saló dels Miralls o el vestíbul. També es van salvar el Conservatori i el Cercle del Liceu. Al carrer, es recordarà sempre la soprano Montserrat Caballé plorant desconsoladament contemplant la tragèdia, o agents de policia rescatant quadres i obres de valor de l’edifici, que es van traslladar inicialment al Palau de la Virreina i després al MNAC. Les flames van arribar als 70 metres, i la fumarada es va poder veure des de tota la ciutat. Cremava un espai de la vida artística, social i política de la ciutat, reconegut com a símbol de Catalunya i amb projecció internacional.
Dos incendis i un atemptat en la vida del Liceu
Aquell dia, la societat catalana quedava commocionada en veure com s’esfumava, per segona vegada, un símbol de la cultura barcelonina i catalana: l’incendi del 94 no havia estat l’únic que ha patit el Gran Teatre del Liceu. El 9 d’abril de 1861, catorze anys després de la inauguració del teatre, al Liceu hi va haver un altre incendi devastador. El foc va començar al quart pis, en el taller de sastreria, i provocat per un llum d’oli mal apagat. El foc va cremar de pressa l’estructura de fusta i només va quedar l’estructura de pedra del teatre. Ara bé, el Liceu no és l’única víctima del foc, gairebé tots els grans teatres d’òpera europeus s’han cremat alguna vegada. La Fenice de Venècia i el Liceu ho han fet en dues ocasions. I en el cas barceloní, sumem-hi una altra tragèdia: un atemptat anarquista el 7 de novembre de 1893 en la nit de la inauguració de la temporada. L’anarquista Santiago Salvador va llançar dues bombes sobre la platea del teatre. Una de les dues va explotar i va matar una vintena de persones.
El Liceu es va reobrir el 7 d’octubre de 1999 amb la celebració de la funció inaugural del nou Teatre amb Turandot sota la direcció d’escena de Núria Espert en un nou edifici que mantenia una aparença fidel a l’anterior, però dotat d’una infraestructura tècnica avançada. I d’aquell incendi en va sortir també una democratització del teatre: ja no hi queden espais limitats per a socis antics i mecenes, perquè en la reconstrucció del Gran Teatre del Liceu es van utilitzar fons públics.
