El matí de Sant Jordi de 1993 d’ara fa 30 anys, els barcelonins i barcelonines certificaven la desaparició definitiva i abrupta d’un símbol de la ciutat que havia explicat la Història en majúscules a través del seu paper durant ni més ni menys que dos segles. Deu dies després de la proclamació de la primera República Francesa, l’1 d’octubre de 1792 apareixia, de la mà de l’impressor italià establert a Catalunya Pere Pau Husson de Lapazaran, el primer Diario de Barcelona, editat en castellà, amb quatre pàgines, en format d’avisos oficials i amb les armes espanyoles a la capçalera. L’empresari havia sol·licitat al rei Carles IV imprimir un diari a Barcelona, i el monarca li havia atorgat el privilegi de forma immediata. Aquell primer diari informava del santoral, els bans de les autoritats, les entrades i sortides de vaixells, horaris dels carruatges, meteorologia, objectes perduts o funcions de teatre.
Napoleó i Estat Català catalanitzen el diari
Des d’aquell 1 d’octubre i fins al darrer exemplar imprès el 22 d’abril 1993 -amb una pròrroga d’un any sota el nom de Nou Diari-, el rotatiu va sobreviure a tota mena de canvis de propietat, vicissituds històriques, crisis econòmiques i laborals. El primer d’ells, amb la invasió napoleònica i l’esclat de la guerra entre 1808 i 1814, quan el diari es va editar en català i francès -o en castellà i francès segons el moment- i les armes espanyoles van ser substituïdes per l’àliga de Napoleó Bonaparte. Amb la retirada dels francesos, l’empresari Antoni Brusi va aconseguir-ne la propietat en compensació pels serveis prestats al regne d’Espanya durant el conflicte. Des d’aleshores, el Diario de Barcelona va ser conegut popularment com El Brusi. Antoni Brusi va modernitzar el diari invertint en telègrafs per aconseguir major rapidesa en les informacions, i també va convertir la capçalera en l’òrgan de la burgesia conservadora, monàrquica i catòlica de Barcelona.
Un altre moment en què el diari s’edita en català és durant la Guerra Civil (1936-1939), quan va ser confiscat pel partit Estat Català. I per tornar a veure el català a les pàgines d’aquest diari caldrà esperar fins als darrers anys de vida del diari, quan es catalanitza la capçalera (Diari de Barcelona) entre 1987 i 1993, i amb el breu període de Nou Diari (1993-1994). Acabada la guerra, Miguel Mateu Pla, alcalde de Barcelona, va recuperar el rotatiu i va fer que el comte de Godó, propietari del rival La Vanguardia, hi entrés. La capçalera va anar fent-se un espai, però al final de la dictadura va entrar en crisi. L’any 1980 va fer suspensió de pagaments, i els treballadors van quedar-se la capçalera gestionant-la com una cooperativa. Aleshores va passar a ser bilingüe. Fins que el 1984 va acabar tancant durant tres anys. El 1987, l’alcalde Pasqual Maragall -que volia fer una mena d’AVUI d’esquerres-, li va donar un impuls i va reaparèixer només en català i en mans del grup Zeta i de l’ONCE. Finalment, el 1992 acabaria en mans dels germans Dalmau, moment en què comença l’etapa final del diari i el seu declivi, inclòs un conflicte laboral que no es va tancar definitivament fins a l’any 2007, tretze anys després del tancament de Nou Diari el 1994.
Crònica d’una mort anunciada
“Quan el 22 d’abril de 1993 va sortir l’últim número del Diari de Barcelona, feia temps que en el sector periodístic i en la redacció del diari es parlava de la crònica d’una mort anunciada. Els últims mesos es van viure força turbulències financeres que van afectar l’estat d’ànim del personal del Diari. De fet, l’entrada en l’accionariat de l’‘ONCE’ ja havia suposat la primera trencadissa en el model de diari, perquè el grup empresarial no tenia una línia clara, cosa que es reflectia en altres mitjans de comunicació que formaven part del grup. Només se sabia que volien modificar la línia editorial, sense que tinguessin clar què volia dir això exactament”, rememora en conversa amb el TOT Barcelona en Pasqual Llongueras, últim director de la capçalera.
Pel que fa als números del Diari, Llongueras creu que era un peix que es mossegava la cua: “Reduir dràsticament el deute suposava la mort del Diari, i renegociar el deute suposava adquirir compromisos que el mateix grup no sabia si volia assolir”. En aquestes circumstàncies, considera que “l’ONCE no tenia cap pla estratègic pel Diari, i en lloc d’anar reduint el deute i invertir en un model de Diari català, independent, progressista i barceloní, va deixar que les ventades anessin allunyant el Diari dels seus objectius”. Però la compra del diari per part dels germans Dalmau el 1992 no va resoldre res, més aviat, el conflicte es va agreujar i es va precipitar el final.
Els periodistes van resistir fins al final
Justament, la redacció es va convertir en un fortí de resistència professional que anava més enllà de cobrar els endarreriments de les nòmines. Els germans Dalmau van decidir deixar d’editar el Diari de Barcelona el 22 d’abril de 1993 i van impulsar el projecte de Nou Diari, amb edicions a Barcelona, Girona, Reus i Tarragona. L’aventura va durar pocs mesos i l’octubre de 1993 van arribar els impagaments i les veus que anunciaven el tancament de la breu aventura del Nou Diari. I el 27 de gener de 1994, coincidint amb una vaga general a tot l’Estat, l’empresa va endur-se de la redacció de Barcelona maquinària diversa cap a Tarragona, impedint la impressió del diari. Ja havia tancat l’edició de Girona, i Reus i Tarragona també agonitzaven. Tot i el cop, els periodistes van “organitzar torns de 8 h per tenir la redacció coberta 24 h, mobilitzar-nos i poder cobrar el que se’ns devia. Vam aconseguir ajudes solidàries per pagar la llum del local i vam fer algunes edicions per explicar què passava. I vam aconseguir que del crèdit de l’ICF de 200 milions d’euros que tenia la família Dalmau, 62 milions fossin per als treballadors”, explica al TOT l’aleshores president del comitè de treballadors, Quico Ràfols.
Un fracàs que va acabar essent un referent
El periodista Salvador Cot era aleshores el cap de redacció. Fa valdre una capçalera que “va travessar la història de Catalunya durant dos segles” i que va comptar amb professionals sense els quals no s’entén la història del periodisme català. Va viure des de la redacció els últims dies del Diari de Barcelona i el naixement del Nou Diari, un projecte que aleshores no va quallar, però que va “impressionar” aquest periodista que ara és editor del Grup El Món: “En l’àmbit personal em va impressionar molt aquell model de diverses edicions locals, amb un cos central que compartíem les quatre edicions i cadascú amb els seus temes. Aquella idea que aleshores va fracassar, em va marcar, i el grup El Món és en realitat hereu d’aquella experiència. Diverses capçaleres territorials molt permeables, amb costos repartits i una visibilitat més gran per a tots els continguts”.
Interessos polítics?
Fos com fos, Barcelona i la comunicació havien perdut un referent històric que difícilment tornarà a existir. En Quico Ràfols lamenta que en aquella redacció hi hagués grans professionals que fossin engolits per “uns quants que volien fer del diari el seu projecte polític i van obviar que era un referent periodístic amb dos segles de vida”. “El PSC i Pasqual Maragall havien promès a l’ONCE, que, per cert, tenia una empresa que vigilava les obres dels Jocs Olímpics, que si entrava en l’accionariat podria omplir la ciutat de cabines blaves de venda de cupons i li donarien llicències de tele privada, però quan l’empresa veu que no té les llicències, abandona el diari a la seva sort”, recorda. També en Pasqual Llongueras lamenta les maneres com es va matar el projecte: “El Nou Diari de Barcelona va ser la continuïtat d’un mal principi empresarial, tot i que periodísticament semblava adquirir un format molt més proper al lector barceloní. El Diari no mereixia un final com aquest, però hem vist moltes aventures periodístiques que han acabat així per ambicions personals o econòmiques”.
