Al bell mig del barri del Clot s’alça un edifici fet a mida dels castells amb un gran pati obert que no passa desapercebut per als veïns. El Clot va acollir els primers castellers de Barcelona i allà encara continua la colla degana de la ciutat. Els Castellers de Barcelona engeguen nova temporada amb ganes de deixar enrere els anys foscos de la pandèmia i un cas d’abusos sexuals que la mateixa colla va dur als tribunals. És la colla del Clot, però també la que du el nom de la ciutat més important del Meditarrani. I encara que molts no ho saben, una de les que va situar els castellers al món gràcies a una imatge icònica als Jocs Olímpics de Barcelona ’92. Amb la idea de consolidar-se com a colla de 9 pisos, els Castellers de Barcelona s’encomanen a un nou cap de colla. Els companys li diuen ‘Txory’. Formalment es fa Jordi Lleixà. Després de 28 anys servint l’entitat, el casteller entoma el nou repte sense ganas d’arriscar però decidit a fer “passes endavant”.
Fins ara compaginaves el món de la música amb els Castellers de Barcelona. Escollir entre una cosa o l’altra és com prendre una decisió vital?
Crec que amb això ho tindria molt clar. He estat en diferents grups de música, però és que faig castelles des que vaig néixer. És una forma de vida a la qual ja m’he acostumat. Així que no, jo crec que no tindria dubtes, perquè no és només el fet casteller, és tota la part social que l’envolta. És tot el tema de l’amistat, de les sortides, tot el que fa més enllà dels castells.
Aquest any t’estrenes com a cap de colla després de 28 anys fent castells. Això és com per a un futbolista debutar amb el Barça a la Champions?
Diria que una comparació més similar a la Champions serien els castells que aconsegueixes, que al final és el gran moment d’eufòria. Guanyar una Champions és un sentiment que et genera eufòria i això és el que et trobes quan descarregues un dels castells màxims, un dels teus objectius.
En tot cas, ser cap de colla il·lusiona.
Sí. Ho trobo com una decisió que ha arribat amb el temps. No tinc tampoc un moment clar en què l’hagi pres. Jo crec que, simplement, la idea, a poc a poc, se’t va posant al cap fins que finalment em vaig presentar. Però és més un seguir treballant per la colla des del lloc que crec que ho puc fer, que no pas el voler guanyar una Champions castellera.
És també una responsabilitat, et tocarà exercir de germà gran de la resta.
És la responsabilitat més gran que he tingut. Havia sigut cap de músics, he estat cap de canalla, tècnica de pinyes molt de temps, però és cert que aquesta responsabilitat és molt més gran. Al final has de prendre unes decisions que marquen com va una temporada. Hi haurà moments que aquesta responsabilitat farà por, sobretot al principi, fins que m’hi vagi acostumant.
“Decisions que marquen una temporada”, dius. Potser hi haurà moments en què has d’optar per fer baixar un castell. Estàs preparat?
Jo crec que sí. Espero que no arribi el moment d’haver-lo de fer baixar perquè serà senyal que han anat bé. Però sí, jo crec que sí. Com a cap de canalla ja havia portat algun castell a l’assaig. No a plaça, que obviament són sensacions diferents. Però jo crec que és posar-se en el mood d’aquell moment; és igual si tens pors o no, la decisió està presa, fes la teva feina i ja et preocuparàs després si la decisió ha estat bona o dolenta. Simplement, intentaré en cada moment prendre la decisió que trobi correcta i espero no cagar-la molt [riu].
Hi ha caps de colla que arrisquen més que d’altres. Seràs dels que arrisquen?
Crec que no. La idea no és arriscar. Els castells es fan perquè els tens, te’l creus i li tens ganes. Però sí que és cert que a vegades la colla no les té totes i dius ‘viga va! Fote’m-jo! Que el tenim’. A vegades aquestes decisions ajuden a fer passetes. Però clar, són les díficils; te la pots fotre i anar dos passes enrere. Això és el que hauré de saber llegir. Espero saber quan hauré d’arriscar.
Sou una colla amb seu al Clot, i força arrelada al barri. En canvi, al nom posa Castellers de Barcelona. No fa més vertigen dur el nom d’una ciutat com Barcelona?
No, al final és el nom de la teva colla. Sí que és cert que representem la ciutat, però duem aquest nom perquè abans no n’hi havia les colles d’ara. Abans, quan es fundaven les colles, agafaves el nom de la ciutat. Però sí, òbviment fem més vida al Clot, perquè estem aquí instal·lats. En tot cas, dius que estem molt arrelats al Clot i fem molt de barri… doncs encara n’hem de fer més. Fa anys que intentem estar més arrelats, fer més contactes amb altres entitats. Però el fet de dir-te Barcelona i no Clot et suma unes coses i et resta en d’altres.
En què resta?
Aquí et trobaràs que hi ha molta gent que diu ser molt de barri i que no el representes amb el nom de Barcelona, perquè són dos noms que, potser, evoquen idees diferents. El Clot és una mica més punky i Barcelona és una ciutat turística i més cosmopolita. Al barri del Clot hi ha un orgull clotenc molt fort, la gent canta orgullosa ‘Soc del Clot!’ i potser no se sent tant representada per Barcelona. Portar el nom de Barcelona suma i resta alhora.
La paraula Barcelona no suma pressió, però també sou la colla degana de la ciutat. Això potser sí que en suma.
Tampoc. A mi no em suma pressió, això. Me’n suma més tota la història que tenim darrere. Fa 54 anys que fem castells, hem fet moltes coses i hi ha hagut molta gent que s’hi ha posat el capdavant. És una entitat que ha fet coses molt més enllà dels castells. I és això el que m’afegeix més pressió, la importància que té l’entitat per a molta gent. El nom que tingui o deixi de tenir no tant.
La colla va votar l’any passat canviar-lo per un de més inclusiu. Però finalment vau votar mantenir ‘Castellers de Barcelona’. Per què?
Sí, vam votar perquè la idea era canviar-lo a ‘Colla castellera de Barcelona’. Finalment va sortir que no…
Per només sis vots.
De fet, per sis vots no es va arribar a la majoria de dos terços necessària per aprovar un canvi com aquest, però la colla va indicar que aquest és el camí. La idea és seguir treballant en aquesta línia, per mirar de fer la colla més inclusiva, amb petits detalls o altres de més grans que anem trobant pel camí. La idea és anar millorant.
Quan va caure el nou nom, el president de la colla, Gregori Samper, va dir que seguirieu treballant “la inclusió de les dones als castells”. Com s’aterra aquesta declaració d’intencions a la plaça?
A nivell de colla fa molts anys que ho treballem, és una qüestió que treballa el món casteller en general. Crec que a la nostra colla es donen oportunitats. A nivell de troncs, de canalla i pisos superiors, hi ha pressència femenina. Algunes han arribat a terços. Però hem de seguir treballant-hi: no hem tingut una segona en un castell 4d8, la majoria de mans altes a la pinya són masculines… Aquest any, els càrrecs sí que són paritaris, però els importants els ocupen homes. Hem tingut dues cap de colles dones i mai una presidenta. I si mires la colla estem força repartits, no som 70% d’homes i 30% de dones. És una feina que hem de seguir treballant, també que les dones puguin parlar i ser escoltades i també que tinguin facilitats per poder agafar els càrrecs.
Un estudi de la Coordinadora de Colles Castelleres de Catalunya amb pressència de 75 colles del país esmenta que les dones tenen un paper més secundari com més tradicional és la colla. Els Castellers de Barcelona tenen més de 50 anys. Està en aquesta tessitura, creus?
Crec que hem fet moltes passes d’igualtat. Què falta per fer? No et sabria dir els passos concrets, però intentem treballar-ho. Ara a la junta tenim un equip d’equitat. Suposo que hem de poder donar comoditats, que puguin parlar igual que jo o que sentin que no hi haurà ningú que et callarà la boca o et dirà el que sigui per ser una dona. Penso que aquestes són actituds que gairebé no en tenim a la colla, però tampoc et diré que no en tenim. Crec que en qualsevol entitat gran com la nostra hi pot haver-hi, però estem treballant per reduir aquestes situacions.
Quan es parla de castells, tothom mira cap a Vilafranca i cap a Tarragona. Tan lluny estan les colles de Barcelona de colles com els Castellers de Vilafranca o la Vella?
És més la menera com es viu la cultura a cada ciutat o poble. A Tarragona, Vilafranca o Valls els castellers estan més arrelats que no pas aquí a Barcelona. La gent és més propensa a la cultura. A Barcelona hi ha 10.000 activitats d’oci que la gent prefereix fer abans que castells. Aquí molta gent coneix un casteller, però som ‘els friquis que fem castells’. En canvi, a la zona més tradicional tenen els castells arrelats al poble. És el que marca la gran diferència.
A Barcelona ens falta cultura de castells?
Hi manca cultura popular, en general. Tu vas a la festa major de Vilanova, de Vilafranca, és igual, i veus com la gent viu la cultura, com s’omplen els ceraviles. El jovent d’aquests municipis va a la festa major, fins i tot a veure els balls populars, aquí els joves prefereixen la discoteca. A veure els gegants van els guiris i els que ens agrada la cultura. Jo crec que aquesta és la gran diferència, com vivim la cultura.
Aquesta manera de viure la cultura, o de no viure la cultura, és un fre per a les colles barcelonines?
Si més no, ens fa tenir menys gent. I al final els castells depenen de la gent. Si ets cent a la colla, vols ser dos-cents, i quan ets dos-cents en vols tres-cents. Sempre vols més gent perquè els castells necessiten gent. Però clar, òbviament, si la gent viu menys la cultura, si menys gent participa de la cultura, en serem menys, i amb poca gent costa més. Hem d’anar treballant per fitxar nous perfils.
Aquesta diferència és la que fa que a Vilafranca, per exemple, hagin pogut celebrar un castell de 10 pisos? És inimaginable viure això a Barcelona?
Mai diré que no, perquè al final mai saps, no? Però és molt difícil veure-ho aquí. Per fer un 3d10, què necessites? Mil persones… Collons, nosaltres el dia que arrosseguem trescentes estem orgullosos. Doncs imagina’t, per fer castells de 10 hem de fer tres vegades aquestes xifres i encara et faltarien cent persones. Serà complicat. No diré mai que no es podrà fer, perquè qui sap, potser de cop i volta hi ha un boom casteller i molta gent entra a les colles. Però és complicat.
A què poden aspirar ara mateix els Castellers de Barcelona?
L’any passat vam tornar a fer castells de nou després de cinc anys, i aquest any esperem guanyar la categoria de nou, recuperar-la un altre cop. Ens falta un castell per fer-ho, així que esperem que passi. Però bé, jo crec que aspirem a buscar els castells de nou, però no només per ser colla de nou, sinó per créixer una mica desde la base. Poder fer castells de vuit solvents, buscar castells de vuit i mig, per exemple, i fer-los bé i tranquils. Aquest any hem de fer el camí per poder fer més castells de nou en un futur.
La pandèmia va suposar un bon sotrac per a la colla. Ha estat com començar de zero. De fet, us vau quedar encallats. Ara deies que heu estat 5 anys sense poder poder aixecar castells de 9. Ets optimista de cara al 2024?
Va ser un fre de mà total. Va ser fatal perquè vam perdre molta gent pel camí. Però també té coses positives, hem guanyat gent que s’avorria a la pandèmia i també hem pogut eliminar dinàmiques encallades a la colla.
Quines dinàmiques?
No et sabria dir. Potser després de la covid som més oberts amb la gent nova. Som més oberts i més sociables.
Aquest any us heu vist involucrats, de forma indirecta, en un cas d’abusos. En l’última assemblea, de fet, vau ratificar la decisió d’expulsar un memebre de la colla condemnat per abús sexual infantil. És el moment més complicat de la colla?
Ha sigut un moment complicat, sí. Són casos que no han passat durant l’activitat de la colla, però sí que hi ha víctimes que en formen part. Com a colla vam actuar de l’única manera que podíem fer-ho. Al final és una cosa que et sobrepassa i decideixes portar-ho a la justícia, que és qui dictamina i pren totes les decisions. Era una cosa que se’ns anava de les nostres capacitats.
Us ha jugat a la contra aquest cas, a l’hora de fer més barri?
Entre les entitats crec que no ens ha afectat. Sempre hem expressat i comunicat el que hi havia. Hem sigut transparents dins del marge que ens deixa la llei, hem sigut molt clars. Però lamentamblement no és excepcional que passi un cas d’aquests en una entitat tan gran com la nostra. Jo crec que la gent ha vist que la nostra entitat fa alguna cosa al respecte, que altres entitats segurament ni es mouen. Tant debò no hagués passat, però hem fet tot el que podíem.
I dins la colla hi ha hagut neguit?
Óbviament quan hi ha un cas d’aquest nivell hi havia molta gent amb dubtes i que es pregunta què havia passat. Però hem intentat mantenir la confidencialitat. Sí que hi ha hagut cert neguit, però amb el temps ho hem anat deixant enrere i esperem aprendre del que hem fet bé i del que podem fer millor, tirar endavant i que mai més torni a passar.
Com va el nou protocol que heu creat?
Hi ha un protocol nou i l’hem compartit amb altres entitats del barri, que també tenen punts liles i equips d’equitat. Crec que hem fet un passa. És la primera o la desena, però en falten mil.
