Tant se val si ja no duu camises de tirants o cabellera rockera. És Bruce Springsteen. Icona del rock. Rocker magnètic, carismàtic, l’home que sap posar-se el públic a la butxaca. Que vestit amb corbata es dirigeix al públic català, en català, amb un “Hola, Catalunya! Com esteu?”. Són les nou del vespre tocades i en Bruce, com li diuen els fans, comença la primera d’una desena de cançons que aniran interrompudes. Una darrera l’altra. Només s’ha permès una breu pausa entremig per sorprendre amb un moviment tan hàbil com estudiat: “Una nit preciosa”, li diu al públic, entregat, i embogeix. Ja té 74 anys i no corre però sí que salta, puja i baixa, juga amb el públic, amb la banda, la guitarra. Enamora. Sobretot quan el concert ja fa baixada, amb els grans temes superats, i recupera el Twist and Shout dels Beatles –que no sonava en les últimes gires– i traspassa la fonia que ell tenia fa uns dies al personal de davant.
Bruce Springsteen s’hi ha entregat durant més de tres hores, sense rastre dels problemes vocals que l’han obligat a suspendre alguns espectacles. El d’aquest dijous és el primer dels dos concerts que té programats a Barcelona –el segon serà dissabte– en una nova gira europea que fa escala a la capital catalana. És parada obligatòria. S’hi va enamorar el 1981 en el seu primer concert a la ciutat, al Palau d’Esports, i ara repeteix –amb la d’avui ja són una vintena de visites– amb 58.000 ànimes a les graderies de l’Estadi Olímpic. Springsteen ha tornat a connectar i confirma que la llegenda continua viva.
L’energia del boss enamora
Els acords de Lonesome day marquen l’inici del concert. És l’obertura més repetida en aquesta gira i també la cançó que ocupava la majoria de travesses per començar l’espectacle. Encara hi havia algú que esperava que el boss repetís l’inici de l’any passat, amb No Surrender –li hauran dit que era l’himne de campanya de Carles Puigdemont?–, però abans han arribat My Love will not let you down, Cover me –que ha recuperat després de 17 anys sense tocar en directe– i Radio nowhere. Quin inici! Que et despistes i ja fa mitja hora que Springsteen canta, sense pauses. ‘One, two, three, four’ i sant tornem-hi, ara amb Ghost, que ha provocat la primera ovació per al saxo –emblemàtic saxo– de Jake Clemons. I després Seeds i Darkness on the edge of town.
Tres hores de Bruce Springsteen poden ser fins i tot poques, però l’americà ha tingut temps de repassar tots els seus grans èxits. Només ha quedat en el tinter Glory Days, un clàssic, potser l’única decepció de la nit. Però se li perdona. El públic ha agafat el relleu de l’inici fulminant. Devia portar una hora cantant, l’Springsteen, quan ha decidit apropar-s’hi amb Hungry heart, per temptejar l’ambient i constatar, un cop més, que hi havia canalla a primera fila. Per a ells han anat les harmòniques de la nit. Un gest clàssic del boss, un regal per als més joves que potser gaudiran més els pares. Hungry heart també ha deixat l’altre moment màgic, quan Springsteen ha ensenyat per la pantalla gegant una samarreta que posava ‘Us estimem’. N’hi havia moltes, entre els fans. Una clicada d’ullet a en Bruce, que l’estiu passat es va acomiadar així de Barcelona. Avui ha optat per un breu ‘Bona nit’.
La càtedra de la E Street
Springsteen ha recuperat clàssics que no va tocar l’any passat. The river no sona tan espectacular com el 2016 al Camp Nou, però hi havia ganes. I amb Waiting on a sunny day ja no va per terra com anys ençà, però se la sap tothom i fins i tot Salvador Illa –present a la llotja– deu haver-la ballat. Un toc de gòspel amb Nightshift, balda amb My hometown i un ajust a guitarra per a Last man standing amenitzen l’equador del concert. I xino-xano cap als bisos, sempre amb el permís d’un Thunder road que guanya amb la incorporació dels instruments de vent, i Because the night, rock pur com sempre. I amb els llums encesos, ara sí: Born in the USA, Born to run i Bobby Jean. Classicassos. I Wrecking ball, The rising, Badlands, Dancing in the dark, Tenth avenue freeze-out…
Springsteen ho ha tornat a fer, però no sol. S’ha acompanyat de la seva inseparable E Street Band, presentada amb tots els honors poc abans d’acabar el concert. Enganxen. “Hi ha una cosa en aquesta gent diferent, perquè s’ho passen bé junts”, apuntaven alguns fans de les cues més matineres. Aquest any, per cert, els més fanàtics també han hagut de superar el triple check in diari que s’ha activat al costat de l’estadi durant la setmana prèvia. Un format que els permet mantenir-se dalt de tot d’una llista que els apropa a primera fila. I sí, des d’allà veure ben a prop Springsteen i Stivie Van Zandt –el guitarrista, que dimecres estava en una escola de Sant Cugat amb la seva fundació– passant-ho bé. O això sembla en cançons com Twist and Shout. Tots dos plegats, que ara ja no són músics, són pallassos, pregunten al públic si algú vol marxar a casa. No, evidentment, ningú volia.
