Benedetta Tagliabue: “L’urbanisme tàctic em sembla una mica trist”

L'arquitecta reivindica la figura d'Enric Miralles, el seu difunt marit i company de despatx, amb un conjunt d'exposicions

Benedetta Tagliabue (Milà, 1963) va acceptar venir a viure a Barcelona després de preguntar: “Té mar?”. L’encarregat de respondre aquesta pregunta va ser el mateix qui li va proposar el viatge: Enric Miralles (1955-2000), el seu company de vida i professió i al voltant del qual enguany se celebra l’Any Miralles. La commemoració de l’obra de Miralles també ho és en part de la de Tagliabue, ja que des de la fundació l’any 1994 del seu estudi conjunt, Miralles Tagliabue EMTB, van creat junts espais tan icònics de la ciutat com el mercat de Santa Caterina, el Parc de Diagonal Mar o l’edifici de Gas Natural. Al juliol farà 21 anys que va morir Miralles, però la continuïtat de la seva empremta es manté a través de l’estudi que un dia va compartir amb Tagliabue.

La pandèmia va esclatar en plena preparació de l’any Miralles i va obligar a adaptar la commemoració. Com valora l’encaix aconseguit amb la nova normalitat?

L’any 2020 es complien els 20 anys de la seva mort i havíem començat a preparar una gran exposició a Edimburg. Vam demanar la participació de la Generalitat i l’Ajuntament de Barcelona, però tots deien: “Quina llàstima que sigui a Edimburg, ens agradaria que vingués a Barcelona”. Amb la pandèmia tot plegat es va anul·lar, però les institucions ens van dir que de fet no anava malament del tot, ja que així s’hi podien posar amb més força i temps per dur-la a Barcelona. I així s’ha fet! Crec que ha estat un encert perquè aquesta és la seva ciutat i la seva terra.

Què pesa més en l’Any Miralles, reivindicar la seva obra material a Barcelona o donar-lo a conèixer a ell com a arquitecte?

Tot una mica. Nosaltres sabem el valor que té Enric Miralles com arquitecte per inspirar les futures generacions. A mi em semblava molt important tornar a divulgar ara la figura de l’Enric, perquè 20 anys de la seva mort significa que gent com els meus fills podrien no haver sentit mai parlar d’ell. Per tant, és un bon moment perquè les generacions més joves descobreixin un personatge i un artista com Enric Miralles.

Algunes de les obres de l’estudi Miralles-Tagliabue són icones de Barcelona, de influeixen en la visió que té el món de la ciutat. Com jutja ara l’empremta deixada?

L’Enric era una persona molt genial des de jovenet i les primeres feines grosses les va tenir fora. A vegades a casa teva et veuen massa jove per donar-te coses importants, mentre que fora no. És per això que a Barcelona no vam treballar fins que ja havíem fet altres encàrrecs a d’altres municipis i països. Però poder treballar a casa va ser una gran satisfacció, perquè té una altra intensitat: saps que et miren els teus amics, els teus parents, els teus veïns. Sempre dic que el mercat de Santa Caterina l’hem dissenyat com a veïns que volien que les coses funcionessin millor. És un lloc molt cèntric i implicava gairebé fer funcionar un tros de ciutat que estava en gran decadència. L’encàrrec del Parc de Diagonal Mar també era molt important, perquè al seu voltant podia néixer tota una nova ciutat. I l’edifici de Gas Natural és una fita arquitectònica. Són coses que no fas quan ets massa jove.

Com ha estat aquesta tasca de continuar un llegat comú i donar-li sentit en solitari?

Ha estat una tasca trista perquè m’hauria encantat seguir amb ell al meu costat. Encara que era complicat ser parella professional i vital, jo l’estimava tant que sempre estava molt contenta d’estar al seu costat. Ha estat una grandíssima tristor renunciar a ell. Potser per això hem mantingut la sensació com si ell no hi fos perquè estava de viatge temporalment. No podíem parlar-hi directament, però seguíem sentint la seva presència. Això ens ha aportat continuïtat i ha estat una força extraordinària, amb la qual hem pogut fer coses noves com anar a la Xina o fer grans edificis a Taiwan.

L’arquitecta Benedetta Tagliabue, a la seu de l’Estudi Miralles Tagliabue EMBT / Jordi Play

Projectar un edifici en una ciutat mediterrània o en una megalòpolis asiàtica és tot un canvi. Com es conjuga l’adaptació a l’entorn amb mantenir una marca característica de l’estudi?

Cada vegada que anem a un lloc intentem conèixer-lo molt bé, és fonamental. No pots aplicar res enlloc fins que no et poses en situació. És evident que nosaltres tenim els nostres coneixements, els nostres edificis, o a vegades fins i tot fem comparacions. Per exemple, el més gran que havíem fet era el parc de diagonal mar, doncs a Àsia et posen a les mans un espai fa 10 parcs com aquest. Intentem escoltar el client i entendre la cultura local perquè no pots anar pel món repetint el mateix que tens al calaix.

L’arquitectura evoluciona molt en paral·lel als reptes socials de cada època. En quins desafiaments actuals ha concentrat l’atenció com a autora?

La sostenibilitat. Amb l’Enric crec que érem sostenibles per sentit comú: gastar el mínim per aconseguir el màxim resultat. Però avui dia això té molta més importància i ara col·laborem constantment amb enginyeries que ens indiquen com optimitzar al màxim els recursos i l’energia de l’edifici. I m’està divertint molt! Tot i que davant d’alguns projectes penses: “El planeta necessita aquestes coses pel futur?”. Però hi ha nacions que realment ara necessiten aquest tipus de creixement i els arquitectes les hem d’ajudar a fer-ho de la forma més sostenible possible. A Xina per exemple la sostenibilitat fins fa 10 anys no interessava i ara és absolutament cèntrica.

La dona també ha adquirit un paper més rellevant en l’arquitectura internacional. Ha notat un salt?

Les arquitectes encara tenen un camí més difícil. Els estudis liderats per dones arquitectes s’han d’ajudar una mica, perquè fins ara no han tingut moltes possibilitats. Més aviat al contrari: sempre a un estudi liderat per una dona li donen un encàrrec més petit. Per exemple, si participes en un concurs per fer una torre amb quatre col·legues homes, és molt complicat que te la donin a tu. Ara bé, ens confien més projectes complicats, perquè les dones som reconegudes com a especialistes en solucionar situacions conflictives. De fet jo mateixa he rebut molts premis referits a projectes complexes i estic contenta perquè penso que una característica femenina és la de saber aplanar situacions difícils. El títol de “solucionadores de problemes” està bé, de fet.

L’arquitecta Benedetta Tagliabue, a la seu de l’Estudi Miralles Tagliabue EMBT / Jordi Play

L’estudi Miralles-Tagliabue està conformat actualment per moltes dones arquitectes i per joves, justament.

Sí. M’encanta la possibilitat de treballar amb gent jove. És un luxe. Per una banda, em noto part d’ells, molt més jove. Per l’altra, cal reconèixer que l’actual és un món molt més complicat. Quan jo començava amb l’Enric als anys 90 els joves arquitectes que venien a l’estudi ens duraven normalment dos anys, perquè després ja formaven el seu propi despatx. Avui això és extremadament difícil i em sap greu que ho tinguin tan magre.

El disseny d’espais públics ha canviat molt a Barcelona en 20 anys. L’últim crit és l’urbanisme tàctic, que aixeca passions a favor i en contra. Com el valora?

El nom és com un lema, però realment els lemes m’interessen poquíssim. L’urbanisme tàctic em sembla una mica trist i no veig que millori molt la ciutat. Quan hi ha moltes barreres posades a tot arreu, alguna cosa falla. L’urbanisme està fet perquè, de manera intuïtiva, fins i tot un nen vegi la diferència entre la vorera i l’asfalt. Si per diferenciar-les s’han de posar pilones, significa que està mal dissenyat.

Delimitar l’espai amb colors al terra no funciona bé, per diferenciar els usos?

Els colors a mi m’agraden molt. I la ciutat plena de color. El que no m’agrada és que els colors s’utilitzin amb uns falsos codis. És a dir, trobes uns carrils pintats de groc i has d’entendre tu què significa. És un codi inventat i crea molta confusió. Per això no hi passen els vianants, tampoc els cotxes i si hi circulen els patinets reben una multa. No em sembla bé aquesta falta de comunicació, perquè la ciutat l’ha d’entendre tothom. Si utilitzes codis no compartits confons sobre els usos i aleshores has d’acabar posant pilotes i murs de formigó, uns elements dissuasius que estan al límit del ridícul.

Durant la desescalada l’Ajuntament va intentar assentar el relat que calia aprofitar la pandèmia per repensar l’urbanisme.

Trobo que això és el màxim del cinisme. No puc dir: “Ai, que bé que ha vingut la guerra! Meravellós! Ara tenim una fantàstica ocasió per refer la ciutat”. Si vols refer la ciutat posa’t a refer-la, però no pots agafar una desgràcia com aquesta per dir que és una bona ocasió. És una pèssima ocasió.

L’arquitecta Benedetta Tagliabue, a la seu de l’Estudi Miralles Tagliabue EMBT / Jordi Play

L’altra gran novetat urbanística a Barcelona, també molt discutida, són les superilles. Li semblen positives?

La superilla és un tema molt interessant. Però per mi s’hauria d’implementar d’una manera més orgànica: un pla on reorganitzes el moviment dels vianants i els cotxes, sense matar-los. S’hauria de redissenyar tot amb una perspectiva més global.

Un punt clau de la ciutat que li disgusta actualment és el parc de la Ciutadella, tinc entès.

El parc és una meravella! Però estic al·lucinada perquè no entenc que s’estigui destrossant així la Ciutadella. No hi ha projecte futur que justifiqui la manca de manteniment, està caient tot a trossos. És que només amb un bon manteniment ja tens fet el 80% del projecte! És un dels espais més bonics de la ciutat, però els últims mesos només tenia oberta una porta. La majoria de les portes tenen pilones de formigó grocs que les mantenen tancades. Cada cop que hi vaig em fa mal l’estòmac i penso què hi fa això davant d’una porta. Si tu estàs tres mesos sense obrir una porta, aquesta es trenca. Per què s’està fent?

En 20 anys Barcelona ha viscut dues crisis econòmiques. Com ha impactat la recessió en les noves edificacions?

Impera una certa austeritat, que prové de la crisi econòmica molt forta però també per la consciència ecològica. Actualment l’austeritat és quasi com una estètica, la que agrada ara. I l’entenc, perquè pot ser molt maca. Durant molts anys també l’arquitectura d’Espanya, no només la catalana, ha estat una arquitectura molt austera. Segurament perquè l’economia no era fantàstica, però també perquè l’austeritat és sempre elegant. Els monestirs franciscans són sempre els més elegants i els arquitectes ho sabem.

Benedetta Tagliabue és una apassionada dels colors i de Barcelona / Jordi Play

L’arribada a Barcelona va ser imprevista però finalment gran part de la seva carrera i la vida personal hauran estat arrelades aquí. Quin balanç en fa?

No vaig arribar amb cap perspectiva, vaig venir molt enamorada de l’Enric i no sabia com seria aquesta història. Va ser una mica “doncs, a veure com va”. I mira, m’he quedat. Ara realment estic tan contenta d’estar a Barcelona… M’encanta! És una ciutat fantàstica i hem de seguir cuidant-la, sigui amb urbanisme tàctic o estratègic, però hem de procurar que aquesta ciutat maquíssima miri cap al futur i faci coses noves. Una ciutat que mira sempre cap endavant i mai enrere, sent cada vegada més còmode per a tothom.

Més informació

Comentaris

    Barcelona a destruit Barcelona. Fora,fora fora la Colao els Barcelona astem farts de lo que fa aquesta DONA. No la volem !!!! 04/05/2021 9:47 pm
    Fora Colao !! Asta destruin Barcelona

Nou comentari