“Quan viatjo, em costa més fer la maleta dels Playmobil que la meva”, confessa Paco Torres mentre col·loca amb cura uns ninots en un indret que ha descobert a l’espigó de la platja de la Mar Bella. Amb la cura d’un escenògraf, ha seleccionat una localització amb prou alçada per enquadrar els immòbils actors diminuts amb la torre Mapfre, la silueta de Montjuïc i el mar en segon pla. Torres s’explica mentre recrea una antiga parada de venda de peix, “com les que es muntaven aquí, que era zona de pescadors”, recorda. Abans d’enfocar-los amb el mòbil, hi planta un parell de mariners –tal com si acabessin de desembarcar les captures–, dues venedores amb davantal i capell blanc, una clienta ben mudada i tot de peces que imiten –minucioses– uns peixos i un llamàntol que omplen unes capses, una balança, una pissarra…
Torres retrata Barcelona vista des dels 7,5 centímetres d’alçada de les figuretes de Playmobil, resistents al pas del temps i part encara de la càrrega que els Reis de l’Orient han desembarcat un any més per a la canalla. Primmirat, fa disposar els personatges sobre un full que simula un terra pavimentat de llambordes. La versemblança és part d’un joc que captiva també més addictes a la fotografia.
“Té la seva història muntar-ho. M’ajuda la meva dona, que té més gust que jo”, es treu mèrit Torres, un dels aficionats a prendre unes instantànies amb milers de seguidors a xarxes socials, en què monuments i paisatges fan de teló de fons d’escenes en què els protagonistes són els Playmobil.
Torres aplega un repertori ben nodrit per triar personatges i sotmetre’ls de tant en tant a una sessió de vestidor i de perruqueria abans d’ambientar la fotografia al carrer, el gruix d’elles amb Barcelona com a escenari. Atresora un miler de ninots i de complements: barbes, bigotis, robes… Se’ls ha dut també abillats d’època per fotografiar-los a castells de França, a les restes de Pompeia a Itàlia o a paratges de Vietnam, però la pandèmia i les restriccions a viatjar l’han dut a recórrer més la capital catalana. Sempre camina amb algun Playmobil a la butxaca, per si topa amb un racó nou on fer-lo posar i penjar el retrat a Instagram, on acumula centenars de likes i 7.500 seguidors: rara és la imatge que no recompta entre 300 i 1.000 ‘likes’.
“Passejo per Barcelona i em vaig quedant amb llocs que m’agraden. Busco un lloc elevat on col·locar els ninots, sobretot davant de tot el que tingui a veure amb Gaudí i altres llocs que siguin reconeixibles. També busco que tinguin bona llum. Ara m’agrada fotografiar els vaixells que col·lecciono”, especifica Torres. Tot i que es podria pensar el contrari, no practica l’exercici per enyorança: ell no va arribar a temps de jugar de petit amb unes joguines incrustades en la memòria sentimental d’un munt de gent.
“Els primers Playmobil van sortir als anys 70, quan jo vaig començar a treballar”, recorda. De fet, no en guardava cap a casa quan s’hi va enganxar, no fa encara una dècada. Prolífic capturant amb la càmera aus que fan parada a la desembocadura del riu Besòs i a la costa barcelonina, Torres va quedar fascinat pels ninos que una noia duia per retratar-los durant una jornada d’anellament d’ocells. “Des d’aleshores, he demanat figuretes a la família, me n’han donat, vaig a fires a comprar-ne i, quan arriba l’aniversari, me’ls regalen o me’ls regalo jo”, diu.
Il·lusió òptica
Torres no és l’únic entusiasta d’una afició que combina dos conceptes antitètics en aparença, el miniaturisme i la monumentalitat. Toti va ser el pioner en crear la il·lusió òptica en què emplaçaments ben reals i coneguts prenen la mateixa talla que els Playmobil. Sempre els fotografia amb el mòbil, tant a Barcelona com a altres punts de Catalunya, com a l’Escala, on fa anar una càmera GoPro per immortalitzar ninos submergits al mar, com si en realitat nedessin o fugissin d’un tauró famolenc. A Instagram comptabilitza prop de 13.000 seguidors.
“Hi havia jugat de petit, però no n’havia guardat. Em vaig reenganxar al comprar-ne pels meus fills, que tenen 12 i 8 anys”, comenta el Toti, hàbil en crear personatges adients per a cada escena: en té amb un turista que duu mòbil i maleta a l’estació de França, una altra d’una parella intercanviant-se una llibre i una rosa per Sant Jordi a la Rambla, una on dos figuretes es cobreixen amb mascaretes mentre es fan una selfie davant de la Casa Batlló i una rèplica d’Antoni Gaudí voltant pel parc Güell, entre moltes altres.
Per pescar la perspectiva idònia, el Toti acostuma a tirar-se a terra, sovint en llocs transitats de Barcelona. “És important que no surti ningú al darrere perquè, si no, es desquadra la proporció entre el Playmobil i l’espai”, il·lustra l’aficionat, que apunta que cal esmerçar temps fins encertar amb l’escala abans d’aconseguir fer clic, cosa que el converteix sovint en focus d’atenció, tant per a la mainada com per als adults, sobtats de trobar algú manegant uns ninos en ple carrer: “Recordo que flipaven al veure un tio tirat al mig del passeig de Gràcia amb un Playmobil i el mòbil per fer-ne una foto. Em feia vergonya al principi, però m’hi he acostumat. A vegades venen nanos que volen jugar. També hi ha gent que es fica enmig i vol fer la foto! Quan acabo, es posen a fer-ne i alguns em fotografien mentre ho munto”.
La popularitat que han adquirit les imatges dels dos aficionats a les xarxes socials ha arribat a convertir els seus comptes a Instagram en tot un reclam per a museus i institucions. Tant és així que els han convidat a exposicions i a l’interior de grans edificis per fer-hi posar els seus lil·liputencs models i publicar després el resultat. Els queden, però, reptes per assolir. Al Toti li agradaria trepitjar la gespa del Camp Nou amb els Playmobil, i al Paco, el capdamunt de la Torre Mapfre o una terrassa des d’on albirar el passeig de Gràcia.
“Però hi ha molta cosa per fotografiar”, desdramatitza Torres. A banda del desafiament de caçar la vista perfecta, els ninos són una gran excusa per sortir a explorar territori i gaudir de la fotografia, dins i fora de Barcelona. “T’obliga a anar a llocs nous i, amb aquesta història, n’he descobert molts”, assenyala Torres. “Intento fer fotos xules, però també és una forma de jugar amb els nens i d’ensenyar-los coses”, pensa el Toti, que no mitifica les peces que col·lecciona com si fossin joies intocables: “Tinc clar que són joguines. Les faig servir per fer fotos, però també són els Playmobil amb què juguen els meus fills, encara que cada cop menys”.