Asha Miró va néixer a l’Índia el 1967, però va arribar a Barcelona als set anys a través d’una de les primeres adopcions internacionals. S’han complert 15 anys de la publicació del seu primer llibre, La filla del Ganges, tot un èxit editorial i mediàtic que la va convertir en el primer rostre conegut de la Catalunya i la Barcelona multiculturals. Després d’una pausa en la seva carrera, exerceix com a mestra de música i planeja el seu retorn a la primera línia cultural. Els darrers mesos, a més, ha format part de la candidatura de PIMEC a la Cambra de Comerç. Reviu la seva cerca d’identitat a través de la Komal, la seva neboda-neta i filla adoptiva, nascuda a l’Índia i arribada a Barcelona fa 12 anys. Diferents circumstàncies, noves preguntes i un mateix viatge. En conversem extensament mentre fem un Vermut Miró a la Granja Petitbo del passeig Sant Joan.
Durant uns anys la vèiem molt sovint a TV3, a les llibreries, fins i tot a l’Ajuntament de Barcelona com a portaveu del Fòrum Universal de les Cultures. Com és ara la seva vida, lluny dels focus?
Estic fent de mestra de música a Primària, en una escola pública de Barcelona. Després de 15 anys he tornat a la meva antiga feina, la primera. Però és un parèntesi en la meva carrera: el que m’agrada i vull reprendre com abans millor són les tasques relacionades amb la cultura, comunicació i cooperació de Barcelona. De fet he tingut un any mogut, perquè he combinat les classes amb les eleccions a la Cambra de Comerç i amb projectes que van sortint poc a poc. Cal treballar però també t’has d’omplir l’ànima de coses fora de la feina.
Aquesta tardor ha celebrat els 15 anys de La filla del Ganges, el primer gran èxit, amb una reedició de la novel·la.
Ha tingut molt bona acollida. Sobretot volíem donar l’oportunitat de llegir-lo a una nova fornada de joves i veure les reaccions de molts d’ells ha estat una gran recompensa. He rebut molts missatges de nois i noies dient-me: “Ostres, la meva mestra m’ha obligat a llegir el llibre i com m’ha agradat”.
En moltes entrevistes ha esmentat el seu desig de passar el testimoni com a veu i rostre de l’adopció a noves generacions. De moment no li han agafat gaire el relleu.
No, però ja comencen. Hi ha moltes noies, entre la nova generació d’adoptats, i són molt canyeres! Les admiro i tenen un potencial bestial. El que vaig viure jo i el que han viscut elles no té res a veure. Abans jo era l’excepció i en canvi elles tenen força gent que viu la mateixa història. I surten temes nous, com el color de la pell i la significació de ser negre. El meu color no crida gaire l’atenció, en canvi per a moltes d’elles suposa tota una reivindicació de la diferència. I moltes nenes xineses estan ara fent aquest viatge cap als orígens, cap a la troballa dolorosa d’on has nascut. En molts casos no trobaran el pare ni la mare: ja no hi ha rastre del seu passat. A l’Índia i Etiòpia és més fàcil.
Asha Miró, sobre les adopcions internacionals actuals: “Moltes nenes xineses estan ara fent el viatge cap als orígens, cap a la troballa dolorosa d’on has nascut”
Has d’estar molt preparat.
Molt, perquè suposa reconèixer-te a tu dins del país i després acceptar que tens una altra família. És un xoc bastant fort: no saps res d’ells ni si et volen perquè formes part de la seva vida o perquè els pots donar diners o ajudar-los. A mi em va passar i em vaig adonar que eren prejudicis equivocats, però hi deuen haver casos a la inversa.
Havia explicat que escrivia les novel·les de 5 a 7 del matí, abans d’anar a treballar. Hi ha tornat?
Aquest any no, necessitava descansar perquè he perdut al meu pare i gent molt estimada i he hagut de parar. El meu cos ha dit: “Saps què? Aquí et deixo tirada un any!”. Ara tinc nous projectes i espero que aquest any sigui meravellós. Preparo dues biografies, la d’un gracienc que va aconseguir posicionar la comunitat gitana com a poble i la d’una catalana que va deixar-ho tot per començar de zero a Cuba. I tornaré a escriure d’hora al matí, perquè és una hora màgica: surts del llit amb energia i hi ha un silenci al·lucinant. També estic movent dos llibres infantils que ja tinc fets però havien quedat en un calaix. Un parla de l’índia i l’altre és una petita faula del bullying.
Asha Miró prepara la publicació de dues biografies i dos llibres infantils / Jordi Play
Fa quasi 12 anys va decidir adoptar una de les filles de la seva germana, la Komal. I, si no m’equivoco, ja és major d’edat. Com viu la doble identitat?
Encara estem amb papers de l’adopció, imagina’t! Ara és ella qui ens adopta a nosaltres, perquè ja té 18 anys. Diu que fins que no sigui més gran no vol tornar a l’Índia. Cal ser molt respectuós amb cada criatura i saber quan està preparada per aquest viatge. I encara no ho està. Jo el vaig fer amb 28 anys! Primer has de tenir bé les arrels, amb l’idioma, la cultura i els costums del lloc on vius, i després ja miraràs cap enrere. Sinó et perds, et mareges. De tant en tant fem skypes amb els seus pares i cosins, això sí. No ha mantingut l’indi, l’ha perdut igual que jo: les dues vivim i pensem en català. Parlem amb la família en anglès i fem el típic “hello, hello”. No ens entenem gaire però és divertit igual!
Ho viu com un mirall del seu propi viatge? O és del tot diferent?
Pateixo però he après molt i m’he posat a la pell dels meus pares. La integració de la Komal va ser molt ràpida, tot i que no havia anat mai a l’escola a l’Índia. Se l’estimen molt a tot arreu i és molt sociable. Vol fer disseny de moda. Durant 10 anys he estat per ella, he deixat de fer moltes feines perquè el primer era ella. Per això aquest any he parlat amb la meva filla: “Estàs a punt de fer els 18 anys i volaràs, la teva mare necessita tornar a volar”. I em va dir que sí, clar, que volés jo també!
Canviem totalment de tema per fer un altre balanç. Va treballar 3 o 4 anys predicant el Fòrum de les Cultures per tot Catalunya. Amb la perspectiva actual, 15 anys després, creu que va valdre la pena?
Ha quedat en poca cosa, per no dir en no-res. Vaig anar al Museu Blau fa poc i l’espai del Fòrum em va fer una mica de pena. Se li podria donar ús cultural i que fos un Grec 2, per exemple. Macroconcerts no, si us plau, que hi facin coses xules per a totes les edats. Jo creia en el Fòrum i la gent que vam treballar-hi en som molt fans. Vam lluitar perquè fos el que va ser, però després ningú va creure en el seu missatge de pau. Des de la crisi la gent torna a pensar més en l’espiritualitat, el creixement personal i el sentit de la vida. Si féssim ara el Fòrum estaríem més preparats i tindria molt més èxit.
Passem a parlar de la Cambra de Comerç, perquè és tota una novetat aquesta faceta de representant patronal! D’on li ha sortit?
Molta gent no ho sap, però el meu pare va ser gerent d’una agrupació de gremis que després s’ha convertit en PIMEC. I ho hem viscut des de petits a casa. Ell sempre apostava per la formació: un empresari ha d’estar format a tots els nivells i s’ha d’obrir al món. Quan va morir l’any passat, va aparèixer un bon amic per presentar-me el Ramon Macià, que preparava una candidatura a la Cambra. Ho vaig veure com un senyal i m’hi vaig tirar de cap. Jo tractava amb editors, impressors, llibreters…
Asha Miró, sobre la victòria independentista a la Cambra de Comerç: “Fins ara funcionava per inèrcia i ho tenien tot mig manegat, però l’empresariat s’ha adonat que té veu i vot”
Hi ha una queixa recurrent entre el sector cultural: el reconeixement de 2015 com a Ciutat de la Literatura per la Unesco no ha donat gaire fruit.
Em fa la impressió que tothom tira pel seu camí, cadascú amb la seva caseta. I el poder públic ha estat una mica atabalat últimament. A banda de les fires d’edició de Frankfurt i Buenos Aires, Barcelona podria ser seu d’una altra fira potent dedicada a les llengües llatines. No només del castellà, també podríem ser referent d’altres com la francesa. S’hauria de fer un estudi de l’impacte que podria tenir. I també caldria una fira de l’autoedició, per endreçar una mica aquesta tendència a l’alça. Els últims anys el sector editorial ha patit moltíssim i una bona xarxa internacional li aniria molt i molt bé.
Barcelona viu una autèntica efervescència de petites llibreries. Del màster que promou el Gremi de Llibreters en surten noves botigues cada any. Estem tocant sostre?
S’especialitzen en algun tipus de literatura i el sector és més segmentat, però també va molt bé per al públic. Si busco un llibre infantil tinc perfectament clar a quines llibreries anar i això està super bé. La professió no havia estat mai tan especialitzada i ara surten més preparats. Però és un perfil nou, necessitem uns anys per fer balanç.
Els resultats de la Cambra, on s’ha imposat la llista independentista Eines de país, no han estat favorables per la seva candidatura.
Hem après. Fins ara la Cambra funcionava per inèrcia pròpia i ho tenien tot mig manegat, però l’empresariat per sort s’ha adonat que té veu i vot. L’ANC potser hauria de tenir en compte un projecte que vam muntar sobre les comunitats del món: a Barcelona hi ha molta gent de fora que tenen empreses petites i comerços que passen totalment desapercebudes. Pakistanesos, indis, xinesos… Quin potencial que hi ha aquí! Quan els parlàvem de la Cambra no sabien ni què és. No podem fer veure que no existeixen.
La victòria independentista a la Cambra ha alarmat l’stablishment.
Ha sigut un cop a l’orgull d’aquesta gent de dalt. Els fonaments no els havien posat bé: el petit teixit és molt important. Ha anat bé, és una sacsejada.
Asha Miró: “Barcelona té un potencial meravellós i ha perdut una mica de brillantor”
Aquesta entrevista es publica en jornada electoral. Quin balanç fa dels últims 4 anys i quins deures posa al nou govern?
Barcelona té un potencial meravellós i ha perdut una mica de brillantor. Molta gent em para per dir-m’ho. No vull dir que hagin de ser unes segons Olimpíades ni un Fòrum, però ens falta una fita i que anem a fer això tots. Ara estem en hores baixes d’imatge. No voldria estar al lloc dels polítics, perquè no sabria per on començar, però mirem de donar-li la volta! Jo soc de l’Eixample de tota la vida, tot i que vaig fer una petita incursió apassionant al carrer del Call. A Ciutat Vella hi ha carrers una mica deixats i em dol. Jo sempre penso que a la meva ciutat no em passarà res, però si em poso a la pell d’un altre… ostres, potser no em sentiria prou segura.
També és dia d’eleccions europees. A banda de la internalització del Procés, està en joc l’auge de l’extrema dreta al continent. Si els partits ultra treuen bons resultats, poden canviar coses a casa nostra?
Desitjo que no surtin i que tinguin la menor visibilitat possible. Miro cap enrere i me n’adono de tot el que hem conquerit els que hem estat adoptats, com ens sentim bé. La diversitat s’entén en positiu, què passaria si es viu al revés? La gent que els vota no s’ho han pensat dues vegades. Una de les qualitats de la nostra ciutat és la tolerància, precisament.
