Andrea Ros: “L’assetjament i l’abús de poder estan normalitzats a les arts escèniques”

ENTREVISTA | L'actriu i activista que va denunciar maltractament per part de Lluís Pasqual, convençuda que el feminisme portarà més canvis a l'escena catalana

Hi ha professionals de la interpretació que transcendeixen la pantalla i esdevenen icones pel seu compromís social fora dels escenaris. Activistes que assenyalen injustícies o abusos, fins i tot dins del propi sector, com ha demostrat el moviment feminista Mee too arreu del món. Aquest és el camí en el qual s’ha trobat l’actriu Andrea Ros (1993) els últims anys. Des que va denunciar maltractament en la manera de treballar de Lluís Pasqual i això va acabar amb dimissió del director que encapçalava el Teatre Lliure, Ros ha esdevingut una referència a l’hora de defensar una altra manera d’exercir la professió, allunyada dels vicis i la impunitat de les estrelles consagrades de les arts escèniques.

L’actriu es considera “empoderada” pel feminisme i creu que el moviment ha calat en les noves generacions fins a un punt de no retorn. “Això no s’acaba aquí ni de conya”, diu, després de l’esclat del cas d’assetjament i abusos de poder a l’Institut del Teatre. Mentrestant, ella combina la seva vessant activista amb la feina. Es troba en ple rodatge d’una nova pel·lícula per a Netflix (A mil kilómetros de la Navidad) mentre consolida el seu projecte d’acompanyament a persones en procés de gestació i postpart. De tot plegat en parlem la vigília del 8 de març.

Molta gent ha rigut amb un tuit teu d’aquests dies en què deies “bua, merci” davant l’anunci que els àrbitres de futbol portaran xiulets de color lila pel dia de la dona. Què et passa pel cap quan veus aquesta mena de performances l’any 2021?

Que el 8M s’ha convertit en una festa. S’ha tornat una cosa mainstream. Totes les marques fan coses feministes. Fins i tot les que vulneren els drets de les dones. S’ha tornat una cosa en la qual tothom participa. Sembla que la consigna sigui “pintem-ho tot de lila”. I no és això. No és una festa. És un dia reivindicatiu, de lluita.

T’he llegit dir que la irrupció del feminisme a la teva vida t’ha fet saber el que cal canviar de forma ràpida. Què és això que s’ha de poder canviar immediatament?

Hem de començar a ocupar els espais amb normalitat. Les dones o les persones que no som homes cis no ocupem els espais amb tranquil·litat. Encara ho fem amb tensió i, sobretot, per parlar dels mateixos temes. Una dona pot ocupar un espai parlant de coses de dones. Però això no serveix per a res.

Defenses centrar esforços en la infància.

El canvi més important té a veure amb l’educació. Hauríem de posar la mirada en les noves generacions, en com eduquem la primera infància. Si només mirem la vida adulta ens estarem barallant constantment. 

S’ha de poder canviar, també, que encara calgui una investigació periodística com la del diari Ara per posar fi a anys d’assetjament sexual i abús de poder a llocs com l’Institut del Teatre?

Per arribar a això cal temps. Ara ha de sortir la merda. I cal que ens enfanguem. I això farà que, després, aquestes conductes ja no tinguin espai. Però ara toca un moment d’assenyalar. I és important que puguem tenir un debat públic, que obertament puguem parlar de com s’han donat aquestes dinàmiques, per què s’han permès, i no quedar-nos en assenyalar-ho i prou, sinó fer una mica d’autocrítica. Què ha passat? Tothom ho sabia. Per què estem sent totes còmplices d’això? És un moment d’enfangar-nos i de fer net. Però fer net comporta temps. 

El cas et va interpel·lar i vas fer un tuit explicant el comportament de Joan Ollé amb tu, també. I van sorgir moltes més veus en públic.

I estic segura que això no s’acaba aquí ni de conya. Fins ara ens pensàvem que eren coses personals. “A mi em passa això i no estic sent capaç de gestionar-ho”, ens dèiem. I ara hem entès que no és una ferida personal. És col·lectiva. I quan entenem que el problema és estructural i sistemàtic, la resposta només pot ser col·lectiva. Com que ja ho hem entès, ara ja no té aturador. L’altre dia vaig estar en una de les concentracions que va fer l’alumnat de l’Institut del Teatre, i les veia enfilant Gran Via. Eren moltíssimes i amb un sentiment de seguretat que hi eren totes. I és que la resposta ha de ser col·lectiva perquè el canvi ha de ser molt profund. Moltes hem entès que això no era la nostra paranoia, i que ni tan sols va dels senyors concrets dels qui estan sortint els noms, sinó que és estructural. I això ho canvia tot.

Es pot dir que l’assetjament i l’abús de poder estan normalitzats en les arts escèniques?

És clar. Hi ha tota una generació, filla del franquisme, que creu que allò és disciplina. És educacional. I ells han entès la disciplina i l’autoritat des d’un lloc molt concret. Puc entendre que sigui difícil per a ells desfer-se d’una cosa que han après des de petits. I no els justifico ni de lluny, però és un fet. I això ha portat a que les dinàmiques d’assetjament, abús i maltractament estiguin normalitzades, sí. Perquè aquella generació pensa que això és així i que no hi ha cap altra manera de fer-ho.

Vosaltres teniu la pell massa fina, us han arribat a dir, quan ho heu denunciat.

Sí, i el que passa és que ens han educat diferent. I hem tingut uns pares i unes mares amb unes altres situacions i hem après unes altres coses. I hem sabut que les cures tenen un paper molt important. I que es pot treballar i tenir disciplina des de les cures. Que no té res de tou. Simplement, és una altra forma de fer.  

Com es conjuga apuntar a la generació de dalt com a còmplices perpetus –que fins i tot quan surten aquests casos s’apleguen per fer manifestos en suport als assenyalats– i l’empatia amb ells per haver tingut una educació que els va dur al convenciment que allò era el més normal del món?

Entenc que totes les persones que han estat còmplices també són víctimes i que ells no han tingut les eines que hem tingut nosaltres. Puc entendre per què sistèmicament aquelles persones no deien prou. Perquè mai ningú no ho havia fet. Però tampoc em sento còmoda justificant-los perquè ser còmplice també és una cosa que s’escull. És una decisió activa de quin lloc tries. Tots tenim por que no ens tornin a contractar, però és meravellós com la nostra generació se n’ha anat desfent. I la por encara hi és, eh, però hi estem fent front.

L’actriu Andrea Ros, en una imatge d’arxiu de Garay Talent / Marina Castells

Aquests últims anys has fet forat amb un projecte absolutament personal arran de la teva maternitat: Expándete. Com va sorgir?

Vaig descobrir la manca de suport que hi havia en el procés de gestació i vaig necessitar oferir-lo jo. El projecte va començar quan jo estava embarassada del meu primer fill i ha anat prenent forma fins al punt actual, que és una empresa constituïda i puc dir que és la meva feina. I té tot el sentit, perquè lliga la maternitat amb el feminisme.

El feminisme ha deixat de banda la maternitat com a espai de lluita?

Històricament la segona onada del feminisme va trencar amb la maternitat, i amb tota la raó. Dins del context històric tenia tot el sentit trencar amb el treball reproductiu i dir: “Prou. Soc més que una mare tancada en una llar”. Però ja no som allà. I ens hem oblidat de la maternitat. Com que hem trencat amb ella des del feminisme, ara està oblidada. La gent no sap que durant la gestació el teu cervell canvia. La gent no sap que el puerperi és un moment molt delicat en la vida de les dones i persones gestants. I arribes a la maternitat sola, sense cap eina, i vas buscant.

Encara hi ha una part important de ginecòlegs que es neguen a realitzar a avortaments. Això se suma a les mancances al voltant del part i el postpart que assenyales. És prioritari que el feminisme inundi la sanitat?

Crec que les mares haurien d’estar en el centre del feminisme. El problema de la maternitat és que la medicina patriarcal se l’ha quedada. I ha medicalitzat un procés que no és mèdic. Parir no és un procés mèdic, és fisiològic. Tot allò emocional o transformador que pot arribar a ser la gestació està descuidat. En pandèmia va sortir un estudi de la Vall d’Hebron que deia que la meitat de les persones embarassades estaven tenint símptomes de depressió i ansietat. La meitat. A mi això m’esgarrifa. Perquè depressió en un embaràs és un superindicador de possible depressió postpart. I això marcarà la vida d’aquella persona i la vida de la criatura d’una manera molt important. La ferida és per sempre. No puc comprendre com estem descuidant una cosa per la que transita tanta gent. Som moltes les que estem passant això i ningú ens mira.

Abans esmentaves el risc a perdre feines. En el teu cas, es compleixen dues màximes que molta gent del sector animaria a evitar: ser mare jove i alçar la veu. Com ha impactat això en la teva carrera?

Jo he estat dos anys i mig sense treballar com a actriu. Això em sembla important. Ara bé, seria injust atribuir-ho a la maternitat o a l’activisme. És circumstancial. No podem oblidar que el 93% dels intèrprets no tenen feina. Per tant, creure’m amb el dret de sempre ser entre el 7% em semblaria injust. La feina d’actriu és això. No es tenen feines durant molt de temps. I a vegades les que tens ni tan sols t’agraden.

Sona esgotador.

És esgotador i genera moltíssima ansietat. Sobretot perquè és una qüestió econòmica. No et queixes de la falta de feina pel teu ego. Ho fas perquè no pots pagar el lloguer, o has d’anar fent comptes per anar a fer la compra i calcular quants diners tens aquest mes. I això no és només la meva realitat. És la de la majoria. I em venen molt sovint ganes de tirar la tovallola. El que passa és que després la vida no em deixa. Però aquesta última vegada sí que sentia que potser ja estava, que s’acabava aquí. I va ser la Denise Duncan qui em va dir: “No, no, tinc un text per a tu. I tu això no ho pots deixar”. Però abans de donar-me el text, assegudes al voltant d’una taula, jo li estava dient: “Ho deixo”. Aquí ens hi trobem totes en un moment o en un altre. 

En un tuit destapaves que ser actriu també és estrenar per a Netflix un dia i l’endemà haver de vendre pertinences a Wallapop per arribar a final de mes. És una altra realitat que fa vergonya explicar?

Hem de redefinir l’èxit. Ens pensem que per fer una pel·lícula de Netflix ja estàs en un lloc específic, i no. Quants actors i actrius fan sèries superpotents i al cap d’un any estan fent publicitat? I quin problema hi ha? Potser el problema és que estem deïficant una feina que potser no ho ha d’estar tant. És una feina com qualsevol altra. I té el mateix valor una peli de Netflix que un anunci. Al final és fer la teva feina, cobrar i poder viure.

Has repetit amb Netflix. Primer vas protagonitzar ¿A quién te llevarías a una isla desierta? i ara estàs rodant A mil kilómetros de la Navidad, que serà la primera pel·lícula espanyola de temàtica nadalenca. Estrenar subgènere fa il·lusió?

Molta. I, de fet, durant el rodatge estem bastant emocionats amb aquesta idea. “T’imagines que això és una peli que la gent veu cada Nadal any rere any?”. És una fantasia molt bonica. A més, a mi aquesta cosa nadalenca m’encanta i m’està genial que existeixi aquest subgènere concret que tots identifiquem. Tant de bo sigui una peli que la gent miri i els faci connectar amb les coses boniques. 

De moment se’n sap molt poc, de la pel·lícula. Sabem que el teu personatge es diu Paula i que és una professora que intentarà contagiar l’esperit nadalenc a un protagonista descregut. Què més en podem dir?

Va d’amor, però no d’amor de parella, sinó d’amor en general. De creure en les bones persones. I la Paula és un personatge que no és que cregui en el Nadal perquè és naïf, sinó perquè ha decidit creure en això activament. Perquè creu que les coses bones passen. I ho fa després de certs entrebancs de la seva vida que li han fet mal, i l’han portat a creure que es pot ser bona persona i que els miracles, de vegades, passen.

Què té de diferent rodar per a Netflix?

Netflix posa diners i qui se’n fa càrrec és una productora. Almenys així ha estat en els dos casos meus. Però el que notes amb Netflix és que hi ha una cura més enllà del que és habitual. És una casa molt respectuosa en molts aspectes. Posen molts esforços en tot el que implica evitar abusos, o en el benestar emocional de les treballadores. I això sí que es nota. Hi ha tot un coixí de tranquil·litat. I això és així perquè hi ha molts diners, és clar. Quan hi ha calés, et pots permetre generar confort. Alhora és una mostra que els diners es poden posar en això, en aportar confort a les treballadores.

És una qüestió, bàsicament, de diners?

També hi ha una cultura interessant rere tot el que fa Netflix. No només es pot veure en el seu catàleg, també a l’hora de treballar. Ara es vol incorporar a Espanya, per exemple, la figura de les coordinadores d’intimitat, que és una treballadora que es dedica a estar present en les escenes de sexe o en les escenes on hi ha criatures simplement per comprovar que tothom estigui còmode. Això ho tenien a Estats Units i va sortir fa un temps que ho volien exportar aquí. Això demostra que hi ha una voluntat de treballar amb cures.

Comentaris

    Ricard 08/03/2021 10:13 am
    És un plaer llegir persones compromeses, i no només per sortir a la foto d'allò políticament correcte..

Nou comentari