Viure més d’un segle, veure el món canviar d’una manera radical i ser testimoni de transformacions que avui ens semblen inimaginables sembla un somni o una escena de pel·lícula. Però per a algunes de nosaltres, aquesta longevitat extraordinària forma part de la seva realitat quotidiana. Són vides que travessen generacions senceres i que, només per la seva durada, ja expliquen una part de la nostra pròpia història.
A Catalunya tenim una figura que encarna aquesta proesa. La seva existència desafia les estadístiques i ens regala una lliçó de resiliència que no podem ignorar. Parlem de Carme Noguera, la dona que aquest dissabte ha celebrat els seus 112 anys i que, amb aquesta fita, s’ha consolidat com la persona més longeva del nostre país, convertint-se en un autèntic tresor humà.
La Carme va néixer a Olot l’any 1914. Imagineu-ho per un moment: el món estava a punt de capgirar-se amb l’inici de la Primera Guerra Mundial i ella encara havia de començar una vida que acabaria travessant més d’un segle d’història. (Nosaltres amb prou feines recordem la pandèmia, oi?). La distància entre aquella època i el nostre present resulta gairebé impossible de concebre.
Ella va ser testimoni de fets que avui estudiem als llibres d’història. Quan recorda la seva infantesa a la capital de la Garrotxa, explica que “només hi havia un senyor en cotxe”. La tartana era el vehicle més modern i la vida avançava a un ritme que avui ens semblaria inimaginablement lent. Aquell món és gairebé irreconeixible, però la Carme el conserva viu en els seus records.
La seva vida: infermera i pionera
Als 19 anys, la Carme es va mudar a Barcelona per començar una nova etapa. Va formar part de la primera promoció de l’Escola d’Infermeria de la Generalitat Republicana, una fita extraordinària per a una dona d’aquella època. Va estudiar a l’Hospital Clínic i va iniciar una trajectòria professional que molt aviat la posaria davant d’una de les etapes més dures de la història recent del país.
El 19 de juliol de 1936, la seva vida va fer un gir inesperat. La Guerra Civil havia esclatat i els hospitals van començar a rebre ferits des dels primers combats. Tot i la por i la incertesa, la Carme es va presentar a l’hospital per curar ferits, assumint una responsabilitat enorme en unes circumstàncies que haurien pogut paralitzar qualsevol persona.
Va exercir d’infermera d’urgències al Clínic durant tot el conflicte. També va estar al sanatori del palau del comte de Fígols, cuidant malalts de tuberculosi, una feina imprescindible en aquells temps convulsos. La seva tasca no consistia només a atendre pacients, sinó a mantenir-se ferma enmig d’un context en què la por i la manca de recursos formaven part del dia a dia.
Recorda que un soldat les acompanyava de la residència a l’hospital cada dia i que no podien sortir a passejar. Tot i les penúries del país, la Generalitat les mantenia i mai els va faltar menjar. Però aquesta certa protecció no significava que la realitat fos fàcil, i la guerra acabava afectant també les seves pròpies famílies.
De fet, va haver de portar una maleta plena de patates de Barcelona a Olot. Els seus pares, a la Garrotxa, sí que passaven fam. És un episodi senzill però tremendament revelador, perquè mostra la cruesa de la guerra des d’una perspectiva personal i familiar. Mentre ella cuidava altres persones a Barcelona, també intentava ajudar els seus propis pares a sobreviure a les dificultats del conflicte.
El secret d’una longevitat sorprenent
Després de la guerra, va seguir treballant com a infermera fins al 1951, quan es va casar. Va tenir tres fills i, amb el pas de les dècades, la família es va convertir en una part essencial de la seva vida. Ara gaudeix de dues netes i un besnét, una nova generació que representa la continuïtat d’una història familiar iniciada fa més d’un segle.
La seva vitalitat ha estat sempre notable. Una de les mostres més curioses del seu esperit va arribar amb motiu del seu centenari, quan la Carme va demanar un ordinador de regal. En lloc de mirar les noves tecnologies amb distància, va voler acostar-s’hi i aprendre’n, una mostra del seu esperit curiós i obert als canvis del món que l’havia vist créixer.
Fins als 105 anys, era completament autònoma i continuava estudiant anglès i francès. No es va limitar a observar com canviava el món al seu voltant, sinó que va mantenir les ganes d’aprendre i de continuar activa. Fins fa uns mesos, a més, cantava en una coral. (Qui de nosaltres pot dir el mateix?).
La seva trajectòria tampoc ha estat exempta de problemes de salut. Malgrat haver de passar per algunes operacions, com la del fèmur, o superar una infecció a la cuixa, sempre s’ha recuperat satisfactòriament. Avui viu a Taradell amb la seva filla i continua gaudint del dia a dia, després d’haver superat una quantitat d’experiències que difícilment cabrien en una sola vida.
Un fenomen creixent a Catalunya
La Carme Noguera no és l’única. El fenomen dels centenaris està en augment i cada vegada són més les persones que arriben als 100 anys a Catalunya. Segons l’Idescat, Catalunya compta amb 3.139 persones de 100 anys o més, una xifra rècord que no para de pujar. Darrere d’aquest número hi ha milers d’històries personals que han travessat dècades de canvis socials, polítics i tecnològics.
Ella mateixa va voler conèixer Maria Branyas, que va ser la persona més vella del món i també d’Olot. Aquesta trobada representa una connexió especial entre dues dones que van viure més enllà de l’extraordinari i que comparteixen, a més, un mateix origen. Dues trajectòries capaces de mostrar fins a quin punt pot arribar a allargar-se una vida humana.
La història de la Carme és un mirall on ens podem mirar. No només per la seva edat, sinó per tot el que ha viscut i per la manera com ha afrontat els canvis i les dificultats. La seva trajectòria ens obliga a reflexionar sobre la nostra pròpia vida i sobre la importància de cada moment que tenim davant.
Què estem aprenent d’aquestes generacions que ho han viscut tot? El seu llegat és un recurs inestimable per al nostre futur i el de les nostres famílies. Històries com la de Carme Noguera ens recorden que darrere de cada número, de cada aniversari i de cada rècord de longevitat, hi ha una vida plena de decisions, dificultats, aprenentatges i moments que mereixen ser escoltats. Val la pena parar atenció al seu exemple.
