Ens han educat per creure que el Parkinson és, en la seva essència, una malaltia del tremolor. Una imatge mental que, inevitablement, ens condueix a pensar en una tremolor incontrolable com a senyal definitiu d’alarma. Però, què passaria si aquesta idea fos un error, i els primers senyals del Parkinson fossin molt més subtils, fins i tot inofensius, i apareguessin anys abans que el més mínim tremolor? Aquesta perspectiva ho canvia tot, oi?
De fet, abans que qualsevol moviment es vegi alterat, el nostre cos ja envia senyals d’advertència. Alguns d’aquests indicadors inicials no tenen res a veure amb el que associem al Parkinson, i poden ser tan quotidians com tenir problemes per anar al lavabo. Sí, parlem del restrenyiment o, fins i tot, d’una urgència urinària persistent. La neuròloga Alexandra Pérez Soriano ens obre els ulls a una realitat que molts desconeixem, desvetllant un secret que podria ser imprescindible per a la nostra salut.
Pérez Soriano, una de les neuròlogues més reputades del país i especialista en trastorns del moviment a Sinapsi Neurologia-UParkinson i la Fundació Clinic Barcelona-IDIBAPS, insisteix en un punt crucial: el Parkinson és molt més que una malaltia motora. És una condició neurodegenerativa que afecta el cos de manera global, i els seus primers avisos no motors són, sovint, els més silents i, per això mateix, els més desapercebuts.
La veritat és que el Parkinson és la segona malaltia neurodegenerativa més freqüent, just després de l’Alzheimer. Tot i la seva prevalença, persisteix una gran confusió sobre els seus símptomes reals. Molta gent continua lligant-lo exclusivament al tremolor, quan en realitat, una persona pot patir la malaltia i no manifestar-lo mai, o al revés, tenir tremolor sense que això derivi en Parkinson. (Sí, nosaltres també vam al·lucinar amb aquesta dada).
Aquesta malaltia té un component multifactorial. L’envelliment n’és el principal factor de risc conegut, actuant com un terreny biològic de major vulnerabilitat. Però no està sol. Hi intervé també una predisposició genètica, responsable d’entre un 5 i un 10% dels casos amb formes monogèniques, i fins a un 15% amb antecedents familiars. A més, factors ambientals com l’exposició a pesticides o dissolvents industrials (com el tricloroetilè) també hi juguen un paper clau. El que queda clar és que el procés biològic pot estar desenvolupant-se durant anys abans que apareguin els primers símptomes motors visibles.
Però, quins són exactament aquests “altres” senyals que hauríem de conèixer? A banda del restrenyiment i la urgència urinària, la doctora Pérez Soriano destaca altres símptomes no motors que poden aparèixer fins i tot anys abans del diagnòstic oficial. Aquests inclouen una pèrdua significativa de l’olfacte i un trastorn de conducta del son REM, on la persona parla o fins i tot dóna cops de peu mentre somia, com si estigués representant físicament els seus somnis.
Aquesta realitat ens obliga a replantejar-nos el que sabem sobre el Parkinson i a estar atentes als petits canvis que el nostre cos ens comunica. No és alarmisme, és informació vital.
Un cop comencen a manifestar-se els símptomes motors, les pistes poden ser més variades del que pensem. No sempre és el tremolor en repòs. També pot ser una escriptura que es fa cada vegada més petita (micrografia), la pèrdua del balanceig d’un braç al caminar, una mà més maldestra del normal, una expressió facial menys marcada o la rigidesa i dolor predominantment en un costat del cos. Per a la doctora Pérez Soriano, el símptoma estrella del Parkinson és la lentitud del moviment, coneguda com a bradicinèsia. Activitats tan quotidianes com vestir-se, cordar-se botons o tallar el menjar es tornen més lentes i costoses.
A més d’aquests, altres símptomes no motors inclouen la hipotensió, trastorns del son, dolor, ansietat, depressió, apatia o una certa lentitud per processar la informació. La suma de tots ells pinta un panorama complex que va molt més enllà del que comunament s’imagina, i ens recorda la importància d’una detecció primerenca per poder intervenir de manera més efectiva.
La nostra estratègia per afrontar l’envelliment
Si bé no podem afirmar que un estil de vida concret “previngui” el Parkinson, la doctora Pérez Soriano assegura que sí pot modificar part del risc i, sobretot, augmentar la nostra reserva física i cerebral. L’activitat física regular és, de fet, una de les eines terapèutiques no farmacològiques més importants un cop diagnosticada la malaltia, millorant la mobilitat, la força i la qualitat de vida.
Una dieta mediterrània equilibrada també s’associa amb un menor risc, no només pels seus beneficis cardiovasculars, sinó també perquè afavoreix una microbiota intestinal més diversa, crucial per a la funció cerebral. I no podem oblidar la importància del son de qualitat i els ritmes circadians regulars, ja que una mala qualitat de son crònica pot afavorir els mecanismes implicats en la neurodegeneració.
Controlar altres malalties com la hipertensió, la diabetis, el colesterol o l’obesitat és imprescindible. Però, sovint, oblidem un element clau: mantenir-nos actives intel·lectualment, amb projectes, relacions socials significatives i una vida plena de motivació. Això potser no es mesura en una analítica, però és fonamental per arribar a la vellesa amb la major reserva possible.
Avenços i reptes en la investigació del Parkinson
Malgrat que la levodopa, un fàrmac utilitzat des de fa més de 50 anys, continua sent el tractament més eficaç per als símptomes motors, la manera d’administrar-lo ha evolucionat. Avui dia disposem de teràpies avançades com bombes intestinals o sistemes d’infusió subcutània contínua que permeten un subministrament més constant i eficient. La doctora Pérez Soriano destaca la precisió de l’estimulació cerebral profunda (DBS) i els ultrasons focalitzats d’alta intensitat (HIFU/MRgFUS) com a tècniques no invasives que actuen amb gran exactitud sobre estructures cerebrals específiques.
La investigadora participa en l’estudi STAT-ON, un petit dispositiu wearable que el pacient porta a la cintura durant dies. Mitjançant sensors de moviment, recull dades objectives sobre la mobilitat en l’entorn habitual, detectant períodes ON i OFF, paràmetres de la marxa i bradicinèsia. Aquesta eina no substitueix el neuròleg, però afegeix una informació objectiva que pot agilitzar el diagnòstic i l’ajust del tractament.
El gran repte, però, continua sent curar la malaltia, o si més no, trobar un tractament que freni de manera demostrable el procés neurodegeneratiu. Les teràpies actuals milloren molt els símptomes i la qualitat de vida, però no hi ha cap tractament aprovat que aturi el procés biològic que causa la malaltia. I una altra assignatura pendent és el diagnòstic biològic precís i cada vegada més primerenc, més enllà de la valoració clínica, mitjançant biomarcadors que encara cal estandarditzar.
Envellir és inevitable, però desenvolupar una malaltia neurodegenerativa no ho és. Per això, més que obsessionar-nos amb no envellir, hem d’apostar per arribar a la vellesa amb la major reserva possible: moure’s, mantenir el múscul, fer exercici aeròbic i de força, menjar bé i totes les mesures de les quals hem parlat. Recorda que fer-ho tot bé no garanteix que mai emmalaltim, ja que hi ha factors genètics i ambientals que escapen del nostre control. Però acceptar l’envelliment sense por i amb una mirada proactiva és la millor solució. Què fem avui per construir el nostre “jo” del futur?
