“S’aproxima a una lectura de la ciutat que passa per Poe, Baudelaire, Benjamin o l’expressionisme alemany, pel fet de sentir i crear la ciutat com a cosa terrible; cercant la seva bellesa terrible”. Influït de l’art Pop, però de manera més decantada que els objectes d’Oldenburg que conté: la manipulació d’escales i l’ús del signe”. Així definia l’arquitecte Eduard Bru el projecte d’urbanització de l’Àrea Olímpica de la Vall d’Hebron que ell mateix va dirigir entre el 1986 i el 1992. Tenia l’encàrrec de vertebrar i cohesionar una zona desangelada, i ho va fer creant el parc de la Vall d’Hebron, un espai heterogeni que unia diversos punts verds situats entre les instal·lacions esportives olímpiques.
“És un parc inspirat en la ronda de Dalt, que es va fer per als Jocs Olímpics, on tot flueix com l’aigua. És realment trencador, i sobretot, contrasta per la seva modernitat i inspiració pop amb l’altre gran projecte urbanístic de la Barcelona olímpica, la Vila Olímpica del Poblenou. Els espais públics dissenyats per Eduard Bru a la Vall d’Hebron miraven cap al futur, mentre que els espais públics de la Vila Olímpica d’Oriol Bohigas miraven cap al passat”, remarca en conversa amb el TOT Barcelona en Francesc Muñoz, professor de Geografia Urbana i director de l’Observatori de la Urbanització a la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB). Com fa amb els seus alumnes, ens acompanya a fer un passeig per aquest espai que fa tres dècades va ser un referent de la modernitat urbanística, però que des de fa uns anys ha caigut en l’oblit i es troba en un estat de degradació considerable. Brutícia, deixadesa, espais malmesos i, sobretot, “un oblit social d’un gran projecte urbanístic que va ser referent de modernitat, concreta Muñoz.
Escultures degradades i un projecte urbanístic trencador gens valorat
Una de les obres més representatives d’aquest concepte de fluïdesa i mobilitat com a homenatge a la ronda de Dalt és l’Escala sense fi. “És una obra molt brutalista, és ciment sense cap decoració que imita una autopista amb detalls com les proteccions metàl·liques. I quan puges per les escales, realment tens la sensació que no arribaràs al final”, comenta en Francesc. Però quan hi arribem, després d’haver passat per darrere d’una tanca que fa anys que tapa parcialment l’entrada, hi regna la brutícia, els grafits mig esborrats, trossos d’escales esquerdades i tanques rovellades. I a dalt, matalassos podrits i tota mena d’objectes que converteixen la part d’alta de l’Escala sense fi en un abocador. Aquesta obra abandonada forma part del conjunt d’escultures i intervencions artístiques que l’arquitecte català va incloure amb la idea de monumentalitzar la perifèria de la ciutat. En són exemples Forma i Espai, d’Eudald Serra, Dime, dime, querido, de Susana Solano, els famosos Mistos, de Claes Oldenburg, o la Cabriola, de Juan Bòrdes. Tot un patrimoni artístic que ara “roman oblidat pels barcelonins i malda per sobreviure sense cap cura i manteniment”, lamenta el director l’Observatori de la Urbanització a la UAB.
De fet, en Francesc Muñoz també alerta que la ciutat ha deixat abandonat un espai que no només tenia virtuts arquitectòniques i urbanístiques, sinó que comprenia i integrava les necessitats dels seus veïns. Ho exemplifica amb un espai que durant molts anys va servir perquè la gent hi rentés el seu vehicle. “L’Eduard Bru concep l’Àrea Olímpica com un espai que reconeix l’ús que la gent fa de l’espai públic, dona dignitat a usos de l’espai públic que la gent ha de fer de manera miserable, com rentar el cotxe. Doncs ell va dissenyar tot un espai darrere d’una escultura preciosa de Susana Solano amb tot de canyes perquè la gent hi portés el cotxe a rentar. És un parc que va llegir la realitat metropolitana de l’època, i aquesta és una altra gran virtut del projecte que també ha caigut en l’oblit. I tot això no ho té la Vila Olímpica”.
Curiosament, crida l’atenció la desídia amb què s’han afegit elements urbanístics nous a la zona sense tenir la més petita sensibilitat estètica. Un exemple, la marquesina de bus a tocar de l’escultura Forma i Espai’, d’Eudald Serra, com es pot veure a la imatge inferior. “És un exemple més de la poca cura amb els paisatges heretats”.
Aquests “paisatges heretats” de la proposta arquitectònica d’Eduard Bru es veuen en molts altres punts del parc de la Vall d’Hebron, deixats de la mà de Déu o sense el valor que mereixen. En Francesc Muñoz alerta que s’ha donat poc valor al llarg dels anys a “un projecte molt elegant i molt lligat a la natura, que recull l’ADN d’una zona -ara el barri de la Vall d’Hebron- amb molt de verd, camí de pas històric de la muntanya a la ciutat i que va saber integrar-hi l’asfalt de la ronda de Dalt”.
I quina és la raó d’aquest oblit? “Som una societat conservadora i nostàlgica, per això ha triomfat el projecte de la Víla Olímpica i no el de la Vall d’Hebron. Allà tenen platja i estan al rovell de l’ou de la ciutat, que mira al mar. I aquí estàs a la perifèria. Però és que l‘arquitectura no només ha de satisfer qüestions estètiques i d’oci, sinó que ha de fer pensar i reflexionar. I justament això és el que va fer l’Eduard Bru”.
Actualment, alguns espais del parc, tot i que malmesos, serveixen als veïns per a altres usos. Per exemple, fer exercici o jugar a pàdel i tenis a les parets que hi ha sota les plataformes que uneixen el parc. Però ja no hi ha el color que impregnava espais i parets en aquella Barcelona olímpica, amb grans espais pintats de verd, taronja o groc. El sol s’ha anat menjant el color i ningú no ha fet res per retornar la llum a aquests espais.
El recorregut per aquesta cara oblidada de la Barcelona de 1992 no podia obviar una de les seves escultures més conegudes, els Mistos, dels artistes Claes Oldenburg i Coosje van Bruggen, un referent de la cultura pop nord-americana, coneguts sobretot per peces que reprodueixen objectes essencials a mida gegant. Ubicats al carrer de Jorge Manrique, aquests mistos sí que presenten un estat de conservació més digne, i estan situats just davant de la reproducció del Pavelló de la República, que es va fer també en ocasió dels JJOO. El 1992, els arquitectes Espinet i Ubach van fer una rèplica exacta utilitzant els mateixos materials precaris que es van emprar als anys trenta, i van deixar l’edifici tal com era: un gran contenidor buit, gairebé sense parets, a través del qual es marcava un recorregut. Els compartiments queden tancats amb unes estructures metàl·liques, de vidre a la primera planta i de fibra-ciment a la segona. Aquest ús l’ha salvat d’una degradació en paral·lel a moltes altres instal·lacions de la Vall d’Hebron olímpica, però la senyalització i els plafons explicatius de l’edifici no han pogut escapar-se’n.
Abans d’arribar a la part alta del parc, recorrem el camí de Sant Genís a Horta, on l’arquitecte Eduard Bru va voler reproduir la sensació de caminar pel fang que tenien els antics vianants. Una altra prova que l’arquitecte va voler integrar la realitat de la zona a la nova urbanització. I acabem el recorregut davant de l’obra Cabriola, de Juan Bòrdes. Hi ha una escultura d’un nen fent una tombarella, que de fet és una reproducció, perquè l’original va ser robada. Aquí, ben amagat, es pot observar l’únic símbol original que es conserva dels Jocs Olímpics, les cinc anelles amb l’any 1992 -vegeu foto inferior-, perquè tampoc no queden els pictogrames originals que indicaven els esports que es practicaven en cadascun dels recintes esportius de la Vall d’Hebron.
Després de la passejada per aquest espai, hom constata que la gran revolució urbanística dels Jocs Olímpics ha quedat oblidada i degradada. “El resultat tres dècades després és que hi ha uns espais molt coneguts, que han generat una imatge turística de Barcelona, i un altre espai que tenia una vocació trencadora i molt intel·ligent de llegir el futur de la ciutat ha quedat oblidat. És una gran injustícia”, rebla en Francesc Muñoz.
1 
