Sense saber-ho, l’arquitecte Antoni Gaudí estava teixint una estratègia de màrqueting que ha donat fruits dècades més tard. Cent anys després de la seva mort, Barcelona és sinònim de Barça, Messi i Gaudí. Gran part del mèrit és de la seva obra, sempre sorprenent, però també hi ha un percentatge important que cal atribuir al nom. Ho diuen els guies turístics: un estranger sap dir amb facilitat el nom de Gaudí, però s’entrebanca amb els altres dos grans del modernisme català, Josep Puig i Cadafalch i Lluís Domènech i Montaner. Són més desconeguts, turísticament parlant, i justament per això els seus monuments sempre acaben sorprenent. L’exemple més clar és el Recinte Modernista de Sant Pau, una petita ciutat dissenyada per Domènech i Montaner que fa pocs anys encara curava malalties i ara és un dels grans monuments de la ciutat, declarat patrimoni mundial per la UNESCO el 1997. No és una visita d’aquelles obligades, però els guies el proposen als seus grups sabent que no falla mai.
Sant Pau és l’antítesi a la imatge de la Barcelona massificada turísticament. Un dijous d’agost, a les tres de la tarda, amb prou feines hi trobem un centenar de turistes. Pot semblar que l’hora no acompanya, però no n’és el motiu. La Macarena Bergada el visita sovint, com a guia turística, i confirma que en qualsevol hora és més o menys el mateix. Des d’un dels passadissos més coneguts del recinte, amb la Sagrada Família visible a 900 metres, la guia turística explica al Tot Barcelona que l’antic hospital de Sant Pau és l'”antítesis” al gran emblema de Gaudí. “Aquí pots venir amb un grup de turistes, parar a l’entrada, explicar la història, i decidir entrar sense visita prèvia si els has convençut. Pots moure’t tranquil·lament, sense aglomeracions. Fer una visita més reposada, si tens persones grans, o deixar els nens més lliures, si són famílies”, comenta la guia des del passadís principal del Pavelló Administració, el de l’entrada. Ningú sap que, seguint tot recte, arribes a un dels espais de la ciutat “més fotografies per sortir a Instagram” després dels bancs del Park Güell i les columnes del Palau de la Música.
Un hospital que sembla un palau
La segona gran particularitat de Sant Pau és la seva història com a hospital, possiblement el que més sorprèn el turista. Però sí, ho era i té l’honor de ser el primer que va fer un trasplantament de cor a l’estat. “Quan expliques que anirem a visitar un hospital les cares són estranyes i quan hi arribes encara ho són més: la gent no entén com aquest espai, que sembla un palau noble, abans era un hospital. I encara entén menys que fos un hospital públic”, explica Bergada. La visita permet explicar què és el modernisme, què és Barcelona, la seva història, permet parlar de medicina, arquitectura i també de política. “Hi ha grups que s’interessen per saber com funciona el nostre sistema sanitari”, ressalta la guia. Sant Pau agrada sobretot al turista italià i francès, que simpatitza més amb la cultura arquitectònica de la ciutat, i deixa en xoc als americans, que es pregunten per què ningú “no s’ha plantejat fer-hi un ressort”. “Són els que més se sorprenen, tenen una mentalitat molt diferent i no els encaixa que s’hagi reconvertit en un museu”, conclou Bergada.
L’explicació la tenen uns metres més endins. El recinte recrea part de l’hospital antic en una de les sales finals de la visita. Sis llits i tota una explicació escrita fan entrar en raó els turistes que només hi veuen un palau glamurós. És uns dels espais públics que conserva arxius més antics. Documents fins i tot d’època medieval, perquè Sant Pau no s’entén sense la irrupció de l’Hospital de la Santa Creu, que es va aixecar en temps del rei Martí l’Humà al barri del Raval. Anteriorment, n’hi havia sis finançats per la caritat de la població, però les dificultats econòmiques van dur el Consell de Cent i el Capítol Catedralici a acordar la construcció d’un hospital únic que els unís tots. Avui dia hi ha qui en diria retallades, de tot això, però l’explicació que llegim al recinte aclareix que els oficials només pretenien “millorar l’administració i gestió de les rendes”. Era el gran centre sanitari de la capital fins que Barcelona va expandir-se i va crear la trama Cerdà i l’Eixample. És en aquell moment que Pau Gil i Serra, un banquer català resident a París, deixa escrit al testament que el seu patrimoni financer ha de servir per fer possible l’hospital de Sant Pau.
El gran hospital del segle XX
El complex sanitari va començar amb la construcció dels deu primers edificis el 1902, cadascun d’ells destinats a una especialitat diferent. Eren temps joiosos i Domènech i Muntaner dissenya un espai icònic. Els primers edificis, que no respecten la trama Cerdà, s’aixequen amb tota mena de detalls i guarnició. Autèntics palauets que contrasten amb els últims edificis construïts, que ara acullen l’Institut Català de Ciències Cardiovasculars. Igual de modernistes, però menys glamurosos, més semblants a una fàbrica del Poblenou ben perfilada que al recinte modernista que tothom té al cap. El motiu? Els diners, que a poc a poc s’acabaven. Així va quedar un hospital que ha estat durant anys una referència, però l’increment de la demanda sanitària a inicis del 2000 i el deteriorament dels edificis van evidenciar que el conjunt modernista no reunia les condicions per mantenir la qualitat assistencial dels nous temps.
L’hospital va traslladar-se el 2009 i des d’aleshores el recinte ha intentat aproximar-se al públic local amb actes de tota mena; des de sopars o mítings polítics a esdeveniments il·lustres com la Barcelona Fashion Week o el gran espectacle nadalenc dels últims anys, el festival de llums. L’any vinent, per exemple, acollirà la sortida del Tour de França. Tot d’iniciatives per deixar de ser un hospital. “Els primers anys, la gent no l’associava a un monument arquitectònic de primer nivell sinó a un hospital i es preguntava per què havia d’anar a un lloc que fa dos dies s’hi estava fent una radiografia”, assenyala Bergada. “El recinte –conclou– ha fet un esforç per aproximar-se al públic local i cada cop n’hi ha més”.
Els gestors del monument té la mateixa impressió. Preguntat pel Tot Barcelona, des de Sant Pau Recinte Modernista responen que sobretot “han consolidat” els residents de la demarcació de Barcelona, en part, per l’organització de conferències, exposicions i concerts, “accions que s’han dut a terme per impulsar l’ús social i cultural de Sant Pau entre la ciutadania”. Des del recinte admeten que queda marge per créixer, “sobretot pel que fa a alguns mercats internacionals”, però remarquen alhora que les persones que visiten l’espai “aprecien que no sigui un equipament massificat pel turisme”. Per tant, tocarà créixer “mantenint un equilibri”.
1 
1 
