Quan la Sara Llorens va començar a jugar al Club Atlètic Fortpienc amb 11 anys, era l’única nena del club. El context era la Barcelona de finals dels anys noranta. Un temps en el qual les noies que jugaven a futbol eren franca minoria i ho tenien més difícil en moltes ocasions. Però en el seu cas, entre les files del Forpienc estava en un espai segur i només se sentia diferent en el moment que donava per acabat cada entrenament: l’hora de dutxar-se. “Només hi havia un vestidor per a l’equip, i primer hi anava jo i després ells. Em sabia greu que tots s’haguessin d’esperar, però mai vaig sentir ni una queixa ni un comentari”, explica la Sara al TOT Barcelona asseguda a les grades del Complex Esportiu Fort Pienc, custodiat pel mític pont del carrer de la Marina. Aquí va començar aquesta història que veu la llum el 8M, però, amb la intenció que, com moltes altres experiències i lluites de dones, es recordi qualsevol dia de l’any.
Les primeres passes de la Sara en el futbol federat van ser fruit d’una casualitat. La seva mare, la Loli Rodríguez, recorda que la seva filla acostumava a portar una pilota de futbol per jugar allà on pogués, però res més. Tot va canviar el dia que va anar a les instal·lacions esportives a veure un company de classe i la Sara es va posar a jugar amb ell abans de l’entrenament. Va cridar l’atenció de l’entrenador, que no va poder evitar preguntar-li en quin equip jugava la seva filla i, tot seguit, quedar-se sorprès en saber que la resposta era en cap club. Dues hores més tard, aquell entrenador va presentar-se a casa seva per demanar-los fotos per fer-li la fitxa de jugadora. Era el darrer dia per presentar-les a la Federació Catalana de Futbol. “Si ella volia jugar, nosaltres també ho volíem. No hi havia res més a dir”, assenyala la Loli amb un somriure que revela una emoció que no ha desaparegut.
El futbol femení, “res excepcional”
En aquest equip del districte de l’Eixample la Sara hi va jugar dues temporades, i en cap moment es va sentir fora de lloc. Primer perquè, tal com assegura la Loli, no es va produir cap discriminació a les grades ni per part dels seus companys. “Suposo que també ajudava el fet que tenia traça per al futbol i ningú veia en ella el fals estereotip de la nena que no feia res”. Segon, i encara més important, per l’acompanyament que va sentir per part de la seva mare. “Jo vaig estar tan bé per la naturalitat amb la qual ho va portar ella. Mai va tractar-ho com si estigués fent res excepcional”, reconeix. “Creia que havia de fer el que li agradava i no imposar-se cap límit, altres límits ja venen sols”, afegeix la Loli Rodríguez.
Un límit extern i contra el qual no podien fer res va arribar quan la Sara tenia uns 13 anys. Ja no podia continuar jugant amb els nois i tampoc sumar-se a cap equip femení del Club Atlètic Fortpienc. No n’hi havia. “Va ser injust, no volia marxar”, admet la seva mare. “Però era una cosa que s’escapava de les nostres mans”, completa la filla. No es va donar per vençuda i va intentar entrar al Club Futbol Martinenc, l’equip del seu barri, el Guinardó; i al qual el seu pare anava sempre a veure. Es va topar, però, amb la mateixa realitat: no hi havia equip femení. Va passar tres anys allunyada del futbol.
Durant aquest temps de distància, va continuar jugant a esports d’equip com el bàsquet i el tenis, de la mateixa manera que havia fet des de molt petita amb altres esports. Sempre havien estat allà. De fet, amb només tres anys va començar a fer gimnàstica artística. “Tenia molta energia. Li anava bé per cansar-se, però badallava quan esperava el seu torn”, recorda la mare. Amb el futbol, en canvi, els seus ulls tenien una llum diferent. “Home! No tenia res veure amb la gimnàstica…”, afegeix.
El retrobament amb la pilota
Va recuperar aquell sentiment quan amb 16 anys va decidir que era el moment de retrobar-se amb aquella passió i buscar un club que tingués equip femení. L’elecció va ser el Club Esportiu Europa, un històric del districte de Gràcia, on va poder donar el millor d’ella jugant amb el segon equip i amb el primer. També entrenant en una ocasió amb la Selecció de futbol de Catalunya. “Era l’esport que millor em feia sentir”, afirma la Sara Llorens. “I ho feies molt bé”, recalca la seva mare.
Però a l’Europa també va descobrir una de les pitjors cares del futbol femení que no havia vist de petita: el masclisme. Les expressions discriminatòries proliferaven a les grades. “Se sentien comentaris de tipus ‘mira aquestes ties, que estan jugant quan haurien d’estar a casa’”. Aquesta mena de retrocés social va sorprendre inevitablement la Sara, en un moment en què suposadament el feminisme havia anat avançant. “Suposo que quan veuen una nena jugant amb nens és anecdòtic, puntual, i pensen que en algun moment deixarà de jugar. Un equip femení com l’Europa és una realitat, les jugadores han vingut per quedar-s’hi”, reflexiona i, tot seguit, la Loli apunta que aquesta mena de rebuig acostuma a provenir d’homes que no volen que les dones gaudeixin d’espais que fa anys només eren seus. No volen perdre privilegis. “És una por dels machirulos”, recrimina la mare.
La història de la Sara és una més de les moltes del futbol femení, que ha guanyat molta visibilitat en pocs anys. Sembla mentida que només faci dos anys del partit de la Champions en el qual es va batre un rècord històric. 91.553 espectadors van omplir el març del 2022 el Camp Nou per veure un partit del F.C. Barcelona i el Real Madrid i, des de llavors, molta gent que ni tan sols havia parlat mai de futbol femení va començar a valorar-lo. La visibilitat i el reconeixement és ara inqüestionable. La Loli Rodríguez insisteix que “ja tocava” que aquest esport deixés de ser “patrimoni exclusiu dels homes”. Per part seva, la Sara insisteix que, malgrat els avenços, encara queda molt per fer i per reduir les desigualtats amb el futbol masculí. “Per exemple, sap greu que molta gent parlés de la victòria de la Selecció de futbol femenina d’Espanya per la situació dantesca de Rubiales i no per la seva victòria”, diu exposant un imaginaria que s’hauria d’haver deixat enrere fa molt de temps.
