Ha passat gairebé mig segle des que van jugar els últims partits amb la samarreta blanca i blava que avui s’han posat per a l’esmorzar de forquilla al bar de la petanca del Carmel. No són gaire lluny de l’antic camp de futbol de l‘Atlètic Club Baronense, ubicat en una pedrera al peu del turó de la Rovira. Aquella plantilla que avui rememora partits, resultats i rivals, va protagonitzar una època daurada del club del barri de Can Baró -districte d’Horta-Guinardó- que havia nascut l’any 1949. Eren els anys setanta, i el Baronense -que va arribar a la final del Campionat de Catalunya d’Aficionats jugant la Lliga d’Adherits, i a partir de 1973, a Segona Regional- no només golejava constantment els seus rivals, sinó que omplia el camp d’aficionats, tant del barri de Can Baró com d’altres punts de la ciutat. “També teníem molts aficionats de l’Europa, que arribaven a perdre’s el seu partit si el Baronense jugava a la mateixa hora. És més, quan jugàvem en camp contrari també teníem seguidors, i havíem arribat a omplir tres autocars en el Campionat de Catalunya d’Aficionats”, rememora l’Eduard Farré. Fins i tot, un forn del barri va arribar a fer pastissos amb els colors del club. “Va haver-hi moments d’autèntica afició per l’AC Baronense”, recorda.
I és que el Baronense dels setanta va ser tot un fenomen que transcendia els límits d’aquell camp de futbol tan singular, on els vestidors i l’espai per a aficionats, que havien de veure el partit a peu dret, estaven al cim de la pedrera. Per arribar al camp, calia descendir uns 50 metres en pendent, amb el risc evident de relliscar. “Bon futbol, respectuós, competitiu, però no agressiu, els nois transmetien passió, bona entesa i, en definitiva, un sentiment de pertinença al club que va enganxar moltíssima gent, més de la que avui es pot veure en algunes grades”, afegeix des de l’altra banda de la llarga taula -s’han trobat 19 companys que van passar per l’equip aquells anys- el Lluís Segovia, entrenador en aquesta època daurada. Amb 84 anys, recorda aquell mestratge com “una època especialment bonica de la meva vida”.
Una pinya, la clau de les victòries
Mentre esmorzen, repassen entre tots noms d’algunes de les llegendes del club: Gestao, Vidal, Samuel, Mariano, Ortega, Juste, Soler, Cassullera… I recorden rivals locals com el Penitentes, el Don Bosco o el Besonense, però també grans partits com la que van viure contra el Terrassa, o la final que van acabar perdent contra l’Espanyol a la Copa Catalunya d’Aficionats. “Era un sentiment que anava més enllà del futbol i de l’esport. En aquell camp tots érem amics, alguns ens coneixíem d’equips anteriors, altres ens havíem conegut entrenant i no tots érem del barri, però érem una pinya, sense les disputes i rivalitats internes que sovint hi ha als vestidors d’equips de futbol. Aquesta era una gran virtut que en Segovia explotava i que ens va permetre guanyar tant”, afegeix l’Antoni Aguilera, un dels pitxitxis d’aquell equip daurat.
El Francisco Garro, un dels més actius del grup en la recuperació de la memòria del club, insisteix en aquesta capacitat del club de transcendir les fronteres del barri de Can Baró: “Realment, vam ser més que un club, una família dins i fora de camp, però a més, vam tenir una dimensió esportiva molt potent fora del barri, a Barcelona i també a Catalunya”. I és que l’AC Baronense va portar Can Baró a diversos punts de la geografia catalana per disputar partits. A aquesta tesi s’abona en Matarín, una altra ànima de les trobades dels exjugadors cinc dècades després de penjar les botes: “Ens tenien molt de respecte a tot arreu malgrat que érem amateurs, fèiem un molt bon joc i érem sempre respectuosos amb el rival encara que els féssim golejades”.
Com a club d’amateurs, els jugadors no cobraven -tot i que es van fer alguns fitxatges- i tampoc la junta directiva. Els jugadors entrenaven dos dies a la setmana i l’entrenador tampoc no cobrava. “Hi dedicava moltes hores, era com estar en família, quan veies que tot rodava no t’importava. Jo feia de tot i vetllava perquè tothom estigués a gust. Venia loteria, comprava Coca-Cola per als nanos quan acabaven els partits, feia de secretari del club, de delegat de camp… de tot el que calgués i sense veure un duro, és clar! Era com la meva segona casa”, recorda l’Antonio Martín, que també havia vestit la samarreta del Baronense.
Vint-i-un anys sense l’AC Baronense
L’any 1994 es va fer una samarreta commemorativa dels 50 anys del naixement del club. Feia quatre anys, el 1990, que havia passat a ser un equip filial del Club Esportiu Europa, però l’any 2002 l’Atlètic Club Baronense va disputar l’últim partit. Des d’aleshores, el barri de Can Baró no té ni equip de futbol ni camp, perquè va acabar convertit en un pàrquing de vehicles a l’aire lliure. Ara fa vint-i-un anys s’escrivia l’última pàgina de la història oficial del club, però no s’enterrava la seva memòria. Perquè com a mínim tres cops a l’any, una vintena llarga d’exjugadors dels anys setanta organitzen per watts app un esmorzar per mantenir viva aquella aventura.
