La vida de l’A.C.S. va fer un gir de 180 graus el 8 de maig del 2024. Aquesta dona de vuitanta-quatre anys -aleshores en tenia un menys- havia anat aquell dimecres a la tarda a la seu de CaixaBank ubicada als baixos del número 490 de la Gran Via de les Corts Catalanes, a la cantonada mar del carrer de Viladomat. Tot i que ella vivia sola a la zona de la Meridiana, aquesta era la seva oficina bancària de tota la vida. Això s’explica per la proximitat d’aquesta entitat amb l’edifici de l’ONCE, que al llarg dels anys havia visitat sovint perquè el seu marit era cec. El recorregut entre casa seva i el banc l’havia fet infinitat de vegades. Molts cops aprofitava el viatge per anar al barri de Sants, on es reunia una associació pastoral de la qual n’era membre. Allà precisament es dirigia aquell dia quan va ser atropellada per un bus de la línia 52 de Transports Metropolitans de Barcelona (TMB).
Els fets van tenir lloc pocs minuts després de les sis de la tarda a l’altra banda de la Gran Via, a l’altura del número 477 i just al costat de la Casa de la Lactància, un edifici projectat l’any 1908 per l’arquitecte Pere Falqués. El bus tot just acabava de fer l’aturada corresponent en la parada que hi ha en aquest punt i estava esperant que el semàfor es posés en verd per continuar el seu recorregut pel lateral d’aquesta artèria barcelonina en direcció a la plaça d’Espanya. La dona es va acostar al vehicle per provar d’aconseguir que li obrís les portes, va mirar el conductor mentre donava un cop al vidre i es va situar amb el seu carretó d’anar a comprar a l’altura de l’accés que es troba al tronc central del bus. És a partir d’aquest moment que la memòria extraordinària de la dona es queda en blanc. Només recorda veure’s a terra ensangonada i els crits de la gent que l’envoltava abans de perdre el coneixement. Es va despertar a la Unitat de Cures Intensives (UCI) de l’Hospital Clínic després d’unes hores en coma induït.
“Quan truquen els metges, ens diuen que li han d’amputar la cama dreta i que provaran de salvar-li l’esquerra. La meva mare fins aleshores s’havia pogut valdre per ella mateixa, anava i venia d’aquí cap allà, i passar d’això a quedar-se sense cames a 83 anys…”, assenyala Joaquin Orta, un dels fills de la dona. Després de quatre mesos hospitalitzada i quatre operacions, els especialistes aconseguien reconstruir-li l’extremitat perquè pogués ser funcional i ella tornés a caminar amb l’ajuda d’una pròtesi. Durant aquest temps ingressada, la família es va bolcar amb la dona i la seva recuperació. Sobre l’atropellament, només sabien que la Guàrdia Urbana li havia pres declaració poques hores després de recuperar la consciència i que els serveis d’acompanyament de TMB s’havien posat en contacte per garantir-los que totes les despeses mèdiques estaven pagades. La sorpresa va venir a finals d’estiu, quan els familiars s’assabenten que l’asseguradora de l’operador no es farà càrrec del cost de la nova cama en considerar que no tenen cap grau de responsabilitat penal en els fets.
L’atestat perdut i xoc de versions
Per entendre el posicionament de l’asseguradora ens hem de remuntar al mateix dia de l’accident. Quan es va produir l’atropellament, es va obrir una causa al Jutjat d’Instrucció número 15 de Barcelona. Allà es va adjuntar l’informe mèdic d’urgència sobre l’estat de salut de la dona que van elaborar a l’Hospital Clínic. En aquell moment, el magistrat va optar per tancar la investigació fins a l’arribada del corresponent atestat de la Guàrdia Urbana sobre els fets. Aquest document, però, no va arribar mai als jutjats. Quan la família s’assabenta que la companyia no vol fer-se càrrec de les despeses de la pròtesi a mitjan estiu, comencen a indagar i esbrinen que el cas està tancat i que el cos policial no va arribar a entregar l’atestat. Van haver de ser les advocades de la família les que el van fer arribar als tribunals el passat mes de setembre, tot i constatar una sèrie d’irregularitats que feien que l’informe donés -a parer seu- una visió força esbiaixada dels fets ocorreguts. Com era d’esperar, el jutge va declarar el sobreseïment provisional de la causa a l’espera de noves proves.
El TOT Barcelona ha tingut accés a l’atestat policial sobre l’atropellament. En el document es recull el relat d’una testimoni dels fets, que assegura que la dona es va acostar al bus “corrent” i va provar d’alertar el conductor perquè obrís les portes i la deixés pujar. Va ser aleshores quan el carretó que portava es va “enganxar en alguna part del bus”, fent que la víctima perdés l’equilibri i acabés caient a l’asfalt. Aleshores va ser atropellada per la roda posterior dreta del vehicle. També s’inclouen les declaracions del conductor de TMB, que afirma no haver-se adonat de la presència de la vianant i que només va assabentar-se que l’havia atropellat després de l’avís de diverses persones. De la revisió de les càmeres de seguretat del bus es conclou que la dona apareix en escena uns instants abans de l’inici de la marxa del vehicle i just uns segons després que aquest tanqui les portes. Arriba aleshores a l’altura del tronc central i acaba precipitant-se a l’asfalt sota el bus.
Pel que fa al testimoni de la víctima, l’informe policial només recull una frase breu, que contrasta en alguns aspectes amb la versió que l’A.C.S. ha mantingut des del primer moment. En l’atestat s’indica que ella manifesta que, quan va anar a cridar l’atenció del conductor perquè l’obrís, va perdre l’equilibri i va caure. “La meva mare ho recorda tot, això és el pitjor. Ella sempre ha dit que va colpejar la porta, que el conductor la va mirar i li va girar la cara. Inclús va pensar que, si el bus no obria la porta, podia agafar el taxi que hi havia just darrere”, apunta Orta, que remarca que aquest és el mateix relat que ella va explicar als agents de la Urbana que van venir a prendre-li declaració a l’Hospital Clínic. La família també ha revisat el carretó de la dona. Més enllà d’estar ple de sang, no té ni una esgarrinxada, fet que sorprèn tenint en compte que la versió oficial subratlla que ella va caure després que aquest s’enganxés al vehicle.
Una odissea mèdica trencada per la seguretat social
L’equip legal que assessora la família -format per Cristina Juárez i Manuela Muñoz- ha manifestat la seva disconformitat amb l’atestat i ja ha demanat que es reobri l’expedient per fer una fase d’instrucció en condicions incloent altres proves com més testimonis dels fets o una declaració jurada de la víctima, entre altres. “És una situació prou excepcional per haver fet un treball més exhaustiu. En tot moment, a ella la situen a la vorera, just on es troba la parada. Si ella estava tan a prop com semblen indicar, tu no pots iniciar la marxa amb seguretat“, assenyala Juárez en una conversa amb aquest mitjà. Assegura que fins i tot alguns agents van explicar als vianants instants després de l’accident que, en el punt concret on es van produir els fets, es genera una mena d’efecte de “túnel de vent” cada cop que hi passa un vehicle d’envergadura a certa velocitat.
Més enllà del procés judicial, la principal preocupació tant de les lletrades com de la família era desbloquejar la col·locació de la pròtesi, des del setembre encallada per aquesta disputa amb l’asseguradora. “Després de l’accident, tothom pensava que ella s’hauria mort, però se’n va sortir. Només va començar a perdre l’esperança quan li van dir que no li podien posar la cama. No entenia per què li havien salvat la vida per deixar-la morta aquí en un llit”, afirma Orta, que amb els seus germans ha mogut cel i terra perquè el lament de la seva mare arribés allà on calgués. Finalment, gairebé cinc mesos després del vistiplau dels metges a l’operació, la pressió ha acabat fent efecte i serà la Seguretat Social la que es faci càrrec inicialment del cost de la pròtesi. Aquesta notícia coincidia amb la darrera operació per acabar d’estabilitzar de manera definitiva la cama supervivent, que havia de posar punt final a una verdadera odissea mèdica que ha viscut els darrers mesos ingressada al Parc Sanitari Pere Virgili, la despesa del qual tampoc se’n volia fer càrrec l’asseguradora.
Pendents dels tribunals
Si no hi ha nous contratemps, l’A.C.S. podrà tornar a casa seva aviat amb la nova cama per provar de refer la seva vida després de nou mesos entre dos centres mèdics. “El que porta pitjor d’estar a l’hospital és no poder anar al lavabo ni dutxar-se sola. Li agradaria tornar a ser independent, però cada cop veu més clara l’opció d’anar a una residència”, reconeix el seu fill. En paral·lel, la família està a l’espera d’una resposta dels jutjats a la demanda de reobertura del cas. Si aquesta es fa efectiva i acaba desencadenant un procés penal que determina un cert grau de responsabilitat del conductor en els fets, la Seguretat Social podria reclamar a l’asseguradora de l’operador de transport els costos derivats de l’accident assumits fins aleshores.
Fonts de TMB consultades per aquest mitjà es limiten a manifestar que tant la companyia com l’asseguradora que gestiona el sinistre “estan complint amb l’assistència que els correspon en aquesta causa”. Al·leguen que no poden entrar en detalls del cas per una qüestió de protecció de dades.
5 
