El confinament, com el coronavirus, té especial predilecció per les patologies prèvies. La quarantena obligatòria ha envestit centenars de llars barcelonines que ja vivien situacions de difícil gestió: dones amb diversos dependents al seu càrrec, pisos pastera, famílies amb malalts mentals, persones grans molt soles… I també atropella alguns veïns sense antecedents, que cauen en una vulnerabilitat sobtada a causa de la Covid-19. Quan totes aquestes llars s’ensorren, sonen les alarmes d’un centenar de treballadors socials sanitaris de Barcelona. Aquests professionals fan i refan cada dia un difícil trencaclosques de confinaments impossibles. Pedaç rere pedaç, tapen les fuites perquè la lluita contra l’epidèmia no faci aigües dins les cases.
“Ens coordinem constantment amb metgesses i infermeres per detectar casos vulnerables i comentar-los per xat”, explica Pepita Rodríguez, del CAP Casernes de Sant Andreu. “Hi ha gent molt sola!”, adverteix. “Quan es diagnostica a una persona de Covid-19, és clau conèixer el seu entorn: si no té unes condicions socials favorables per fer l’aïllament, la feina sanitària no arriba enlloc”, adverteix Alícia Medina, treballadors social sanitària del CAP Poblenou. Seria com voler tractar un avi diabètic sense tenir en compte qui li cuina els àpats: l’efectivitat rau en els detalls.
Dos treballadors socials sanitaris, al CAP Poblenou / ICS
Per això als ambulatoris i hospitals catalans hi ha treballadors socials des dels anys 80. Són qui més coneix al veïnat, perquè saben quines fragilitats hi ha rere cada porta. És a dir, qui no podrà confinar-se bé. També entomen les conseqüències de les hospitalitzacions. Quan un pacient ingressa, reorganitzen la cura de les persones que tenia al seu càrrec. I quan rep l’alta i no pot tornar a casa per les condicions de l’habitatge o dels convivents, li busquen una alternativa.
“Ens anem inventant recursos a mida que sorgeixen necessitats, com enviar medicaments a casa o proveir de roba bàsica i estris d’higiene als convalescents que arriben sense res als Hotels Salut”, coincideix Jordi Riba, coordinador de Treball Social a la territorial barcelonina de l’Institut Català de la Salut (ICS). “El volum de feina és brutal, estem gestionant un 180% més d’activitat que fa un any“, explica. A tall d’exemple, els 12 que estaven de guàrdia durant els 4 festius de Setmana Santa van fer 618 intervencions, és a dir, 20 per cap al dia.
Les #treballadoressocialssanitàries de l’Hospital Sant Rafael de Barcelona, Marta, Maria Jesús i Marga us animen a seguir endavant. Donem suport a les persones que ho necessiten!! 👏💪#ensensortirem #aplaudimenttreballadoressocials pic.twitter.com/t39l5vPKUH
— Col·legi de Treball Social de Catalunya (@treballsocial1) April 21, 2020
“Trobem situacions kafkianes als domicilis: és una emergència sociosanitària, no només sanitària”, reconeix Conchita Peña, coordinadora del Pla Social i Sanitari del Consorci de Salut de Barcelona (CSB), que integren Generalitat i Ajuntament. “Com que l’origen de la crisi és la salut, els ambulatoris i hospitals estem detectant les casuístiques socials fins a dues setmanes abans que els serveis socials i els centres d’emergència”, raona.
El cribatge social, la primera fita
Ha estat clau per respondre amb rapidesa la constitució d’un Comitè operatiu d’emergència social dedicat només a l’epidèmia. El formen una desena de persones, totes de perfil tècnic i no polític. Hi ha representants dels 4 grans hospitals de la ciutat, dels ambulatoris, de l’atenció a pacients crònics i del Centre d’Urgències i Emergències Socials de Barcelona (CUESB).
“De seguida vam adonar-nos que calia activar un cribatge social simultani al cribatge sanitari i vam elaborar un primer protocol”, exposa. Així, quan entra en un equipament sanitari un possible malalt de coronavirus, se li fan preguntes sobre símptomes però també sobre l’entorn familiar i social. Tota la informació s’incorpora a la història clínica digital i així qualsevol decisió de tractament té en compte factors socials com un fill autista, atur crònic o infrahabitatge.
Qüestionari de cribratge Social hospitalari i d’atenció intermèdia / Consorci Sanitari de Barcelona
El nou cribatge de seguida va fer emergir una enorme demanda d’àpats a domicili. Són el primer servei que es va disparar, ja la primera setmana. Segons dades de l’Ajuntament, han crescut un 113% a Barcelona, en saltar de 3.700 a 7.900 diaris. El nou protocol també va detectar veïns que calia incorporar urgentment al servei de Teleassistència, tràmit que ara es fa per un circuit exprés.
L’aventura dels hotels
La tercera setmana els va esclatar el problema de les altes hospitalàries. “Un malalt de Covid-19 potser no podia fer la convalescència a casa en rebre l’alta, però l’hospital necessitava igualment fer espai”, exposa Peña, que també és degana del Col·legi Oficial de Treball Social de Catalunya. “Vam mirar què estava fent Madrid, que en la corba de contagis anava una setmana per davant nostre”, apunta. La capital espanyola estava medicalitzant el seu primer hotel. “No ho havíem fet mai però vinga, va, a muntar hotels!”, rememora.
Gremi d’Hotels i treballadores socials van formar un altre grup de treball i van començar a buscar edificis aptes. Alguns s’han cedit de franc, altres a baix cost. Agents de Guàrdia Urbana i Bombers amb coneixements sanitaris també han col·laborat, revisant els espais abans per valorar si eren aptes i per dissenyar el circuit de “net” i “brut” que evita infeccions. Després va caldre crear una central hotelera, com si fossin una agència de viatges, amb un equip humà que rep peticions d’ingrés i assigna les places disponibles amb un aplicatiu informàtic nou.
Actualment hi ha 6 hotels sanitaritzats, que disposen d’una unitat permanent d’infermeria i auxiliars de clínica. Sumen 900 places, de les que n’hi ha més de 700 ocupades. La ràtio de pacients ronda els 40 per cada infermera i 20 per cada auxiliar. Els metges de l’ambulatori més proper hi van a demanda, si alguna convalescència es complica. Els tres hotels més grans tenen treballadors socials fixes i els tres més petits, un a compartir. “Tothom que va a un Hotel Salut ha passat abans per un treballador social sanitari”, rebla Riba.
A banda, hi ha 5 hotels més per a allotjar fins a 600 treballadors sanitaris i un únic hotel medicalitzat –amb respiradors i oxigen–, que s’ha reconvertit en extensió de l’Hospital Clínic. “Ara tenim força rotació als hotels, perquè la corba s’ha estabilitzat i hi ha més altes i menys entrades”, celebra Peña. “Si no hi ha un rebrot, no caldran més hotels”, avança.
Confinar-se en un hotel també és dur
Sembla un reallotjament fàcil, però a la pràctica no ho ha estat pas. “Molts arriben a l’hotel sense res, amb la bata fina d’hospital i ja està”, recorda Jordi Riba, que ha coordinat tres dels hotels sanitaritzats. Ni roba, ni raspall de dents, ni calçat, ni telèfon… Van donar veus i va començar a arribar ajuda inesperada: “Zara ens va fer una gran donació de roba, el Col·legi de Farmacèutics va aconseguir mostres de pasta dentífrica, les famílies portaven mòbils…”, enumera.
L’alta del primer pacient de l’#HotelSalut @MeliaBcnSarria, acomiadat amb emoció pels professionals del #CAPMontnegre que atenen persones amb #Covid19 que surten de l’hospital però no poden tornar a casa per diferents motius. Més que mai #AtencioPrimaria @fanlo5 @sgomezroig pic.twitter.com/iMNsWp1OB3
— AP ICS Barcelona (@apicsbcn) April 7, 2020
“Rebem moltes cartes d’agraïment de gent que ja ha rebut l’alta completa, però l’estada és força dura perquè estàs 15 dies tancat en una habitació, tot el dia i tota la nit”, explica. “Hi ha hagut alguna crisi d’ansietat, com és lògic”, assumeix. Riba relata exemples de com els professionals de l’hotel i sanitaris “intenten humanitzar l’estada” per fer-la més suportable, amb una magdalena i una espelma per l’aniversari o amagant una foto que han enviat els fills d’un pacient dins la capsa del dinar que deixen davant de la porta de l’habitació.
Veïns que paren el cop i un puzle de recursos públics
Malgrat els esforços per agilitzar tràmits, l’ajuda de l’administració no sempre és immediata. “L’ajuda més propera sempre són els veïns”, reconeix Pepita Rodríguez, del CAP Casernes. Les xarxes d’ajuda mútua sorgides a l’inici de l’epidèmia i les pròpies escales de veïns, diu, sovint són qui “para el cop” fins que s’encarrila l’ajuda pública. Per exemple, els àpats a domicili: “Està sent força àgil i en 24-48h el beneficiari ja els rep, però la demanda és brutal i en algun cas s’ha trigat 5 dies”.
Altres urgències no admeten demora. “Ens va venir un noi a fer-se una radiografia i vam trobar-li una pneumònia per Covid19, si no l’enviàvem a l’hospital es moria però ell no volia anar-hi perquè havia hagut de deixar sola a casa la seva mare amb Alzheimer”, rememora Alícia Medina, del CAP Poblenou. Van tirar mà de diversos recursos combinats per apuntalar una mínima atenció de la mare: “Vam trucar a l’altra filla que viu a Andorra, vam aconseguir que una treballadora familiar hi vagi una hora i mitja al matí i una altra igual a la tarda, i al migdia els àpats a domicili”.
L’equipTreball Social 24H!⏰ @vallhebron
1️⃣ Donar el suport psicoemocional al dol en pacients exitus #Covid 19
2️⃣ Fer valoració Social per traslladar pacients a Hotel
3️⃣ Atendre l’augment de casos de #maltractament infantil i #violencia masclista#aplaudimentreballadoressocials pic.twitter.com/IuGjQfdO2Y— Eunice BlancoVázquez (@EuniceBlaVa) April 6, 2020
També fan malabars usant recursos que no correspondrien però que en un cert moment serveixen de bypass: “Tenia una mare i una filla del tot desesperades, cuidadores d’un nét autista que no podia anar escola i un pare amb una demència galopant al que li havien tancat el centre de dia on anava”. “Vam ingressar al pare en un centre sociosanitari per rebaixar una mica l’estrès de la casa, perquè si elles dues s’ensorraven, s’ensorraven tots 4”, indica.
De drames com aquest en veuen a desenes cada dia. “Ara atenem població que no és l’habitual de Serveis Socials, per exemple em vaig trobar amb una nena d’11 anys d’una família estable i sense problemes, que de cop no tenia ningú que se’n fes càrrec perquè el pare havia mort pel coronavirus i la mare estava ingressada”, explica.
El rèdit d’una feina d’anys
La proactivitat és clau per anticipar-se a aquestes fallides totals. I aquests dies els ambulatoris estan demostrant el rèdit que dona la feina de seguiment social feta durant anys. “Tenim identificades unes 700 persones del barri amb alguna vulnerabilitat, cada tipus té un codi assignat i així prement una sola tecla a l’ordinador podem saber quins dels nostres 25.000 pacients viuen sols, filtrar quants tenen més de 75 anys o conflictes familiars”, exposa.
Al CAP Casernes també telefonen els usuaris fràgils que ja tenien detectats. “No podem deixar-los de banda, per molt que hi hagi una epidèmia”, alerta Rodríguez. Violència de gènere és un cas molt clar: durant l’emergència les trucades de dones demanant ajuda s’han disparat. Però ni de bon tros totes truquen, de fet la majoria no perceben que viuen una situació de violència o “tenen les seves raons per no entrar al circuit d’atenció estàndard”, diu la treballadora social. “Ara tinc 5 dones que em preocupen molt i he d’anar inventant excuses per trucar-les sense fer saltar l’alarma”, assenyala. En molts casos acceptar ajuda és un camí llarg que comença a l’ambulatori.
I així com la feina d’anys dona fruit ara, les dues treballadores socials coincideixen que els casos que atenen avui els donaran molta feina futura. “Seran mesos i anys de seguiment, el que ve fa molta por perquè ja ho vam viure amb la crisi anterior”, reflexiona Rodríguez. “Les crisis tenen una repercussió fortíssima en la salut, es cobren anys de vida en forma de patologies, suïcidis, depressions…”, lamenta. Així com l’emergència d’avui és “social i sanitària”, la crisi que ve no serà únicament econòmica.
