El 2026 s’aventurava com un any difícil per a l’escola de fotografia més antiga de l’Estat. L’lnstitut d’Estudis Fotogràfics de Catalunya (IEFC) afrontava el nou any amb un compte enrere que l’obligava a deixar abans del pròxim 30 de setembre la que havia estat la seva seu de la seva fundació el 1972. Amb l’inici de les obres que afecten l’antic edifici de residències de l’Escola Industrial, la institució es quedaria sense espai, veient-se forçada a trobar una ubicació alternativa on poder traslladar-se per continuar amb la seva activitat. Les primeres converses amb la Diputació de Barcelona -propietària del recinte- no van arribar a bon port i l’escola afrontava els darrers mesos a la seva seu històrica amb una incertesa total pel que fa al futur i a la seva supervivència.
La situació va arribar a ser tan delicada que des de la direcció es va iniciar el passat estiu una campanya per fer pressió a les diferents administracions públiques amb l’objectiu de garantir un “futur digne” per a l’associació. “La Diputació ens ha comunicat que no compta amb nosaltres per al futur i no podrem tornar. Això ens posa en una situació molt difícil perquè no ens han donat una alternativa concreta […]. Es tracta de conservar el patrimoni fotogràfic català, respectar la feina feta al llarg de més de 50 anys en favor de la formació dels professionals del sector de la fotografia i de donar suport a una institució sense ànim de lucre, amb voluntat de servei públic, que ha col·laborat de manera definitiva a promocionar la fotografia com un fet cultural de primer ordre”, assenyalava l’actual director de l’IEFC, Josep Maria de Llobet, en un comunicat. La missiva anava acompanyada d’un manifest refrendat per diverses veus autoritzades del sector que reconeixen l’entitat com un referent europeu en la formació, la difusió i la preservació de la cultura i el patrimoni fotogràfic del territori català.
Dues alternatives municipals
Mig any després d’aquests primers moviments, el futur de l’escola no sembla tan negre i convida a l’optimisme. Malgrat que el compte enrere continua vigent, la institució està en converses amb l’Ajuntament de Barcelona per explorar un trasllat temporal a unes instal·lacions municipals. Segons ha pogut saber el TOT Barcelona, el consistori ha posat sobre la taula de la direcció dues possibles ubicacions alternatives que permetrien a l’entitat continuar amb la seva activitat mentre s’allarguin les obres al recinte propietat de la Diputació. La cessió dels espais podria allargar-se diversos anys i garantiria a l’IEFC un trasllat en condicions, tot mantenint l’oferta de formació actual. “No hi ha res tancat, però ara estem una mica més tranquils perquè sembla que podrem trobar solucions“, apunta en declaracions a aquest mitjà Llobet, que es mostra optimista i agraït amb la bona predisposició de l’executiu barceloní, amb qui fa mesos que parlen.
En paral·lel a les converses amb l’Ajuntament, la direcció de la institució manté les negociacions amb la Diputació de cara a un mitjà i llarg termini. Aquesta interlocució és “positiva i proactiva“, però encara no s’ha concretat en cap acord al respecte. Cal recordar que l’ens ha inclòs l’antic edifici de residències de l’Escola Industrial en el projecte del centre de recerca La Industrial +, una iniciativa que preveu impulsar un eix d’innovació amb nous equipaments, més de 33.000 metres quadrats per a la investigació més de 800 professionals. En el marc d’aquesta transformació també es preveu el condicionament del Paranimf perquè funcioni com a centre de reunions, així com la creació d’un Centre d’Interpretació de l’Escola Industrial, la instal·lació de plaques solars o l’habilitació de 16.000 metres quadrats de verd urbà amb nous eixos de vianants.
Lluita per la professionalització i el patrimoni fotogràfic
L’Institut d’Estudis Fotogràfics de Catalunya va ser fundat el 1972 per Miquel Galmes i Creus (1937-2015), que en va ser director fins al 2012 i president fins al 2015. Actualment, la presidència recau en Eduard Bertran i la direcció en Llobet. Des que es va saber aquesta situació límit que vivia l’entitat, moltes veus autoritzades del sector s’han posicionat per demanar una solució. Reconeixen el paper de l’IEFC al llarg de més de mig segle d’història en la professionalització del sector, construcció d’un patrimoni fotogràfic col·lectiu i foment d’un pensament crític i creatiu al voltant de la imatge.
“Volem fer una crida a les institucions -i molt especialment a la Diputació de Barcelona- perquè mantinguin i reforcin el seu suport a l’IEFC, en reconeixement de la seva trajectòria i la seva funció pública al servei de la cultura i l’educació. La seva continuïtat i estabilitat són avui una responsabilitat compartida. Per això, des d’aquest ampli consens del sector fotogràfic, demanem que es garanteixin les condicions necessàries perquè l’IEFC pugui continuar desenvolupant la seva tasca amb garanties, ambició i reconeixement institucional”, es podia llegir en el manifest que acompanyava aquell primer comunicat de la direcció.
Proteccions patrimonials que fan curt
Més enllà de la situació de l’escola de fotografia, la Diputació també té una altra patata calenta precisament en la transformació que projecta per al vell recinte fabril. El conjunt compleix els requisits per a ser declarat com un bé cultural d’interès nacional (BCIN), però l’informe que permetria tirar endavant amb la protecció patrimonial està en punt mort. Fonts de l’Agència Catalana del Patrimoni Cultural consultades pel TOT Barcelona el passat agost apuntaven que l’estudi està “en programació“, com també ho estan altres anàlisis que s’han “prioritzat per urgència“. Les mateixes veus indicaven que l’Escola Industrial ja té “diverses proteccions específiques, patrimonials i urbanístiques” que controlen les “actuacions que s’hi poden realitzar”, en referència a la catalogació com a bé cultural d’interès local (BCIL) de la qual gaudeix el conjunt.
Ara bé, aquesta protecció no s’aplica per a les actuals zones verdes i els espais buits del recinte, que podrien desaparèixer. De fet, segons alerten diverses entitats veïnals, ni la catalogació del conjunt com a BCIL en garanteix paradoxalment la preservació íntegra del conjunt, ja que aquesta no preval davant modificacions del Pla General Metropolità (PGM) del 1976. Un dels casos recents més paradigmàtics és el de l’antic cinema Comèdia. Ha acaparat titulars després que precisament un canvi del PGM aprovat per l’Ajuntament hagi donat via lliure al Museu Thyssen per augmentar desmesuradament la volumetria erigint fins a nou plantes i esgotant el sostre permès tot i tractar-se d’un immoble també protegit com a BCIL.
