Carles Bonacasa Aliaga no té un lloc entre les llegendes del Club Natació Barcelona (CNB). Tot i comptar amb un palmarès important que inclou dos campionats de Catalunya en 100 metres dors (1936 i 1939) i diversos rècords de la modalitat, el seu nom no surt mencionat en el llistat de grans esportistes de l’entitat. Només una placa que durant dècades va presidir la piscina de l’Escullera recordava la figura d’un nedador que sembla haver estat esborrat de la memòria del club. Fa unes setmanes us explicàvem al TOT Barcelona la seva història a través dels butlletins mensuals publicats durant els anys trenta i quaranta, que van ser recompilats com els de la resta de dècades del segle XX en uns grans toms que es conserven a les oficines de l’entitat barcelonina.
Ara bé, la desaparició curiosa del fascicle que agrupava els butlletins publicats entre el 1938 i el 1941 deixava un buit en la trajectòria del nostre protagonista que fins ara no havíem pogut omplir. La recerca en dos llibres especialitzats i una inspecció a fons en els arxius del CN Barcelona ens ha permès completar aquesta part de la història de l’esportista i endinsar-nos en la vida d’un personatge enigmàtic amb una ascendència important dins i fora de l’aigua que va morir prematurament als 25 anys. Ho va fer lluny de casa i de les piscines on es va consagrar com una de les grans promeses de la natació catalana, mentre feia front a les tropes soviètiques enrolat en la División Azul, la unitat falangista creada en el marc de la Segona Guerra Mundial per combatre al front de Rússia de la mà de l’Alemanya nazi. El seu traspàs va ser sobtat, però com veurem a continuació, la seva sort semblava decidida des de feia temps.
El retorn del desertor
Per entendre com Bonacasa Aliaga va acabar allistant-se a la División Azul ens hem de remuntar a finals de maig del 1937. Com a part de l’Exposició Universal de París celebrada aquell mateix any, les autoritats franceses van organitzar una sèrie de competicions esportives en les quals participaven delegacions de diferents països. El nedador barceloní tenia aleshores només 20 anys, però les seves bones actuacions a la piscina el van portar a formar part de la selecció espanyola que va acudir a la cita internacional. No està clar quin paper va tenir en les proves. Això sí, sabem que no va tornar amb la resta de companys a Barcelona. En un dels volums de la col·lecció de llibres El fútbol en la guerra de l’autor Félix Martialay, s’indica que un grup d’esportistes de la delegació espanyola, entre els quals el nostre protagonista, van aprofitar l’avinentesa per desertar i dirigir-se a Irun (País Basc) per passar-se a la zona controlada pel bàndol franquista.
Aquesta situació explica per què no hi ha referències explícites al nedador en la resta de butlletins del CN Barcelona publicats durant el 1937. Tanmateix, sí que hi ha una de les editorials de finals del mateix any que fins ara havia passat desapercebuda i que amb aquesta informació sembla revelar-se com una crítica implícita als socis de l’entitat que van aprofitar el viatge a la capital francesa per desertar. Sota el títol Honradesa esportiva, el text reflexiona sobre els valors morals dels esportistes i apunta contra tots aquells que “no tenen cap escrúpol per estar un dia al costat d’una federació oficial i l’endemà desprestigiar-la, no per unes conviccions, sinó per aprofitar-se d’unes circumstàncies”.
En aquest punt tornem a perdre la pista del jove, malgrat que tot apunta que devia participar en algun dels enfrontaments de la Guerra Civil a les files de les tropes franquistes. Sabem que un cop finalitzat el conflicte, torna a Barcelona el 1939 i participa en els campionats catalans, on revalida el trofeu de guanyador que ja havia aconseguit tres anys abans en la modalitat de 100 metres dors. Durant els següents anys i fins al seu comiat cap a Rússia l’octubre del 1941, Bonacasa Aliaga reprèn la seva activitat com a soci del club esportiu, participant en diverses exhibicions i proves del Sindicato Español Universitario (SEU), però sobretot vinculat als més joves de la casa, amb qui comparteix aprenentatges i experiència. És en aquesta època quan comença a deixar-se barba i amb aquesta aparença serà retratat en una de les darreres imatges que es conserven del nedador abans d’allistar-se a la División Azul.
Una ràfega fatal
Bonacasa Aliaga no era un voluntari més dels prop de 1.200 catalans que formaven part d’aquesta unitat militar. La seva trajectòria com a esportista d’elit el convertia en una cara coneguda entre els soldats, sobretot en la cinquena companyia, el grup al qual va ser assignat juntament amb molts altres barcelonins i amb altres socis del CN Barcelona. Dels seus primers mesos en territori rus sabem que va tenir un paper destacat en una incursió en terreny enemic a finals del 1941 i que inclús va ser proposat per rebre una recompensa per la seva actuació. “Era molt popular entre els divisionaris catalans. Tenia una història curiosa i la seva mort va causar un fort impacte”, assegura Fernando Oriente, un dels editors del llibre Catalanes de la División Azul. Aquesta obra recull el testimoni de cinc dels voluntaris de la unitat, que a través de diverses anotacions van voler deixar constància del traspàs del nostre protagonista.
El primer relat és el d’Octavio Carreras Puigjaner, un periodista que a través del butlletí que publicava la secció barcelonina de la FET y de las JONS va anar narrant de manera dramatitzada els avenços de la cinquena companyia. En el pamflet corresponent als mesos d’octubre i novembre del 1942, aquest voluntari explica com va ser la mort del nedador amb uns detalls que posen els pèls de punta. Els fets van tenir lloc a mitjans de març als voltants de la localitat de Rodionovo, una zona pantanosa pròxima a un riu ubicada a l’extrem occidental del país i que aleshores estava sota domini soviètic. Les tropes espanyoles van atacar les posicions contràries, aconseguint diverses baixes, però en la tornada al camp base que tenien a l’illa de Chutyni -també referida com a Chutinski- van rebre la resposta de l’artilleria russa en forma d’un foc intens.
“Una ràfega va partir el crani d’en Carlos. Poc després una petita estella em feria el cap. Recordo que la meva sang gotejava sobre el seu cos, ja sense vida, mentre centuplicava les meves forces per arrossegar-lo fins a les nostres posicions […] Allà vaig caure sobre la neu, sense forces, abraçat al cadàver d’en Carlos, per robar-li l’última calor que li quedava”, es pot llegir en el relat de Carreras Puigjaner. El periodista descriu també com l’enterren dins d’un taüt de fusta al final d’un carrer de Chutyni, en una fosa coronada per una creu també de fusta amb el seu nom i cognoms i la data de la seva mort: el 21 de març del 1942. La mateixa escena també és referenciada per un altre membre de la companyia, José Manuel Espejo Lara, que deixa anotat el traspàs del nedador en una incursió militar que va deixar un altre mort i fins a tres ferits entre els membres de la unitat.
De l’èpica del teatre a la vida real
La notícia del traspàs del nostre protagonista va arribar amb dos mesos de retard a Barcelona. Els detalls de les circumstàncies en les quals es va produir es farien públics a través de la descripció detallada que en va fer Carreras Puigjaner, un relat que, malgrat el dramatisme, pren forma amb una fotografia publicada en el butlletí del CN Barcelona corresponent al mes de juny del 1943. La imatge -que il·lustra un article on pràcticament s’exigeix als afiliats que s’allistin en les organitzacions polítiques franquistes per convertir-se en “altres Bonacasa”– mostra tres soldats flanquejant la fosa on va ser enterrat el nedador i amb el que presumiblement era el seu casc coronant una creu on està escrit el seu nom. Aquest, però, no va ser el destí final del cadàver de Bonacasa Aliaga. Tal com apunta Oriente, les seves despulles juntament amb les d’altres caiguts de la División Azul van ser exhumades a finals del segle XX i traslladades al cementeri alemany de Pankovska, ubicat al sud de la localitat russa de Novgorod, on també hi ha altres soldats espanyols enterrats.
Uns mesos abans d’aquesta instantània, els butlletins de l’entitat barcelonina publicaven una carta sense signatura on es revelava una faceta fins aleshores desconeguda del nedador. L’autor explica en el text com va conèixer l’esportista una tarda d’hivern del 1940 al Cafè de la Rambla de la capital catalana mentre participaven en una tertúlia. Ambdós compartien la passió per la poesia i l’obra de Miguel de Unamuno i van teixir una fugaç, però forta amistat. En una de les seves trobades, Bonacasa Aliaga -de qui ja sabíem que tenia una prosa acurada gràcies a un article que va signar l’any 1937- va compartir amb el seu amic una peça teatral escrita per ell mateix: un drama en tres actes protagonitzat per un jove idealista que en el seu afany per construir “un món millor” parteix a la guerra.
“En Carles pressentia ja la seva missió […] Potser no serà mai representada. És igual. Ell l’ha representat -autor i actor- per primera i darrera vegada i, en caure el teló, el seu cos ha quedat estirat sobre la tarima“, assenyala l’autor. El nedador va predir sense ser-ne conscient el seu futur i la seva mort al camp de batalla. Això sí, lluny de l’èpica que es desprèn d’aquestes paraules, la realitat és que l’esportista va morir als 25 anys d’un tret al cap, trucant d’aquesta manera una vida i una carrera prometedora. Qui sap si, en comptes d’engrossir amb el seu nom l’inacabable llistat de baixes de la Segona Guerra Mundial, Bonacasa Aliaga podria haver-lo escrit en lletres daurades a l’Olimp de la natació o si ens hem perdut un bon dramaturg.
3 
1 
