El record dels ascensors Cardellach encara és força present entre els veïns veterans de l’Eixample. La companyia fundada el 1905 pels germans Enric i Francesc Cardellach va ser una de les pioneres en la instal·lació d’aquests aparells a la capital catalana. Només en els seus primers cinc anys de vida, l’empresa creada a partir d’un petit taller familiar de construccions metàl·liques va instal·lar una seixantena d’elevadors arreu de la ciutat, entre els quals el de la Casa Lleó Morera o la Casa Burés. El negoci era tot un èxit i la seva base d’operacions estava ubicada al carrer de Casanova, entre els números 23 i 29. La fàbrica ocupava pràcticament la totalitat de l’interior d’illa delimitat entre aquesta via, els carrers de Villarroel i Sepúlveda i la Gran Via de les Corts Catalanes.
La companyia -en la qual també va participar Fèlix Cardellach, germà dels fundadors i referent del disseny industrial que va concórrer a la llista de Lliga Regionalista a l’Ajuntament de Barcelona l’any 1905- va mantenir la seva activitat en aquest mateix emplaçament durant gairebé un segle. La construcció de nous ascensors es combinava amb la reparació d’aparells com els que hi havia instal·lats durant la dècada dels anys vint precisament a la plaça de Sant Jaume. Els darrers temps, però, van estar marcats per una profunda inestabilitat empresarial que va acabar desembocant en el seu tancament. La Vanguardia se’n feia ressò en la seva edició del 4 de març del 1986, on s’informava de les protestes d’una vuitantena de treballadors, que van decidir tancar-se a les oficines per denunciar la detenció i acomiadament de tot el comitè d’empresa per presumptes coaccions al gerent de la companyia. Tot plegat després que els empleats denunciessin l’abandonament del negoci i l’impagament de salaris. Aquest desenllaç va ser la culminació d’un procés autodestructiu que s’havia iniciat el 1982, quan l’aleshores gerent de la companyia Enrique Fernández -descendent de la família Cardellach- va ser processat en un gran cas de corrupció per possible frau a la Seguretat Social.
Malgrat que l’empresa com a tal va acabar desapareixent abans de la dècada dels noranta, en una conseqüència més d’aquest escàndol, el seu llegat ha perdurat fins als nostres dies en forma d’una gran teulada d’amiant, la mateixa que almenys des del 1956 feia de coberta per a la fàbrica d’ascensors. L’espai que fins a finals del segle XX va ocupar la companyia fa aproximadament dues dècades que és propietat de Garages, Representaciones, Accesorios y Talleres, S.A (GRATSA), una empresa que es remunta al 1945 dedicada a la gestió d’aparcaments d’accés públic en diferents punts de la ciutat. Els actuals responsables són els que han decidit iniciar ara els tràmits per substituir el sostre de fibrociment d’aquest pàrquing, que presenta nombrosos desperfectes i ja té més de setanta anys, de manera que ha esgotat amb escreix la seva vida útil. Segons ha pogut confirmar el TOT Barcelona, la previsió és que els treballs arrenquin entre finals d’aquest mes de febrer i principis de març i que es duguin a terme per fases, donat que es tracta d’una teulada de gairebé 2.000 metres quadrats de superfície. Fonts municipals consultades per aquest mitjà asseguren que els propietaris ja han sol·licitat dos permisos d’obra, un dels quals ja ha estat concedit, mentre que l’altre s’ha denegat per un defecte de forma que ja s’està treballant per esmenar.
Despertar consciències per evitar males praxis
La notícia de la retirada de la coberta d’amiant ha agafat per sorpresa als veïns d’aquesta illa de cases de l’Eixample, formada per una trentena de finques. La majoria dels edificis que encerclen l’antiga fàbrica d’ascensors tenen més de cinc pisos, amb almenys dos habitatges per planta, i moltes de les finestres i terrasses dels immobles donen directament a aquesta gran teulada. De fet, algunes d’aquestes obertures a l’exterior estan ubicades sota la cota del sostre d’aquesta nau industrial. En blocs com el que s’erigeix en el número 548 de la Gran Via, els inquilins no en sabien res de les imminents obres. Tampoc a l’hotel de quatre estrelles que hi ha al costat. Una ullada ràpida als accessos de les diferents finques que donen a l’interior d’illa permet comprovar que encara no hi ha cap nota informativa que indiqui l’inici dels treballs. Aquesta situació ha posat en alerta la Comissió contra l’amiant de la Federació d’Associacions Veïnals de Barcelona (FAVB), conscients del perill que pot suposar la retirada d’aquest fibrociment si no es fa seguint les mesures de seguretat adequades.
“És un cas delicat per la proximitat dels veïns i perquè es tracta d’una superfície molt gran. L’única manera de mantenir el risc al mínim és col·locar una bombolla estàtica sobre la teulada. Lamentablement, estem una mica penjats i depenem de la bona voluntat dels propietaris i la bona praxi de l’empresa encarregada”, assenyala en declaracions a aquest mitjà Elena Martí, membre de la Comissió. Aquesta veïna de l’Eixample sap el que es diu per què ho va viure en la seva pròpia carn ara fa gairebé sis anys, quan va ser una de les afectades per la substitució de la coberta de l’antic cinema Urgell, durant la qual es van detectar diversos incidents o anomalies. A l’espera d’una Llei de l’amiant que permeti garantir el compliment efectiu de la normativa, Martí considera que és important informar el veïnat perquè prengui consciència de la perillositat de treballs d’aquesta mena i pugui detectar possibles males pràctiques.
En la mateixa línia es pronuncia Santiago Comas, un dels veïns de l’illa de cases delimitada pels carrers d’Aragó, Consell de Cent, Calàbria i Viladomat que fins fa un any amagava a l’interior una gran coberta d’amiant de prop de 2.500 m². Malgrat que el seu cas es va saldar amb la substitució de dues terceres parts de la teulada, els inquilins de la vintena de finques afectades van ser avisats amb molt poca antelació de l’inici dels treballs, donant-se inclús la circumstància que ni tan sols es va comunicar l’actuació als locals amb finestres o patis interiors. “És important estar atents perquè es prenguin les mesures necessàries i es faci ben fet”, adverteix Comas, que ara està a l’espera de la retirada de l’últim tros del sostre de fibrociment que encara resisteix en aquest interior d’illa veí.
Les oportunitats perdudes per recuperar interiors d’illa
Tornant al cas dels terrenys de l’antiga fàbrica d’ascensors, la previsió és que mentre s’allarguin els treballs a la coberta es mantingui operatiu l’aparcament de GRATSA. Les instal·lacions -que també tenen servei de gasolinera- encara mantenen les dues entrades originals de la fàbrica, a l’altura dels números 23 i 29 del carrer de Casanova, la segona de les quals ara tancada. També hi hauria una tercera sortida bloquejada que donaria al número 153 del carrer de Sepúlveda. Tot sembla indicar, doncs, que l’activitat del negoci continuarà exactament com fins ara, sense que es produeixi cap alteració. De fet, la substitució de la teulada ve motivada en bona part per dos expedients de disciplina urbanística incoats per part del consistori per manca de manteniment d’aquest sostre, que estava sota vigilància com un dels espais identificats per la Taula de Desamiantat.
Tant Martí com Comas coincideixen a apuntar que aquesta és una nova oportunitat perduda per reconvertir aquest espai en una zona verda. Com ja passava amb el cas de l’interior d’illa dels carrers d’Aragó, Consell de Cent, Calàbria i Viladomat, els terrenys on es troba el pàrquing estan qualificats urbanísticament com a zona de renovació urbana, de manera que, si l’Ajuntament volgués, podria expropiar l’espai per habilitar-hi un parc urbà en compliment del pla vigent.
Més enllà d’aquesta expropiació completa, en el cas d’aquest pàrquing del carrer de Casanova, també es podria optar per una fórmula alternativa com seria el soterrament de l’aparcament. Aquesta opció permetria al negoci mantenir la seva activitat, tot recuperant metres quadrats a la superfície que es podrien destinar a una zona verda. Davant d’aquesta proposta, és inevitable pensar en la transformació verda de la trentena d’interiors d’illa que Jaume Collboni va prometre durant la campanya electoral. Per ara, només un d’aquests nous espais té data de finalització -mitjans del 2025- mentre que uns altres dos estan en fase de redacció de projecte. Apel·lant a aquella promesa electoral, Comas encara té l’esperança que el tros de coberta que dona directament al menjador de casa seva s’acabi convertint d’alguna manera en un d’aquests interiors d’illa reconvertits. “Hem perdut diverses oportunitats, però encara hi ha temps de fer alguna cosa. Si hi ha voluntat política es pot fer”, insisteix.
