El 31 de gener del 1911 és una data que tenen molt present a casa la Isabel Centeno. Aquesta veïna de tota la vida de la Barceloneta encara recorda com la seva mare acostumava a mencionar la tragèdia familiar que havien viscut a causa del temporal de la Candelera, batejat així per la coincidència del terrible fenomen amb la festivitat tradicional. Cap de totes dues l’havien patit en primera persona, però la pèrdua de dos germans del seu besavi i diversos cosins mentre feinejaven a la mar vora la costa de Peníscola havia quedat com una espècie de mantra perpetuat entre generacions per la transmissió oral.
Com tants altres castellonencs havien fet a principis del segle XX, aquesta família va emigrar a la capital catalana pocs anys després d’aquella tragèdia. Ho van fer per instal·lar-se al barri marítim per excel·lència de la ciutat, un indret on encara perviuen molts cognoms i sobrenoms d’origen valencià i andalús que es remunten a aquelles primeres dècades del segle passat. Precisament, la Barceloneta va ser un altre dels llocs on les conseqüències d’aquell sobtat temporal -que va afectar el tram de costa entre el Maresme i València– també van ser catastròfiques. Ni més ni menys que 35 pescadors del barri van morir durant els tres dies que es va allargar l’episodi de fort vent i onatge, una xifra que s’eleva fins a les 140 persones arreu del front litoral de la ciutat.
La tragèdia va tenir un impacte innegable en la societat barcelonina. Els diaris de l’època van obrir portades durant setmanes amb les novetats que s’anaven coneixent sobre els efectes del ferotge temporal mentre el degoteig de cossos escopits pel mar que apareixien arreu de la costa catalana era constant. Les pèrdues, però, anaven més enllà del factor humà. Moltes famílies no només havien vist com morien els seus éssers estimats, sinó que també havien perdut en molts casos l’únic suport econòmic que tenien. És el cas de la família d’Hilari Salvadó i Castell, el veí de la Barceloneta que amb el temps es convertiria en l’últim alcalde republicà de la ciutat, però que aquell 31 de gener del 1911 i amb només 11 anys veia com el seu pare i els seus quatre germans grans perdien la vida a mans del temporal de la Candelera.
Una biografia que connecta amb la tragèdia
Salvadó ha estat en certa manera el culpable -en el bon sentit de la paraula- que la Barceloneta recuperi 113 anys després el record d’aquella catàstrofe. Ho fa de la mà de l’exposició La nit terrible. Els efectes de temporal de la Candelera de 1911 a la Barceloneta, una mostra que repassa els tràgics fets a través d’una profunda revisió de l’hemeroteca dels diaris de l’època i posant èmfasi en les conseqüències que aquests van tenir per a una part important de la població barcelonina. La iniciativa ha estat impulsada per l’historiador andreuenc Pau Vinyes en col·laboració amb el Taller d’Història de la Barceloneta -del qual forma part precisament Centeno- i ja es pot visitar de manera gratuïta al centre cultural municipal de la Casa de la Barceloneta 1761 (carrer de Sant Carles, 6).
El primer contacte de Vinyes amb aquest barri pescador de la capital catalana va ser ara fa uns anys, quan l’historiador s’estava documentant després de rebre l’encàrrec d’escriure la biografia del darrer batlle de la democràcia abans del franquisme. “Abans de l’Hilari, de la Barceloneta pràcticament només en sabia que era un bon lloc on menjar arròs”, reconeix amb humor. Aquesta voluntat d’aprofundir en la trajectòria vital de Salvadó el va portar fins a un dels episodis que sens dubte van marcar la seva joventut: la pèrdua de la meitat de la família durant el temporal de la Candelera. Vinyes va quedar fascinat per la història i li va dedicar un capítol sencer al llibre Hilari Salvadó, alcalde de Barcelona quan plovien bombes (2017).
Així va néixer la relació entre l’autor i Centeno, que també és historiadora i que -més enllà de la seva vinculació familiar- ja feia temps que de la mà del Taller d’Història de la Barceloneta havia posat el punt de mira en aquest tràgic episodi del passat del barri. Era qüestió de temps, doncs, que aquesta confluència d’interessos acabés desembocant en un projecte conjunt, que finalment s’ha materialitzat en una exposició que també ha comptat amb la participació de la historiadora Maria Jesús Vidal i que consta d’un recorregut per diversos plafons explicatius farcits amb fotografies i reculls de premsa.
De la calma als naufragis a Can Tunis
La mostra comença amb el relat dels fets ocorreguts aquell 31 de gener d’ara fa 113 anys. La jornada va iniciar-se ben d’hora a la Barceloneta, on les característiques embarcacions mogudes amb vela llatina salpaven a la mar com qualsevol altre dia feiner. Res feia indicar que la calma d’aquell dia solejat era el preludi d’un temporal que faria que moltes no poguessin tornar mai més a port. “El matí havia arrencat molt tranquil, però, de cop i volta, es va girar el temps i un vent de llevant molt fort va emportar-se les barques mar endins“, explica Centeno.
La combinació d’aquesta llevantada, poc comú en aquesta època de l’any, amb altres vents de xaloc i gregal va generar onades de fins a vuit metres que van atrapar moltes d’aquestes senzilles embarcacions, que no van tenir marge de maniobra per refugiar-se de la tempesta a la costa. Entre les barques que van caure en aquesta trampa mortal de la natura hi havia la Pelayo i la Machica, on treballaven el pare i els germans de Salvadó. De tota la tripulació, només se’n va salvar una persona, que va ser trobada molt a prop de la desembocadura de l’Ebre i que va quedar sorda de per vida de la quantitat d’aigua que li va entrar per les orelles.
El temporal es va allargar tres dies i moltes de les embarcacions barcelonines van acabar embarrancades a la platja de Can Tunis, una zona de bany molt pròxima a un nucli de fàbriques i ja extingida que s’ubicava entre la muntanya de Montjuïc i l’actual zona logística del Port de Barcelona. Els diaris de l’època relaten com fins a una desena de nàufrags provinents d’aquestes barques sorpreses per la tempesta van aconseguir nedar fins a la costa i inclús deixen constància del rescat heroic que van protagonitzar dos treballadors d’un dels tallers de la zona, que a través d’un rudimentari sistema de cordes van llançar-se a l’aigua per salvar la vida d’un mariner de Mataró que havia quedat atrapat en un vaixell que surava per aquesta part del front litoral de la capital catalana.
Negligència en el rescat
Més enllà del factor sorpresa pel canvi de temps sobtat, els pescadors de la Barceloneta van començar a mobilitzar-se ràpidament després del temporal per denunciar que en l’elevat nombre de morts i desapareguts també hi havia influït la negligència en les tasques de salvament. Les autoritats no només es va trigar més del necessari en activar els vaixells de rescat, sinó que els dos remolcadors del port no tenien reflectors per poder treballar de nit i comptaven amb un personal del tot insuficient i sense experiència. Tot això, sumat a la problemàtica amb les obres aleshores en marxa per allargar l’escullera del Morrot, que havia deixat les barques sense lloc on refugiar-se en cas de mala mar, va generar una tempesta perfecta que es va cobrar diverses vides.
“El port no estava preparat per a una catàstrofe d’aquestes característiques. Tenia les embarcacions mínimes i ni la logística ni les infraestructures estaven en condicions”, assegura Vinyes, que com altres experts en la matèria considera provat que les tasques de rescat van ser del tot insuficients i que recorda que arran d’aquest temporal es van modificar diversos ports entre el Maresme i València per evitar que es pogués tornar a repetir un escenari com aquest.
Un esperit que sobreviu al turisme
Un dels àmbits en els quals més incideix aquesta exposició és la solidaritat veïnal amb els damnificats per aquesta tragèdia. Durant els primers dies després dels fets, les entitats de la Barceloneta van decidir organitzar una campanya de recaptació de fons per a les famílies del barri afectades pel temporal. A través d’una col·lecta i de diverses activitats solidàries de tota mena es van aconseguir superar les 7.800 pessetes en donacions. També la premsa de l’època va bolcar-se inicialment amb les víctimes impulsant subscripcions populars i recollides de fons.
Totes aquestes iniciatives de solidaritat es van anar diluint amb el pas del temps i a mesura que s’apagava el ressò mediàtic del temporal. Famílies com la de Salvadó, que es va quedar amb la seva mare al càrrec de les germanes petites i d’una cunyada de 75 anys invident, van haver d’emprendre sense recursos costosos litigis, en el seu cas, contra els creditors que havien avançat els diners per pagar de les dues barques del seu pare i que ara volien recuperar la inversió apropiant-se de part de la indemnització pel naufragi. Només la solidaritat entre veïns es va mantenir inalterable durant tot aquest temps, esdevenint la verdadera xarxa de suport que va permetre als afectats tirar endavant amb les seves vides.
L’esperit comunitari de la Barceloneta d’aleshores encara sobreviu avui dia al marge de la salvatge gentrificació que pateix aquesta zona de la capital catalana, que sembla perdre a marxes accelerades la seva identitat a mans d’un turisme desbordant. “La gent que ha nascut aquí el manté [l’esperit]. Molts dels veïns de tota la vida han hagut de marxar a altres zones, però les trobades continuen sent al barri. En certa manera, la xarxa veïnal ha seguit fora de la Barceloneta“, conclou Centeno.
