Els balcons i les finestres són, des del 14 de març, una via d’escapament de la quarantena per la crisi sanitària del Covid-19. Si bé fins fa un mes amb prou feines es feien servir, ara recorden la vida anterior al confinament, quan sortir no era un privilegi. Però també s’han convertit en talaies des d’on alguns veïns vigilen el seu voltant, atents a persones que, pensen, se salten les restriccions. “Hi ha gent que se sent autoritzada per castigar”, deplora el psicòleg i membre del Col·legi Oficial de Psicologia de Catalunya (COPC) Jordi Garcia.
Alguns dels càstigs arriben amb retrets, com els que va rebre una dona que estava sent detinguda per haver sortit a córrer. Ella es va resistir a l’arrest, mentre alguns veïns gravaven i la insultaven. Altres càstigs venen en forma de crits, com els que va patir Daniel Martínez a Sant Joan Despí. Martínez té càncer i, per recomanació mèdica, ha de caminar.
Els càstigs també són aplaudiments, com els que va rebre un agent de policia per clavar una bufetada a un jove abans de detenir-lo, sense que ell l’hagués agredit. “La feina de la policia és posar la multa. El veïnat no té perquè aplaudir”, assenyala l’advocada, politòloga i membre del Col·legi de Politòlegs i Sociòlegs de Catalunya (COLPIS) Montse Aumatell.
El #coronavirus no se para vulnerando los derechos ciudadanos ni los protocolos policiales por mucho que algunos animen a la #policía a hacerlo! Un policía da un guantazo a un chico que no se está resistiendo y una mujer graba y aplaude.#YoMeQuedoEnCasapic.twitter.com/w00FjUb9sN
— Manel Márquez (@manelmarquez) March 23, 2020
“Prou feina hi ha perquè els policies recordin que s’han de respectar els drets”, afirma Aumatell. “La gent es creu això de “l’Estat som tots””, lamenta. La doctora en Sociologia Cristina Sánchez afegeix que cal estar pendents del tracte que rep tothom, inclosos els “delinqüents”.
“No podem ser xèrifs, ni que fem complir les lleis”, adverteix Sánchez, membre del COLPIS. El psicòleg Jordi Garcia qualifica les persones que celebren les multes o que vigilen que ningú se salti el confinament de “justiciers” i de “castigadors”. “Són persones que es veuen amb cor de predicar amb l’exemple”, diu. “Fan de vigilants”.
Per al politòleg David Salinas, els xèrifs de balcó s’expliquen amb tres elements. El primer està relacionat al fet que el coronavirus és un “problema social, així que la gent assumeix una responsabilitat”. En alguns casos, aquesta responsabilitat passa a ser el control del que passa al voltant. El segon és la importància que donen els mitjans a la quarantena. “[Els mitjans] han donat molt d’èmfasi a exemples de gent saltant-se el confinament”, comenta Salinas. El tercer element és el del control social. “Com amb qualsevol norma, hi ha un control”, aprofundeix el membre del COLPIS.
Què mostren aquest tipus d’actituds? “Que som una societat poc articulada”, opina Salinas. En aquest sentit, especifica que, en comptes d’escridassar qui se salta el confinament, “s’haurien de buscar altres solucions”, com ara trucar a la policia si es detecta una persona que s’estaria saltant el confinament.
En qualsevol cas, cal recordar que hi ha excepcions per a, per exemple, les persones amb autisme. Una instrucció del 19 de març del ministeri de Sanitat així ho permet. “Hi ha qui s’ho vol saltar i n’hi ha que tenen situacions molt complexes”, puntualitza la doctora en Sociologia Cristina Sánchez. “Tots tenim la responsabilitat de facilitar les coses a la resta”, exposa el psicòleg Jordi Garcia.
Per què es donen aquestes actituds?
“La primera raó és l’excepcionalitat”, considera Sánchez. La doctora en sociologia i membre del COLPIS expressa que tothom té la “sensació de control” a les seves vides, però que el confinament ha “tallat d’arrel la normalitat”. També veu la por com una detonant. “Sumat a la poca formació en civisme”, remata.
Per a David Salinas la “cultura política” és clau per entendre els xèrifs de balcó i els “justiciers”. “Si no sóc capaç d’entendre que algunes persones han de sortir, és clarament una cultura política anticívica”, justifica. La cultura política cívica es defineix per la “sensibilitat cap als altres”, la preocupació per l’entorn local i, en el context actual, pels aplaudiments diaris als sanitaris. “Una cultura responsable seria saber les normes”, comenta. En la mateixa línia parla el psicòleg Jordi Garcia, que alerta del judici que es fa “constantment” de les persones que estan al carrer. “No tenim ni idea de la seva situació”, remarca.
Garcia relaciona les reaccions irades contra gent que està al carrer sense motiu aparent o a favor dels càstigs amb les persones “normatives”. Són aquelles que són rígides, que troben “tranquil·litat” en les normes i a les quals els costa “acceptar la diferència”. “No confien en l’autoregulació de la gent”, aprofundeix. De tota manera, recorda que “la gran majoria de les persones es comporten amb empatia”.
L’advocada Montse Aumatell veu paral·lelismes entre la celebració de les multes per saltar-se el confinament i l’alegria que es dona quan surten condemnes judicials, sobretot de casos mediàtics.
Un perfil de gent que no ve de nou
El psicòleg membre del COPC matisa, però, que aquest perfil de persona no és nou. “Sempre ha existit, però ara se sent autoritzat. Més aviat, autoautoritzat”, analitza. Tot i així, alerta que “feia molt” que no es jutjava la gent quan estaven al carrer. “Hem après a regular-nos en societat”, celebra. La resposta actual davant de persones que, suposadament, se salten la quarantena és semblant a la que es pot donar quan algú es cola al metro, segons David Salinas. El politòleg apunta, però, que el confinament és un tema més “sensible”.
Cristina Sánchez recepta “calma, tranquil·litat i reflexió abans d’actuar”. De la mateixa manera, l’advocada i politòloga Montse Aumatell crida a evitar fer de “jutges” des del balcó perquè, en moltes ocasions, falta informació per fer-ho.
