El 26 de març de 1935, obria als antics jardins del Palau Moja el SEPU, uns grans magatzems fundats pels ciutadans suïssos residents a Barcelona, Henry Reisembach i Edouard Worms. La Sociedad Española de Precios Únicos va ser considerada la primera cadena de grans magatzems a tot l’Estat, i també la primera a instal·lar escales mecàniques als seus dos centres de Barcelona i Madrid. Oferia roba, cosmètica, aliments, joguines, electrodomèstics i altres productes a preus realment més reduïts que la resta de magatzems de la ciutat, com els Almacenes Capitol, el Barato, Casa Vilardell, els mítics magatzems Jorba o el Águila. Els barcelonins i barcelonines de més de 40 anys -va tancar l’any 2000- probablement recordaran l’eslògan que durant dècades va ser bandera del SEPU: “Qui calcula compra al SEPU“. Emmirallant-se en els magatzems Woolworth del Regne Unit, oferien preus que anaven entre 1 i 5 pessetes.
Atacs del feixisme espanyol
A més ser uns magatzems populars, els amos del SEPU, d’origen jueu, van simpatitzar amb les tesis republicanes. Una combinació que els va posar en el punt de mira de Falange Española i del diari Arriba, que van orquestrar durant anys una campanya de desprestigi. “Aquests jueus de SEPU donen motius per ocupar-se d’ells diàriament, per les seves relacions amb els empleats que exploten. Si n’hi ha prou la seva sola presència per produir indignació, si fins als atropellaments que amb el seu personal cometen és suficient per revoltar al més tranquil. Nosaltres preguntem SEPU gaudeix de patent de cors? Qui empara SEPU? Coneix el director de Treball dels casos de SEPU?”, es va publicar el 12 de juny de 1935 a Arriba. La sucursal de Madrid va ser assaltada per militants de la Falange, que van trencar els vidres de l’establiment.
El setge i les campanyes de desprestigi van durar anys, però SEPU se’n va sortir.
El Corte Inglés i Zara, la competència matadora
Durant dècades, el SEPU va ser una referència a la ciutat entre els qui volien estalviar -hi havia carnets de fidelització, descomptes importants i moltes campanyes per atraure clients. I fins i tot va mantenir el seu espai a partir de l’any 1962, quan, a molt poca distància, a la plaça de Catalunya, s’inaugurava El Corte Inglés, un monstre de deu plantes que arribava des de Madrid a la ciutat per regnar al centre. La premsa de l’època el va definir com “un dels establiments comercials més grans i moderns d’Europa”. “Naixem ara a Barcelona, i per això som barcelonins amb totes les conseqüències. En qualsevol moment, Barcelona sempre comptarà amb vosaltres”, va assegurar aquell dia el director general del grup, Ramón Areces, adreçant-se als primers 425 treballadors. A poc a poc, El Corte Inglés va anar xuclant clients de tota la ciutat i va obrir nous centres. També va portar famosos per atraure clients, com Sofia Loren, Uri Geller, Rocío Jurado i Miguel Bosé.
Fins que amb la crisi del petroli dels anys setanta, les vendes van caure i la companyia va haver de recórrer a crèdits bancaris per pagar nòmines i retallar a la meitat la plantilla total. Coincidia en el temps amb el boom d’El Corte Inglés a Barcelona i amb l’aterratge de Zara, que va començar a oferir productes de moda que imitaven l’alta gamma però a preus populars. El còctel de la competència era cada vegada més perillós, fins que el 1984 SEPU va fer la primera suspensió de pagaments. La segona va ser el 1994, i l’any 2000 tanca definitivament el seu negoci a Barcelona i es concentra només en Madrid i Saragossa durant dos anys més.
