Segrestar autobusos per aconseguir un transport públic digne

Als anys setanta, els barris de Roquetes i Torre Baró van demostrar a les autoritats que aquest transport podia circular pels carrers costeruts i sense asfaltar

Des del 20 de setembre, Barcelona compta amb una nova línia semidirecta d’autobús, la X1, que enllaça el sector central de ciutat amb els nodes de transport de les places de les Glòries i Francesc Macià, on conflueixen les diferents línies de tramvia. Un total de 10 parades amb què es pretén guanyar eficiència i restar usuaris del vehicle privat fent possible el trajecte entre els extrems i el centre de la ciutat en tan sols uns 13 minuts (20 minuts de punta a punta).

Als anys 70, però, quan la xarxa d’autobusos actual havia de ser la substituta natural de l’antiga xarxa de tramvies, aquest nivell de cobertura quedava lluny de les expectatives. La ciutat havia crescut moltíssim per les constants onades migratòries i la xarxa de transport públic acusava un dèficit econòmic de feia molts anys. El transport públic a Barcelona arribava a finals del franquisme en condicions molt precàries, lluny de la cobertura i la qualitat que la ciutat reclamava. Als marges de la ciutat, el problema s’agreujava.

El març de 1971, Barcelona suprimia les dues darreres línies de tramvia –la 49 i la 51­­­– després de gairebé un segle de servei a la ciutadania. “L’aparició de serveis d’autobús fou l’inici de la proliferació de les anomenades línies socials: aquelles que van néixer fruit de les pressions i peticions veïnals de determinades barriades populars que demanaven un mitjà de transport que els facilités la mobilitat i els tragués de l’aïllament”, explica al TOT Barcelona Ricard Fernàndez Valentí, historiador local i dels transports, membre de l’Arxiu de Roquetes-Nou Barris i autor del llibre Destinació: Nou Barris. Als barris de la perifèria barcelonina que l’allau de persones nouvingudes va fer créixer superlativament, hi faltava de tot i , per si fos poc, l’orografia també els jugava en contra. En aquests barris, el transport públic els quedava tan lluny com l’asfalt, com les clavegueres, com l’enllumenat. I a més, els deien des de les administracions, qualsevol intent per solventar el seu ostracisme era senzillament impossible.

Segrest d'autobusos als anys setanta a Barcelona. Àlbum personal Manuel Vital - Arxiu Roquetes - Nou Barris.
Segrest d’autobusos als anys setanta a Barcelona. Àlbum personal Manuel Vital – Arxiu Roquetes – Nou Barris.

El 26 de maig de 1974, pocs minuts abans de les dues de la tarda, un grup de veïnes i veïns del barri de Roquetes van aturar l’autobús de la línia 11 a l’alçada del carrer Alcántara direcció Les Torres. En un tres i no res, el vehicle va omplir-se de dones i canalla. La comitiva obligà el xofer a conduir fins als carrers Cantera i Briquets, la part més alta del barri. Des de feia temps, el veïnat de Roquetes havia pressionat la companyia Transportes de Barcelona perquè perllongués les línies 11, 31 i 47 fins al carrer Mina de la Ciutat. Ningú no els havia fet cas: la pressió només havia aconseguit que la línia 11 passés a tenir l’origen i final a la confluència dels carrers d’Almansa i Les Torres. Una solució del tot insuficient. La companyia insistia reiteradament que era impossible que aquells vehicles -model 829- transitessin per aquells carrers polsegosos sense asfaltar, plens de revolts i tossudament costeruts.

Acostumada a haver de defensar a peu i a cavall cada dret que la ciutat els negava –com el clavegueram que es van haver de construir ells mateixos en diumenge-, la gent de Roquetes va demostrar amb aquella acció reivindicativa que pujar fins a Mina de la Ciutat era viable i possible i que no estaven disposats a renunciar al transport públic com a cordó umbilical amb la ciutat. Com la companyia va menystenir de nou les seves reivindicacions, els veïns van segrestar més cotxes d’autobús per dur a terme la seva “comprovació” ciutadana. Cada cop eren més i la comitiva que aclamava les accions, més nombrosa. Al davant, un grup brandava un pal d’origen i final arrencat del seu lloc prèviament. La presència policial frustrà un quart segrest, però la batalla ja estava guanyada. El 18 de juliol de 1974, les línies 11 i 112 van perllongar el seu recorregut fins al punt que reivindicaven els veïns.

A Nou Barris, diuen, les reivindicacions sempre han reeixit a base de propostes i protestes. Així que veient els bons resultats obtinguts pels seus veïns, els de Torre Baró van reclamar al consistori que els habilités una línia d’autobusos per sortir de l’aïllament que patien. Com en el cas anterior, Transportes de Barcelona i l’Ajuntament van negar la major. La resposta, similar: l’estat dels carrers, estrets, costeruts i plens de corbes no permetien el pas de l’autobús. Fart de sentir aquests romanços, Manuel Vital, conductor de la companyia des de 1949 i antic líder veïnal del barri, va decidir que ja n’hi havia prou. “El 7 de maig de 1978, Manuel Vital es dirigí a la cotxera d’autobusos de Llevant. Li va tocar el torn de conduir un dels nous autobusos articulats de la línia 47. Després de fer dues voltes el recorregut entre la plaça Catalunya i la Guineueta, Vital va baixar a l’autobús a final de trajecte, a l’alçada del Passeig Valldaura, es va dirigir a una cabina telefònica i va marcar el telèfon de casa per dir-li a la seva dona: “allà voy”, relata Fernández Valentí, qui va entrevistar Vital anys més tard en relació a la seva acció reivindicativa.

Després d’anunciar lacònicament es seves intencions a la muller, Vital va penjar el telèfon i va tornar a l’articulat. Acompanyat pel cobrador, l’autobús rebel va enfilar la carretera Alta de Roquetes, mica en mica, destinació Torre Baró. Durant el trajecte, la gent dels barris, ja avesada a aqueta mena d’accions, van acompanyar Vital en el seu segrest, tot penjant del vehicle pancartes reivindicatives pintades amb l’oli de l’autobús. Sense cap pressa, Vital va anar sortejant els carrers costeruts i curvilinis, aquells que segons les autoritats un autobús com aquell era incapaç de remuntar. Quan l’autobús 47 va arribar a Torre Baró, es va desfermar una festa. Aconseguit l’objectiu, Vital va conduir fins a la Meridiana, on va baixar el cobrador, a qui va donar 25 pessetes perquè pogués agafar un taxi de tornada a casa. Ell va seguir la seva ruta, joiós i impassible. La policia el va detenir al carrer València.

Vital fou jutjat l’endemà, acusat de segrestar autobusos. L’empresa el va advertir d’acomiadar-lo si es repetia aquella desobediència, però els nous temps que es vivien van deixar el segrest del 47 en una anècdota de barri amb unes altres conseqüències: poc temps després el 47 arribaria fins al polígon d’habitatges Canyelles, circulant per Valldaura, Ronda de la Guineueta Vella i el carrer Antonio Machado. L’11 de febrer de 1979 ho faria la línia 31 i al maig hi arribaria l’autobús nocturn. Pocs anys després, el 1980, diversos carrers de Torre Baró van ser arranjats per permetre el pas de dues noves línies: la 77 (Virrei Amat – Torre Baró) i el microbús 93 (Ciutat Meridiana ­– Torre Baró).

Nou comentari