El record de l’emblemàtic bar Brusi s’acomiadava definitivament la setmana passada del local del carrer de la Llibreteria que va ocupar durant més de mig segle. Les obres de remodelació de l’establiment per convertir-lo en una gelateria italiana enterraven definitivament l’essència del negoci regentat Montserrat Sabadell, que va aconseguir fer-se un lloc privilegiat en els paladars barcelonins gràcies a la seva cuina casolana i sobretot a la seva recepta de tripa amb cap i pota, els millors callos de Barcelona, com els batejava ella mateixa.
Segons va poder comprovar el TOT Barcelona, la reforma ha esborrat completament la característica fisonomia del Brusi, que havia aconseguit preservar pràcticament intacta una estètica pròpia dels seixanta i setanta gairebé extingida a la Barcelona actual. Els nous propietaris del local no han conservat la clàssica barra de zinc enrajolada, presidida per les truites i els plats de mandonguilles i de tripa amb cap i pota que Sabadell elaborava cautelosament cada dia, ni l’enrajolat que farcia les parets. Tampoc l’icònic cartell amb fons blanc, lletres en blau i negre i el número 23 en vermell. Només es manté -veurem si de manera definitiva- el terra original del local.
Un exemple de la Barcelona en extinció
Tot això feia indicar que el Brusi només quedaria en la memòria dels molts comensals que peregrinaven habitualment a aquest emblemàtic establiment del Gòtic. Tanmateix, el negoci tindrà una segona vida d’una de les formes menys esperades. Segons informa Betevé, el mític bar formarà part del recorregut del nou Museu del Treball que el Museu d’Història de Barcelona (MUHBA) està impulsant a la Fàbrica de Creació Fabra i Coats. En concret, els responsables de la iniciativa han seleccionat diversos elements de l’icònic local per representar-lo d’una manera fidedigna al final de l’exposició com una part de la barra, la campana extractora, la cafetera, taules i cadires i inclús el cartell de l’entrada.
Amb aquesta renaixença del Brusi, el Museu del Treball pretén mostrar un exemple de l’estètica de la Barcelona dels setanta per explicar tota una forma de fer que sembla condemnada a desaparèixer, però que ara almenys es preservarà com a part d’un museu.
