La Mila Yuma es pregunta, amb 24 anys i refugiada a Barcelona, si l’instint de supervivència va fer que els jueus fossin més conscients dels canvis quotidians durant l’ascens del nazisme, petits indicis que l’alemany mitjà ni tan sols percebia. Canvis subtils però inequívocs. Si a ells el cos també els advertia la proximitat de la tragèdia, en la pell eriçada i el son interromput. Oriünda del sud de Rússia i membre d’una família LGTBIQ+ amb anys d’activisme a l’esquena, la Mila va haver de fugir del seu país amb la seva mare Yuma Yuma i la seva germana Alina Yuma, ambdues lesbianes.
El degoteig d’episodis d’homofòbia a Rússia li va fer sentir aquest neguit al cos, com el zum-zum d’una mosca permanentment a la seva orella. Dia i nit. El sentia quan els serveis socials russos apartaven una nena dels seus pares perquè eren gais. Quan personalitats de l’oposició eren enverinades o empresonades. Quan homosexuals i persones transgènere van començar a ser represaliats a Txetxènia, l’antecedent d’una persecució que s’estendria per tot el país.
Per a la seva família, la guerra ja havia arribat a Rússia abans que el conflicte esclatés a Ucraïna. “El poble rus està vivint el que la comunitat LGTBI+ ha viscut durant les últimes dues dècades”, assegura la jove. Les dues dècades del llarg mandat de Putin.
Els indicis
La Mila Yuma recorda que cada 9 de maig celebraven a l’escola el Dia de la Victòria, la commemoració de la data en què els Aliats van vèncer a Hitler a la Segona Guerra Mundial. No es relatava la guerra com un conflicte que va cobrar-se moltes víctimes, incideix, sinó com una prova del poder militar rus.
“Tots havíem de participar, vestir l’uniforme militar i cantar cançons militars”, explica. “En l’actualitat, a les llars d’infants, a les escoles i fins i tot als hospicis –compara–vesteixen als nens amb els colors de la bandera russa i els posen formant una ‘z’, en suport a la guerra”. Ho demostra per exemple la fotografia de la ‘z’ al pati nevat d’un hospici publicada per un grup de joves periodistes a Instagram, actualment condemnats a 8 anys de presó.
L’actual zum-zum de la guerra a Ucraïna li fa venir a la ment el pronòstic d’Orwell (1984): “No hi haurà somriures, no hi haurà art, ni literatura ni ciència; només ambició de poder, cada dia d’una manera més subtil”. Ara que la guerra ha començat, no hi ha temps per a subtileses. La crisi de Crimea va accentuar una propaganda que pretenia exacerbar l’orgull nacional, “la idea de Rússia com una nació forta”. “El rentat de cervell a la població s’ha estat gestant durant anys i anys”, assegura la mare, la Yuma Yuma. Relata com el sistema repressiu es va tornar imparable: “Hem vist com cada sector de la societat –l’educació, la sanitat, el poder judicial, la policia…– fonamentava el poder del govern”.
L’esclat
La participació de la família Yuma en un anunci del cèlebre supermercat VkusVill va desencadenar una campanya d’odi de tal magnitud que la família va veure’s obligada a fugir del país. Van arribar a Barcelona l’agost passat. A l’anunci apareixia la Yuma amb les seves dues filles, Mila i Alina, i la parella d’aquesta última, la Ksenia.
Per la comunitat LGTBIQ+ l’anunci va significar un pas important en un país on la LGTBIfòbia és política d’Estat. Però també va encendre les alarmes de grups ultraconservadors, que van publicar l’adreça de la família i van cridar a l’acció. “L’exposició va fer esclatar la bombolla –esgrimeix la matriarca–, ja no érem un col·lectiu marginal”.
El 2013 va imposar-se la “llei contra la propaganda homosexual”, que prohibeix la difusió de materials que mostrin ‘relacions no tradicionals’ a menors. Tot i que la família està acostumada a rebre missatges d’odi i a fugir de la policia, els preocupava perdre la custòdia de la filla de l’Alina i la Ksenia, de 8 anys. No seria un cas aïllat, adverteixen: “És una trista realitat a Rússia que els serveis socials apartin els nens de famílies i parelles homosexuals”.
La policia, principal eina de repressió
La policia és el braç executor del govern, sosté la Mila Yuma: “Incriminen falsament a activistes, et paren pel carrer sense motiu aparent, revisen els teus contactes del mòbil…”. Però això no és res en comparació amb l’assetjament que pateixen a Txetxènia. Psicòloga de professió, Yuma Yuma va treballar a la regió ajudant homosexuals i persones transgènere a escapar-ne: “Si la policia no els trobava per torturar-los o assassinar-los, les mateixes famílies s’encarregaven de delatar-los; i això només va ser una versió demo, un experiment a mida reduïda del que passaria més tard tota Rússia”.
També el Donbass és una zona perillosa pel col·lectiu, agrega la matriarca. Sobre la guerra, té una posició molt ferma: “Crimea i el Donbass no són nostres”. Esgrimeix que tot i que des de la perspectiva occidental pugui semblar que s’han dut a terme eleccions justes, a peu d’urna era diferent: “Quan anaves a posar el teu vot a l’urna, una línia de soldats russos armats et mirava”. Soldats que no vestien la bandera russa, diu: “La gent fa assumpcions falses perquè veu les fotos i semblen eleccions normals, però Rússia no és Espanya”.
No és d’estranyar, en aquest context, que la comunitat LGTBIQ+ hagi après què ha de respondre a la policia per evitar problemes. “‘Sí, estimo el govern’, ‘Sí, estic a favor de l’operació militar especial a Ucraïna’, ‘Sí, i tant que lluitaria pel meu país’”, exemplifica la jove. “Per això de cara a la galeria sembla que tots els russos estiguem a favor de la guerra”, lamenta.
Activisme des de Barcelona
Des de Barcelona, mare i filla ajuden parelles homosexuals a sortir de Rússia i a integrar-se a altres països. Ajuden a parelles, no a famílies, “perquè quan tenen fills, és gairebé impossible”. Les persones transgènere són les que es troben en una situació més delicada, avisen: “Estan totalment marginades de la societat i la majoria tenen depressió”.
És per oferir un suport més efectiu que han creat un web en anglès i estan expandint la seva xarxa de contactes russoparlants de la comunitat LGTBI. “I dic russoparlant perquè també estem ajudant famílies ucraïneses”, apunta la filla. De fet, la mare dona suport psicològic a russos establerts a Barcelona que s’han ofert voluntaris per ajudar els ucraïnesos: “S’esforcen a ajudar, però se senten avergonyits, frustrants i impotents”. El seu és un exili diferent, un degoteig menys mediàtic, però al capdavall neix de la mateixa realitat: ucraïnesos i russos represaliats arriben a Barcelona fugint de la violència i el perill.
