L’Olívia Gámez ja pot tornar a passejar per la Rambla quan surt de la feina. Va estar al voltant d’un any sense fer-ho: “No era por, ja sabia que no corria perill, era una altra cosa”. És cambrera del bar International Beer, al pla de la Boqueria, a tocar del mosaic del Pla de l’Os on es va aturar la furgoneta conduïda per Younes Abouyaaqoub. Les imatges d’aquell dia la van sumir en un estat nerviós durant setmanes i els mesos després de l’atemptat, quan plegava, no seguia el camí habitual per tornar a la plaça Catalunya. Un estat d’intranquil·litat difícil d’explicar li ho impedia. Per evitar-ho, enfilava el carrer del Cardenal Casañas i seguia un entramat de carrerons paral·lels a la Rambla fins a arribar al centre.
Gámez tampoc no havia volgut parlar abans amb cap altre periodista malgrat la insistència dels mitjans de comunicació els dies i mesos posteriors al 17-A. “És ara que es comença a tancar la meva ferida”, reconeix. Així i tot, admet que el segon aniversari de l’atemptat la torna a fer sentir inquieta. “Són uns dies estranys”, resumeix.
La situació de l’Olívia Gámez és una mostra del procés de recuperació que han viscut, de forma discreta i individual, les cases i comerços dels qui trepitgen la Rambla dia a dia. Especialment dels que van viure en primera persona el recorregut de la furgoneta. L’any passat encara hi havia un sentiment generalitzat de tabú, coincideixen diversos comerciants consultats, mentre que aquest agost es recorden els fets amb més distància, havent-ho paït, cadascú a la seva manera. “La recuperació de la Rambla va ser superficial, els primers mesos, per la situació política. L’1 d’octubre va desenfocar moltes coses. Però al final, amb el temps, el dia a dia ha anat rutllant i és així com te’n refàs”, destaca Fermí Villar, president de l’associació d’Amics de la Rambla.
El temps també ha fet de paraigües per a retrobades i visites d’agraïment. “Els pares de la dona belga que va morir em van venir a visitar l’any passat i em van donar les gràcies”, apunta Jaume Doncos, gerent de la icònica botiga de música Beethoven, especialitzada en partitures. Al comerç també hi ha unes petites caixes musicals que, en girar una petita maneta, fan sonar una melodia. Aquell 17 d’agost, després de viure com la Guàrdia Urbana anunciava la mort de la dona al seu marit i els dos nens petits que ell havia refugiat a la botiga, els va voler obsequiar amb l’únic que tenia a l’abast davant d’una situació dramàtica: una abraçada, un petó i unes caixetes amb la melodia de la Guerra de les Galàxies.
Els turistes, amunt i avall de la Rambla, segueixen omplint el passeig aliens a la celebració del segon aniversari del 17-A. / D.C.
Quan va venir la parella d’avis a Barcelona, li van mencionar el petit regal musical que va fer als seus néts. I, de nou, van agrair-li de part de tota la família els seus esforços per reconfortar al pare i als nens. També alguna de les “setze o vint persones” que van quedar-se durant tota una tarda dins la botiga l’han tornat a visitar. “Un francès em va dir de dinar un dia i encara ho tenim pendent”, comenta Doncos.
Els que ja no hi són
Molts dels qui treballaven durant l’atac jihadista avui ja no hi són. La majoria, per les anades i vingudes de la plantilla dels comerços turístics. Uns pocs casos, tot i que difícils de comptabilitzar, per l’afectació personal arran de l’atropellament massiu. Un d’aquests casos és el de la Núria, la florista que tenia la parada just al punt en què el vehicle es va aturar. Aquell dia, ella hi era. La furgoneta va tocar el seu negoci, igual que alguns dels cossos atropellats. Des d’aquella data, mai més no va reobrir la floristeria. Encara avui, dos anys després, la seva parada de vidre segueix deserta.
Per l’Olívia Gámez tampoc no va ser fàcil, però l’endemà va haver de treballar. Havia vist com es retirava un nen petit del davant de la furgoneta, com la gent corria a dins del seu bar i com els ferits s’arraulien contra la paret de l’oficina del BBVA, a la petita placeta del costat de la Rambla on ella treballa. “El primer mes no podia menjar, dormir o dutxar-me. Em costava molt. Em venia aquella sensació i aquelles imatges”, explica la jove cambrera. Fa quatre anys que treballa al mateix local i hi ha instants d’aquell dia que ja mai no li marxaran. “Parlava per telèfon amb la proveïdora de les canyetes de plàstic, que les havíem exhaurit, quan tothom va començar a córrer”, rememora. “Després, la resta de la tarda, ja tot era silenci entre els que ho havíem vist”, afegeix.
Una recuperació individual
També diversos veïns tenen gravat a la memòria el silenci. El d’aquell dia i el dels dies posteriors. I les olors. “Durant deu dies, no sé si era la flaire de sang que encara era present de veritat o és que m’havia quedat psicològicament impregnada”, diu el Jaume, venedor de l’enorme quiosc situat al costat de la boca de l’estació de metro Liceu. Aquella tarda d’agost del 2017 ell s’havia demanat festa, com sempre que arriben les festes de Gràcia, i li havia canviat el torn a un dels companys. “Però de matinada ens van cridar perquè vinguéssim i recollíssim. Havia quedat tot a terra. Els expositors de clauers, els diaris, tot. I tot tacat de sang. Ens van haver de donar uns guants. I ens vam estar fins al matí endreçant i netejant, però no va ser suficient”, indica el Jaume.
Un dels dos companys que s’encarregaven del quiosc aquell dia va acceptar l’ajuda psicològica proposada per l’Ajuntament. Va anar-hi només un dia. L’altre, cap. Tampoc l’Olívia Gámez no hi va anar mai. Ni un treballador d’una botiga que va tenir més d’una desena de persones ferides curant-se durant hores al seu negoci –i que demana mantenir l’anonimat–. Ni tampoc Gil Arzi, del restaurant Aromas de Estambul, que també va veure els fets en primera persona i va prestar auxili a algunes víctimes. “Tens la sensació que només t’ho curarà el temps”, resumeix Gámez.
Així i tot, en termes generals, a Fermí Villar li consta que “bastantes persones” van sumar-se a la proposta d’atenció postatemptats. “Després molta gent no va voler seguir i, a més, l’ajuda s’ha esvaït a poc a poc”, critica el representant dels comerciants. Sobre la gestió política de l’atac jihadista, celebra que s’hagin pres algunes mesures preventives a la Rambla però puntualitza que encara no existeix un protocol d’actuació als comerços en cas de “qualsevol crisi”. A més, matisa que falten pilones antiterroristes a un punt estratègic: l’accés des del Portal de la Pau, davant del Govern Militar, on hi ha dues terrasses de bar. Tot i que les ferides es comencin a tancar al passeig, el 17A ha marcat un punt d’inflexió en la forma de mirar la Rambla. La plena tranquil·litat encara sembla força llunyana.
