L’inici del curs escolar sempre ha estat ple de nervis. Ara i abans. També per a l’alumnat que l’any 1967 iniciava les classes a Barcelona. Aleshores, les diferències eren notables i més que mai, la sort anava per barris.
Al barri de Torre Baró els havien dit que estrenaven aules. El nou Grupo Escolar San Juan tenia allò bàsic per iniciar les classes: els escriptoris, la pissarra, la taula del professor. Però el que ningú no podia imaginar és que tot s’encabiria en una dotzena de vagons de tramvies en desús. No trigarien a batejar el grup escolar com els tramvies-escoles de Torre Baró o, amb la fina ironia i mala bava del periodista Huertas-Clavería, “escuelones”, una primigènia i singular forma de barracons escolars.
Durant l’etapa del desarrollismo franquista, la perifèria barcelonina va començar a omplir-se de barris nous que patien una mancança enorme de totes les necessitats bàsiques, també d’equipaments educatius. Aquest dèficit era especialment notable en zones com el Districte IX, que comprenia l’actual Nou Barris i on es formaven molts d’aquests barris que allotjarien les onades de nouvinguts a la ciutat (la divisió administrativa fou una realitat el 1984, però fins aleshores els nous barris de Nou Barris pertanyien al districte de Sant Andreu).
A meitat dels anys seixanta, al districte IX hi havia 144 escoles, 47 centres públics i 97 de privats i religiosos. Massa pocs centres per a les necessitats educatives del veïnat. El 1967, al districte es van matricular 27.164 infants dels més de 150.000 que ho van fer a tot Barcelona. Tot i així, com que els centres escolars eren escassos i insuficients, molts nens i nenes de l’època quedaven directament sense escolaritzar. La regidora falangista i presidenta de la Junta Municipal de Enseñanza, Montserrat Tey, va voler sufragar aquest dèficit amb solucions provisionals, barracons de l’època, mentre es construïen grups escolars on feia més falta, unes barraques prefabricades cedides pel Ministerio de la Vivienda per a funcionar com a aules.
El barri de Torre Baró però, no va tenir ni tan sols la sort de ser dotat amb barraques prefabricades. Davant la manca de pressupost i fins i tot de disponibilitat de barracons, Tey va tenir per a ells una idea única: habilitar dotze vagons de tramvies en desús per convertir-los en escola de primària.
“Es va optar per l’adquisició d’una dotzena de tramvies procedents de la companyia Tranvías de Barcelona. Els van treure el motor, la controla, el tròlei i els seients, i van habilitar l’interior amb pupitres per a dos alumnes cadascun, una taula, una pissarra per al professor i, és clar, els corresponents mapes geogràfics d’Espanya, amb els retrats de Franco i José Antonio”, explica al TOT Barcelona el Ricard Fernández Valentí, historiador dels transports i historiador local, membre de l’Arxiu Històric Roquetes-Nou Barris.
Aquesta solució va ser possible perquè a mitjans dels anys seixanta es començava a desmantellar la xarxa tramviària per substituir-la per autobusos i sobrava material mòbil que mai més no es tornaria a posar-se en circulació. Es va situar al costat del berenador de la Font dels Eucaliptus, on actualment arriba el metro a Torre Baró, i van rebre el nom de Grupo Escolar San Juan. “Es van reutilitzar dos models de tramvies: els de la sèrie MT200, per als nens, i els de la sèrie 800, per a les nenes”, apunta Fernández Valentí. Cada tramvia tenia capacitat per a 30 alumnes, de manera que l’escola tenia una capacitat total per a uns 400 nens i nenes, tot i que inicialment només van matricular-se 270.
El juliol de 1967, el periodista Josep Maria Huertas Clavería va voler denunciar aquestes infraestructures precàries per a l’educació dels infants de la ciutat i va publicar a la revista Destino un article demolidor, que faria sort també amb el bateig de les pròpies instal·lacions: “Los escuelones”. Huertas Clavería explicava en el seu article que els tramvies reutilitzats com a escoles provisionals eren “fills naturals dels suburbis” i que “per evitar aquest panorama de nens i nenes pels carrers, tan antieducatiu i tan poc turístic, va sorgir la lluminosa idea de les escoles provisionals”.
Huertas Clavería acabava el seu article vaticinant que les instal·lacions “hauran complert la seva funció provisional si realment la provisionalitat no s’allarga anys i anys en un caràcter definitiu que poc honorarà la ciutat, habitualment més preocupada pel seu centre urbà que no pas pels seus afores”.
En aquest sentit, el periodista Josep Maria Huertas Clavería va filar ben prim. La idea brillant de Montserrat Tey va durar cinc anys. El 1971, amb la inauguració del col·legi Fuente de los Eucaliptus, avui desapareguts, els tramvies-escola de Torre Baró quedarien eradicats del barri i relegats a la memòria popular dels veïns i veïnes que van criar-s’hi i, molts d’ells, que van anar a escola en aquesta aula tan particular.
De fet, la provisionalitat en els equipaments per a l’ensenyament públic que criticava Huertas-Clavería ja als anys seixanta no ha desaparegut del tot. Aquest curs 2021-2022 també hi haurà barracons. Provisionals, això sí. És el cas de l’Institut Angeleta Ferrer, que s’inaugura dilluns amb barracons als mòduls que deixa lliures l’Escola Entença i que es preveu que a partir del gener del 2022 ja estreni edifici definitiu al carre de la Marina.
