“Només espero continuar viu quan estigui llest el nou Camp Nou. És l’estadi de la meva vida“. En Lluís Llop (Barcelona, 1935), veterà de l’Agrupació de Jugadors del FC Barcelona, de la qual n’és membre tot i no haver vestit mai els colors blaugrana sobre el terreny de joc, deia aquestes paraules el juliol del 2023. Aleshores tenia 88 anys i feia un temps que havien arrencat les obres del faraònic Espai Barça, tot just deixant al descobert la pell interior de l’estadi primigeni, inaugurat el 1957 i dissenyat pels arquitectes Francesc Mitjans Miró, Josep Soteras Mauri i Lorenzo García Barbón. Dos anys i mig després d’aquella trobada, el TOT Barcelona ha tornat a reunir-se amb l’aficionat culer, que la pròxima primavera complirà els 91 anys i fa unes setmanes va poder veure des de la televisió la tornada del club dels seus amors al Camp Nou.
“Em va saber greu, però no vaig poder anar-hi. Ja em va passar el 1957, com estava fent la mili, no em van deixar tornar i vaig haver d’anar al segon partit”, explica. “Això sí, aquesta inauguració i final de les obres és provisional, eh?”, s’afanya a dir. Llop si que va formar part d’una petita expedició de socis blaugranes veterans que fa uns mesos va accedir al nou recinte per comprovar com avançaven els treballs. “La visita no em va donar per trobar grans diferències després de tota una vida a l’estadi, però puc dir que, si aquest queda com el projecte apunta, serà espectacular”, assenyala. L’aficionat va ser una de les persones que va poder està present en el darrer partit jugat al Camp Nou abans de l’arrencada de la reforma. Va ser el 28 de maig del 2023 i ho va fer des de la tribuna presidencial, convidat pel president Joan Laporta. “Em va trucar el dia d’abans el seu germà per dir-me que estava convidat”, afirma. Els seus problemes de mobilitat no li han permès acudir durant aquest temps a l’Estadi Olímpic Lluís Companys.
L’objectiu de l’aficionat és repetir la fórmula d’ara fa 68 anys i poder presenciar en directe alguns dels següents partits que es juguin al renovat estadi. “Sí que m’agradaria anar-hi, però no sé encara quan podré. Ara tinc un altre problema: el meu net té 18 anys i juga al Júpiter. Sempre que puc vaig a veure’l”, relata amb orgull. I afegeix: “Arribats fins aquí, tampoc tinc pressa. Haver pogut veure la inauguració parcial ja ha estat completar una etapa per a mi”. Tot i que en el seu carnet de soci llueix el número 2.052, Llop és del grup cada cop més petit de seguidors que pot presumir d’haver viscut l’època daurada de l’antic Camp de les Corts, amb el conegut com a Barça de les Cinc Copes i l’explosió Ladislau Kubala. El primer partit que va veure a l’estadi va ser el 10 d’octubre del 1948 contra el CD Alcoyano, que aleshores jugava a primera divisió. L’enfrontament es va saldar amb victòria blaugrana per quatre gols a zero. El veterà tanca els ulls. “Recordo anar amb el meu oncle, veure la gespa verda i fixar-me en la tribuna i la llotja, on hi havia una bandera blaugrana i l’escut gravat en pedra. El cor em bategava a una velocitat…”, rememora.
Aquest seria el primer de molts partits a la catedral blaugrana. Després d’aquella primera presa de contacte i fins a l’any 1957, Llop hi va tornar sovint al Camp de les Corts gràcies al carnet que li deixava el seu cap. “Ell tenia un affaire amb una dona i utilitzava l’excusa del partit per poder veure’s amb ella. Quan acabava l’enfrontament, quedàvem a la plaça d’Urquinaona i allà em feia explicar-li tots els detalls per tenir coartada amb la seva esposa” reconeixia en el reportatge publicat ara fa dos anys i mig. “Per a mi és un orgull poder dir que les meves dues filles i els meus quatre nets són socis des que va néixer. Amb la meva dona ens en vam fer quan ens vam casar. Si se’m comptés des que vaig començar a anar al camp, ara estaria entre els cent socis més antics“, assegura. Després d’una dècada a les Corts, vindria el trasllat al Camp Nou, el recinte on passaria més temps. Tanmateix, l’aficionat sempre guardaria un record especial per al vell estadi. “On més he gaudit del sentiment tan difícil d’explicar que és ser del Barça és a les Corts. Potser per l’edat que tenia i perquè era el principi de la meva trajectòria com a espectador, però aquesta va ser sens dubte la millor etapa futbolística de la meva vida”, reconeix.
Una malaltia anomenada Barça
Des que van arrencar les obres del nou Camp Nou, Llop ha anat documentant fotogràficament el seu avanç. També ha recopilat retalls d’articles de diferents diaris que parlaven del tema. La idea és muntar-ho tot en una espècie d’àlbum o dossier sobre el procés de construcció del camp. “A casa tinc potser cinquanta treballs monogràfics i vaig arribar a tenir una col·lecció de prop de 460 llibres sobre la història blaugrana que vaig donar al centre de documentació del club… Podem dir que tota la vida he sigut un malalt del Barça, però no sé què en farem de tot això quan no hi sigui perquè les meves filles no en volen saber res [riu]”, admet. Aquesta passió pels colors l’ha convertit en un verdader pou de saviesa de la història de l’entitat i també el va portar a encarregar-se durant les últimes dècades del manteniment de la capella de l’estadi, enderrocada durant els treballs encara en marxa. Aquesta tasca de guardià del temple la deixarà en mans de les noves generacions en cas que finalment s’habiliti un espai d’oració en el nou recinte.
Entre les fites de les quals pot presumir l’aficionat veterà n’hi ha una d’especial rellevant. Llop va treballar durant bona part de la seva vida per a l’empresa basca ICOA, dedicada a la fabricació d’espumes de poliuretà. A finals de la dècada dels seixanta, li van proposar traslladar-se a Màlaga per fer-se càrrec de la sucursal que la companyia tenia allà. Va marxar amb tota la família i s’hi va estar uns dos anys. Durant aquest temps, com enyorava el seu equip, va decidir fundar amb altres culers residents a la ciutat andalusa la primera Penya Blaugrana de Màlaga. “Vam muntar la seu en un entresol del carrer de Sevilla. A la inauguració hi va acudir l’aleshores president Agustí Montalt i vam arribar a tenir més de 200 socis en plena època de Di Stéfano, que era tot un mèrit”, explica. La penya es va acabar dissolent amb els anys, però ara una altra entitat n’ha agafat el relleu.
Reflexions d’un canvi d’època
La llarga trajectòria del nostre protagonista el converteix en una veu autoritzada per analitzar la situació actual del seu estimat Barça. “Jo he viscut l’època més negra del club, quan no es guanyava cap títol, però al camp s’animava igual […] Ara veig la gent il·lusionada i això és fonamentalment perquè tenim un equip fet amb gent de la casa”, diu. Llop té gravat a la memòria un partit del Barça entrenat per Louis van Gaal en el qual es va alinear nou holandesos sobre el terreny de joc i cap català. “Els socis -almenys els de la vella generació- sempre hem tingut un sentiment de catalanitat molt fort i hem idolatrat aquells jugadors d’aquí com a representants del barcelonisme. Per això és important que passin coses com les de l’altre dia, que vam tornar a l’estadi amb nou jugadors catalans sobre la gespa”, subratlla, tot ressaltant un fet que pràcticament inèdit en la història recent del club.
Durant tota la nostra conversa, que té lloc a la seu de l’Agrupació de Jugadors del FC Barcelona, ubicada a pocs metres del Camp Nou, diversos exmembres de la disciplina blaugrana s’acosten a saludar el veterà. Des de llegendes com Juan Manuel Asensi, migcampista que va heretar la capitania després de l’adeu com a jugador de Johan Cruyff i actual president de l’agrupació, a altres amb un pas més testimonial com Bartolomé Paredes, lateral amb vocació ofensiva format al planter que va jugar onze partits amb el primer equip. “Escolta’l bé que és una de les persones que més sap del Barça, eh?”, adverteix al periodista que escriu aquestes línies l’exdefensa. I afegeix immediatament: “Et veig molt bé”. “Ja veus, aquí resistint”, respon Llop. Malgrat els problemes de mobilitat, l’aficionat es conserva força bé als seus 90 anys, sobretot pel que fa a la memòria, que manté clara i meridiana. Inclús té el record dels moments finals de la Guerra Civil, quan tenia poc més de quatre anys. “Són només alguns flaixos, però sí que recordo la meva mare abraçant-me contra el seu pit durant els bombardejos de la ciutat i dient «aquests maricons ens mataran a tots»”, assegura. En clau blaugrana, però, el veterà té clar quin és el seu pròxim objectiu vital: poder veure el Camp Nou acabat el 2027. “No sé si arribaré, però faré tot el possible”, conclou.
