Ciutat Meridiana és una cicatriu cosida a base de lluites veïnals. Aquest barri de la perifèria barcelonina esgarrapat sobre la serra de Collserola es va crear al voltant dels anys seixanta de manera artificial amb la construcció d’enormes blocs de pisos sota el mandat de l’alcalde Josep Maria de Porcioles. La promoció immobiliària que va atraure l’atenció de molts veïns dels antics nuclis de barraques de Torre Baró i Vallbona es va acabar convertint un en una arma de doble tall: els edificis van revelar problemes estructurals a causa de filtracions provocades per la humitat dels terrenys i els equipaments i serveis promesos es van quedar en paper mullat.
Tot això va portar el veïnat als carrers, protagonitzant nombroses protestes i concentracions que a poc a poc van anar donant els seus fruits. Entre les nombroses disfuncions del barri, però, les piscines als peus de l’aqüeducte del Baix Vallès van ser un oasi. Aquestes instal·lacions van passar a la posteritat com la platja de Ciutat Meridiana i es van erigir ràpidament en un dels punts neuràlgics de la zona, marcant la infantesa de moltes generacions de noubarriencs. El recinte depenia del Club Deportivo Meridiana-Torre Baró i va estar en funcionament pràcticament fins a mitjans de la dècada dels noranta, quan la deixadesa tant de l’administració com de l’entitat esportiva va propiciar el seu tancament i posterior desmantellament.
Una tempesta perfecta sense oposició
“Ningú se’n va adonar aleshores de la gran pèrdua que suposava. Per a nosaltres va ser molt important, era un espai d’alleujament i descans. Això no es va tenir en compte i es va deixar que l’aigua s’anés podrint fins a convertir-se en un viver de mosquits“, recorda amb un cert punt de nostàlgia Filiberto Bravo, president de l’Associació de Veïns de Ciutat Meridiana. Com tants altres joves de l’època al barri, Bravo va ser usuari de les piscines durant els setanta i pràcticament fins a la seva clausura. Malgrat que aleshores ja formava part de l’entitat veïnal, la difícil situació de l’agrupació a finals del segle XX —estava immersa en el procés de trasllat de seu i tenia diversos fronts oberts amb l’administració municipal— no va permetre als veïns fer una oposició efectiva per evitar el tancament de les instal·lacions.
Una de les persones que va viure de primera mà la decadència tant de les piscines com del camp de futbol va ser José Alegre. Aquest membre de l’associació veïnal va estar durant molts anys lligat al club esportiu i considera que el seu desmantellament va ser fruit d’un cúmul de circumstàncies. “L’Ajuntament aleshores volia desprendre’s d’instal·lacions perquè li sortien massa cares i ens va proposar que assumíssim des de l’entitat tota la gestió. Vam dir que no perquè només per poder pagar la llum i l’aigua necessitaves tenir almenys un equip a segona divisió, així que ens van demanar deixar les piscines a canvi de facilitar-nos la connexió en transport públic amb les de Can Baró“, explica.
Tanmateix, les facilitats promeses per poder accedir a les altres grans piscines de la zona mai van arribar i amb el temps també es va acabar abandonant la pista contigua a la zona de bany que utilitzaven equips de futbol sala, bàsquet i handbol. “Van aconseguir desmantellar tota la infraestructura que havia funcionat durant dècades. Entre tots els esports, potser es van quedar sense espai gairebé 400 nens“, lamenta Alegre, que també va viure de ben a prop l’exili al qual es va veure forçat el club quan van tancar temporalment el camp gran de futbol per convertir-lo en un aparcament.
Decadència d’un barri que escapa de l’agenda
L’espai concret de les piscines de l’aqüeducte el van ocupar aleshores durant un temps les pistes de petanca d’una agrupació privada local, que finalment també van ser traslladades transformant l’indret en un descampat que s’utilitzava com a pàrquing per als cotxes dels veïns de la zona. Després de molts anys de deixadesa, el consistori encapçalat per Ada Colau va apostar l’any 2021 per convertir els terrenys en un gran parc verd amb tobogans, gronxadors i una pista de bàsquet, enterrant d’aquesta manera definitivament les esperances d’una possible recuperació de les recordades instal·lacions originals.
“El barri no va respondre quan ho hauria d’haver fet. Les principals entitats es trobaven en un moment de debilitat i això va restar importància a la desaparició de tot plegat. Ara tenim el problema que la gent s’ha acomodat i està desmotivada. Ja no tenim la força d’antany”, assenyala Alegre. En la mateixa línia es pronuncia Bravo, que veu en el tancament de la piscina un exemple més del desmembrament que va patir Ciutat Meridiana a finals del segle passat i principis de l’actual. “El barri va anar decaient a poc a poc: es van perdre equipaments com el cinema, es va deixar morir el mercat, van desaparèixer equips de futbol… Això va afectar el dia a dia de la zona i ens va fer molt de mal“, remarca el president de l’associació veïnal, que creu que indrets perifèrics com aquest no representen ara mateix un volum de vots suficient com per colar-se a les agendes polítiques dels partits.
El primer equip de waterpolo de Nou Barris
Més enllà del factor nostàlgic i de la importància estratègica que tenien en el barri, les piscines de l’aqüeducte també van ser l’escenari on es va desenvolupar un club pioner. El primer equip de waterpolo del districte de Nou Barris va utilitzar aquestes instal·lacions des del 1986 fins al 1992 per fer els entrenaments d’estiu abans de l’inici de la temporada regular. Es tractava d’un conjunt que competia en categoria juvenil i que es va formar inicialment amb una quinzena de nens d’entre 13 i 14 anys de barris com les Roquetes, la Guineueta o la Prosperitat.
El periodista i director de Ràdio Estel, Toni Hervás, va ser un dels membres d’aquest equip que va entrenar a la platja de Ciutat Meridiana. “La piscina del carrer de l’Artesania on competíem no tenia prou fondària i cada any a partir de la revetlla de Sant Joan anàvem a les de l’aqüeducte per practicar la resistència”, rememora Hervás, que encara recorda la gentada que omplia les instal·lacions a l’estiu i la vida que donava la zona de bany al barri. Malgrat que el conjunt va acabar desapareixent als noranta, l’equip va estar durant prop de cinc anys competint al més alt nivell, enfrontant-se a entitats del calibre del Club Natació Atlètic-Barceloneta, el Club Natació Barcelona o Club Esportiu Mediterrani. “Només hi havia una lliga juvenil de divisió d’honor, així que ens va tocar jugar contra els millors. Alguns dels rivals inclús van estar a la final dels Jocs Olímpics de Barcelona del 1992“, assegura el periodista.
