Quan els rebesavis d’en Pere Ferré venien fruites i verdures en un cistell a la plaça de la Gardunya de Barcelona encara no s’havia posat la primera pedra de la Sagrada Família, i tampoc s’havia fundat el F.C. Barcelona. Els pagesos de Cal Neguit també són història de la ciutat. Oficialment, des del 1877 tenen parada al mercat de la Boqueria, un regal de noces que es van fer els rebesavis d’en Pere per estar a cobert i tenir llum. Un salt qualitatiu que aleshores era símbol de progrés social. Les senyores atenien, els senyors treballaven la terra. Fins a la cinquena generació, en què en Pere compagina la feina al mercat amb la terra que treballa al Parc Agrari del Baix Llobregat, a Sant Boi de Llobregat.
Cinquena generació de Cal Neguit, amb l’encàrrec de la seva àvia d’arribar als cent cinquanta anys. En falten només dos. Vostè és el primer home de la família que fa de pagès i alhora pilota la parada al mercat de la Boqueria. km 0 en estat pur. De fet, veure cols, enciams, pomes o carxofes de Sant Boi de Llobregat és ja més exòtic que les paperines de pollastre arrebossat, els burritos mexicans o les llaminadures en forma de penis que venen a tocar de Cal Neguit. Per què trenca vostè la tradició familiar de separar camp i parada?
Per necessitat, per valorar el què tenia al camp. Mireu, l’any 2006 vaig anar a Mercabarna amb un camió amb 2.000 enciams i vaig tornar amb 4.000 pessetes. Em van pagar 2 pessetes per enciam, quan al mercat potser els hauria venut per 30 o 50 pessetes. Vaig adonar-me que per valorar què tenia al camp havia d’escoltar els clients, què volen i què no volen, com canvien les necessitats i costums, i deixar de plantar el que jo vulgui per plantar allò que demanen. A més, ja no plantes les quantitats que tu vols sinó les que podràs vendre.
Vostè és pagès en cos i ànima.
Amb dotze anys ja sabia conduir el tractor del meu pare! Vaig estudiar per fer de pagès i sí, soc amb molt d’orgull pagès del Baix Llobregat. La meva vocació absoluta era fer de pagès només, però per salvar el camp vaig haver de venir a vendre al mercat, per donar sortida al meu producte i per saber què volia la gent. Fins aleshores, no hi havia connexió entre el camp i la parada i no sabíem si valia la pena o no plantar determinades coses.
És un privilegi tenir parada la Boqueria?
Fins fa vint-i-cinc anys, sí. Abans, si anaves a vendre producte a un restaurant i deies que tenies una parada a la Boqueria, tenies totes les portes obertes. Ara no.
I què ho fa?
A la Boqueria li ha passat com al centre de Barcelona. L’hem deteriorat tant que ara mateix és un parc temàtic. A més, no oferim res especial. Burritos, empanades argentines, pollastre arrebossat… però res de Catalunya. No dic que el menjar català hagi de ser millor, però si som a Catalunya, i la Boqueria havia estat el gran mercat de Catalunya i de Barcelona, potser podem oferir espinacs a la catalana. Sincerament, no entenc, i perdoneu la paraula, la merda que es ven aquí. Hem arribat a aquest punt perquè s’ha permès.
Diu que la Boqueria és un parc temàtic.
La Boqueria i el centre de la ciutat. Mireu, a la Rambla tot són samarretes del Barça, souvenirs absurds, cafeteries de cadenes i botigues clonades que trobes a totes les ciutats europees. Ningú ha lluitat per mantenir la identitat de Barcelona, i no és la meva feina aquesta batalla, jo ja procuro fer la meva feina bé. Ningú a l’Ajuntament ha mogut un dit per intentar ajudar la gent que volia seguir i conservar negocis emblemàtics que donaven personalitat a Barcelona. A hores d’ara, Barcelona no ofereix res de diferent.
Què creu que caldria fer per revertir la situació?
Jo vaig estudiar per fer de pagès, tinc una parada i m’he preparat amb cursos sobre màrqueting i productes alimentaris, crec que faig prou bé la meva feina. Però si et dediques a la política i a més vols gestionar mercats municipals, el normal seria que el responsable tingués una mínima idea de gestió de mercats, no? O és que un pagès pot ser pagès sense conèixer la terra? Els gestors del mercat s’han dedicat a prohibir “collonades”, com ara que poguéssim tenir la ràdio posada o que tinguem un carretó davant de la parada, malgrat que molts servim a domicili i és obvi que la necessitem. Però, en canvi, una fruiteria pot vendre empanades argentines. I encara he sentit dir de part de la direcció del mercat a algú que no té feina a la parada que vengui empanades! Això una persona que s’estima el mercat no ho pot dir.
Els supervivents d’aquella Boqueria dels seus rebesavis, avis i pares no s’organitzen per lluitar?
Encara hi ha paradistes antics, però estem tan separats que cada vegada és més difícil veure’ns, i molts han hagut de vendre la parada. I a qui va a parar? A tres o quatre propietaris que tenen mig mercat. Tots de fora, cap d’ells té vincle amb la Boqueria històrica i controlen bona part del mercat. A més, a l’Associació de Comerciants de la Boqueria fa dos anys que es fa una votació per obrir els diumenges… Els meus avis van lluitar per poder descansar… De moment els dos primers anys ha sortit que no, però perquè als grans tenidors no els deu sortir a compte pagar sous, no per concepte és clar. Es proposa obrir a partir de les 11, perquè només es pensa en el turista.
Vostè és a la Boqueria des que va néixer, ara fa cinquanta-tres anys, i en fa més de 30 que hi treballa. Digui’m una cosa positiva que es conserva en aquest mercat.
El més positiu és que a la Boqueria encara queden burros com jo, que ens estimem aquest mercat malgrat tot. Moltes vegades sentim que fem nosa als de dalt, hem tingut etapes molt dures en què ens han pressionat moltíssim, que veus que t’aboquen a marxar, de mica en mica, de la mateixa direcció. Però ho tenen fotut per guanyar, perquè aquí encara hi ha gent que s’estima la Boqueria. Jo he nascut aquí, he passat els caps de setmana de la meva vida, l’estiu… o a la Boqueria o al camp.
I la més negativa d’aquesta Boqueria amb què somiaven els seus rebesavis?
Que desgraciadament, la Boqueria és un símbol de la deshumanització de Barcelona. Abans aquí ens coneixíem tots, érem una gran família, amb les coses bones i les dolentes de ser-ho. Hi havia gent que no es parlava, gent que s’odiava, gent que s’estimava, gent que enganyava la dona amb una altra paradista… Érem unes 300 famílies, i quan un il·luminat va decidir reduir parades per fer-les més grans, els 3 o 4 grans tenidors que tenien diners per invertir se les han anat quedant. La gràcia del mercat era la varietat, ara és un parc temàtic de menjar preparat.
Té l’esperança de tornar a veure aquella Boqueria que era el mercat de Catalunya?
No. Els que manen no ho volen. Sembla feta expressament, aquesta decadència. Els de l’Ajuntament només venen aquí a fer-se fotos per les eleccions, i a la direcció del mercat ni està ni se l’espera.
7 
