Font del Gat, la plaça del Sortidor, el carrer de la Font Trobada, carrer de la Font Rodona, carrer de la font Honrada, la font dels tres pins, el barri de la font de la Satalia o el barri de la font de la Guatlla… Totes aquestes deus d’aigua es troben ni més ni menys que en el barri més “sec” de Barcelona: el Poble-sec. Com és possible que hi hagi tants carrers amb nom de font i tants brolladors en un indret que fa pensar tot el contrari?
Avui el Poble-sec és un barri del districte de Sants-Montjuïc, tot i que queda separat del cor de Sants a l’altre costat de la muntanya i els seus residents fan més vida amb els barris de Ciutat Vella. Té al voltant de 70 hectàrees d’extensió i està situat a l’estreta i costeruda llenca de terrenys entre Montjuïc i l’avinguda del Paral·lel. L’origen del nom ‘El Poble-sec’ és una història curiosa i amb moralina ecologista.
Com és ben sabut, a l’edat mitjana, Barcelona tenia una muralla que delimitava la ciutat i a fora d’aquests límits no s’hi podia ni edificar. Unes muralles que no es van enderrocar fins al segle XIX. El Poble-sec no existia com a veïnat per tant. Era principalment una àrea agrícola, sobretot la zona coneguda com les Hortes de Sant Bertran, uns horts sorgits al voltant de l’ermita de Sant Bertran, la més important de les que hi havia a la muntanya a principis del segle XIX.
Aquest temple, prop del camí que duia a la Mare de Déu de Port per la part baixa de Montjuïc (vorejant el mar), va donar nom al terreny que actualment estaria comprès entre el port i el carrer de Salvà. Anteriorment aquesta zona havia estat una llacuna, coneguda com l’Estany del Cagalell i situada entre la muntanya de Montjuïc i els turons que des del mont Tàber s’estenien cap al sud.
Així doncs, l’epicentre històric de l’actual Poble Sec una terra molt rica i amb molta aigua i fonts. També era fèrtil gràcies a l’orografia, perquè recollia tota l’aigua que queia de la muntanya.
Les fontades populars
En aquella època, els ciutadans de Barcelona anaven, quan tenien temps lliure, a passar el dia al voltant de les fonts. El botellot de l’època venien a ser les denominades fontades. La gent buscava un aire més net i un espai menys atapeït que la densa trama de la Barcelona emmurallada. Al voltant de la font podien xerrar, trobar-se amb amics, fer un mos o beure a la fresca i fins i tot ballar i festejar. De franc, a més.
La zona del Poble-sec es convertiria així en una àrea d’esbarjo de ràpid accés, a les portes de la ciutat. Aquest imaginari popular va ajudar a que precisament aquí s’instal·lessin anys més tard tot de bars, restaurants i teatres al flamant Paral·lel.
Acaparament de l’aigua
El Poble-sec pot ser considerat també el primer Eixample de Barcelona, anterior al projectat per l’Ildefons Cerdà. La revolució industrial va escombrar el passat agrari i va engegar l’urbanització de la zona. Al segle XIX s’hi van començar a instal·lar moltes fàbriques tèxtils, que feien servir la llavors moderníssima energia a vapor, emprant molta aigua com a font d’energia.
És per aquest motiu que els pous agrícoles es van començar a assecar. Veient aquesta situació, els pagesos que tenien els seus horts a la zona van demanar a l’Ajuntament que els cedissin l’aigua per regar el camp, però cap a finals de segle la situació dels pous ja era irreversible i s’havien assecat totalment. A més a més amb la remodelació i enjardinament de la muntanya per l’Exposició Universal de 1929 la majoria de les fonts van anar desapareixent.
Així ho explica l’historiador Miquel Badenas en el seu llibre Fets i gent del Poble Sec i el Paral·lel d’abans: “La terra era negra, molt fèrtil. L’aigua sobrava. Les hortes de Sant Bertran, com es deia a mitjans del segle XIX un bon tros del que avui és el Poble-sec, tenien l’aigua que baixava de Montjuïc per donar i regalar. Per això el Poble-sec, malgrat el seu nom, mai no va ser un lloc sec”, diu l’escriptor. I afegeix: “Les fàbriques de teixits que a mitjans del segle XIX es van instal·lar al voltant de les Drassanes van començar a absorbir ingents quantitats d’aigua i els pous van començar a quedar-se secs”.
La conseqüència ambiental de la industrialització va motivar el malnom popular de Poble-Sec. La gent va començar a denominar així la zona, i el nom ha perdurat fins als nostres dies. Al nomenclàtor, però, hi ha fossilitzada l’empremta de l’abundància hídrica que un dia va caracteritzar la falda de Montjuïc més propera a la ciutat antiga.
