Carles Torrente va créixer entre parallamps. Aquest barceloní recorda molt vivament com amb els seus germans corria entre les estanteries del negoci que els seus avis regentaven als baixos del número 21 del carrer del Marquès de Barberà, en ple barri del Raval. “Una entremaliadura habitual era encendre sense avisar la forja que teníem al taller amb la que es feien aquestes estructures. Quan veien que sortia fum de la xemeneia, l’avi i el pare baixaven corrents a veure què passava”, rememora amb certa nostàlgia el responsable de Parallamps Torrente.
La forja ja ha passat a la història -seria impensable tenir-ne una en ple funcionament al cor de la ciutat actual-, però el negoci familiar continua dempeus al mateix local de Ciutat Vella amb la quarta generació d’aquesta nissaga al capdavant. Malgrat els evidents avenços tecnològics que s’han viscut des del 1860, moment en el qual va obrir l’establiment original, els Torrente segueixen dedicant-se 164 anys després al món del parallamps. Aquesta llarga trajectòria atorga a aquesta família una distinció única: són l’empresa de parallamps més antiga del món.
L’origen del puny que atrapa els llamps
La història d’aquest negoci es remunta a mitjans del segle XIX, quan l’empresari aragonès Josep Sebastià arriba a la capital catalana i decideix muntar-hi una botiga de parallamps. L’any 1860, el mateix que es comença a implantar a Barcelona el pla Cerdà i només un segle després de la invenció d’aquest enginyós artefacte a mans del científic i polític nord-americà Benjamin Franklin, Sebastià obre al número 27 del carrer del Marquès de Barberà -sis números per sobre de l’actual- el primer establiment dedicat a aquesta activitat. Ho fa en un barri aleshores ple de tallers i oficis, ara ja desapareguts: “Fusters, vidriers… ara això s’ha diluït, pràcticament només quedem nosaltres“, lamenta Torrente.
El primer contacte de la família amb aquest negoci va ser a través de Josep Torrente, el besavi dels responsables actuals, que hi va entrar a treballar abans de complir la vintena com a aprenent. Després d’unes dècades d’activitat que els va portar a traslladar-se al local del número 21 i amb la imminent jubilació del fundador, el patriarca dels Torrente va decidir quedar-se amb l’establiment i a poc a poc va anar comprant-li el negoci a Sebastià fins a quedar-se’l completament en propietat l’any 1892. Un moviment que ha estat clau per a la supervivència del negoci, enmig d’una inevitable “pressió immobiliària” que s’ha cobrat ja la vida de diversos emblemàtics. La família encara conserva documentació sobre els permisos que van haver de demanar a l’Ajuntament per poder traslladar a la nova ubicació tant els aparadors i el taulell com l’emblemàtic rètol en tres dimensions -consistent en un puny de ferro que sosté una sèrie de petites barres que simulen llamps– que s’ha convertit en la verdadera insígnia de l’empresa.
Adaptació elèctrica
La trajectòria empresarial de Torrente ha acompanyat el desenvolupament d’un sector centenari. Les primeres operacions comandades des de Marquès de Barberà “no tenien normativa, feien servir aparells de mesura que no sé ben bé què mesuraven” ironitza l’empresari. Les primeres regulacions sobre infraestructura de protecció contra llamps apareixen durant les primeres dècades del segle XX, però el negoci es manté similar durant prop de 100 anys. La innovació, però, era necessària: el parallamps Franklin, dominant durant les dècades inicials de la vida del negoci, “tenia un radi d’acció molt curt, de 45 graus”. “Una casa pot protegir-la, però per defensar una nau industrial calia un autèntic bosc de parallamps”, recorda.
No és fins als anys 40 que el sector pateix la sacsejada de la seva primera disrupció, el parallamps radioactiu. Torrente és també un pioner en aquest camp: l’emblemàtica és l’encarregada del primer aparell d’aquesta mena que s’instal·la a l’Estat espanyol, a les naus de la fàbrica de Seat a la Zona Franca. L’augment de la capacitat d’acció dels nous parallamps permetia una incidència molt més elevada a la indústria. Els avenços tècnics obren la porta a una especulació comercial sense tot el fonament necessari. Fabricants “seriosos”, recorda, prometien una cobertura per aparell d’entre 60 i 80 metres; però “explotacions comercials deien que arribaven als 200 metres per vendre més parallamps”. “Quan no hi ha una normativa clara, hi ha qui se n’aprofita”, retreu Torrente.
La línia actual de fabricació no arriba fins a mitjans dels anys 80 –no cal dir-ho, amb Torrente al capdavant–. Els parallamps radioactius es prohibeixen l’any 86 per la manca de control de la substància que els feia funcionar. En el seu lloc, el parallamps electrònic esdevé un nou estàndard. Mitjançant una col·laboració amb la francesa Hélita, un dels líders europeus del sector en aquella època, la firma barcelonina esdevé la primera que aterra una protecció elèctrica moderna a la península, a la fàbrica de la Colònia Puig, al barri del Bon Pastor. Ara, envoltats de regulacions tècniques, el producte “ha evolucionat”, i inclou una intensiva tecnologia digital que permet registrar temperatura, intensitat dels impactes elèctrics i altres factors impensables ja no quan es va fundar l’empresa, si no fa escassos 20 anys.
No perdre la “identitat”
Durant més de segle i mig, Torrente s’ha mantingut a un lloc privilegiat per veure passar el sector per davant. Ni la competència ni la resta de la cadena de valor –proveïdors, fabricants…– són, ni de bon tros, tan antics com la barcelonina. Als flancs de la família s’han obert i tancat empreses “per voler abastar més del que es pot fer”. En una branca industrial cada cop més tecnològica, “els diners poden ser molt llaminers”. “Hi ha moments en els quals pots créixer molt, però, si el mercat no continua, llavors què fas?”, reflexiona l’empresari, que es declara “conservador”.
En aquest sentit, l’empresa ha optat per mantenir l’ànima per sobre d’una potencial expansió: l’any 2000, recorden, van haver d’entomar la renovació de la finca –que no només concentra l’establiment, les oficines i el magatzem, sinó també, fins fa ben poc, la residència familiar–. “Vam dubtar si marxar a una nau, a un polígon, que hagués estat la decisió més pràctica de forma molt clara. Però qui perd els orígens, perd la identitat“. Finalment, reformen l’edifici, i a hores d’ara hi continuen operant. “No som només un comerç antic, sinó que ens situem al mateix lloc on ens vam fundar“, ostenta Torrente.
Qualitat i successió
Els anys i l’experiència han convertit l’establiment en un referent a Barcelona per a clients privats, públics i corporatius. Sense anar més lluny, del seu compte va la protecció contra impactes elèctrics del Palau de la Música, Santa Maria del Mar o les Tres Xemeneies de Sant Adrià de Besòs. L’empresa ha estat capaç de construir el seu “nínxol de mercat”: indústries, ciutadans i institucions miren primer cap a Torrente, d’entre la munió de possibles proveïdors, quan busquen un parallamps. “El secret és la qualitat, i ser seriós“, sentencia l’empresari.
Sobre aquest model l’empresa sobreviu i evoluciona. Torrente, juntament amb el seu germà Jordi, “no es plantegen cap canvi” pel que fa al tarannà de l’establiment. Ara bé, la següent generació és encara un misteri. Els fills dels germans són encara joves, i la successió dependrà de les preferències i interessos que mostrin. Si bé reconeix que és un “problema que han tingut tots”, la que seria la cinquena generació de la família al capdavant del negoci s’ha criat lluny dels parallamps. “Nosaltres ho vam tenir clar des del primer moment: de ben petits ajudàvem el pare, i això ens fa estimar el negoci“, contempla. Amb les noves generacions, aquesta educació en el negoci és complexa, per una regulació del lloc de treball molt més garantista: “Està bé que hi hagi prevenció de riscos, però no pots anar amb el teu fill a una instal·lació”. Tot i això, el directiu espera celebrar les pròximes efemèrides de l’empresa en família. “Quan jo em jubili, farem 175 anys; però, si algú continua, 25 anys després en complirem 200. És llaminer”, constata.
