Si seguiu el camí tradicional de Barcelona a l’ermita de Sant Medir, trobareu l’esquelet ruïnós d’un antic edifici ple de grafits. Com molta gent habituada a les caminades per Collserola, l’escriptora Teresa Roig hi havia passat en diverses ocasions. Se sentia atreta per aquella enorme estructura abandonada, que a la façana parla del seu passat: Ayuntamiento de Barcelona. Beneficencia Casa Puig. Ciudad de los Muchachos. “Una veïna em va posar en contacte amb dos germans que hi havien estat internats quan eren petits. El primer cop que vaig anar a fer un cafè amb en Carlos i l’Emilio vaig estar tres hores escoltant-los. Vaig sortir convençuda que volia escriure aquesta història”. I dit i fet. Ha publicat La ciutat dels nens (Navona Editorial, 2023).
Pel·lícula bona, remake esgarrifós
‘La Ciudad de los Muchachos’ de Barcelona neix l’any 1951 com un “hogar de aprendizaje” per a nens orfes i sense recursos. Ho fa en ple franquisme, en els terrenys de l’antiga masia Casa Puig, al bosc de Collserola. És la primera vegada que aquest format d’asil-orfenat estatunidenc arriba a l’Estat. El sacerdot catòlic Edward J. Flanagan havia fundat la primera Ciudad de los Muchachos el 1917 a Omaha, Nebraska. Era un orfenat per a nois on es van desenvolupar nous mètodes que posaven especial èmfasi en la preparació social dels infants. “Es basava a potenciar els interessos i l’autogestió dels infants. Aprenien a adquirir capacitats i a sortir-se’n a la vida. I a ser feliços, tot i les seves mancances”, detalla Roig en conversa amb el TOT Barcelona. L’èxit de la iniciativa va ser tan gran que Hollywood en va fer dues pel·lícules. El 1939, Boys Town (traduïda com a Forja de Hombres) va guanyar dos Òscar, un al millor actor per Spencer Tracy en el paper de pare Flanagan liderant la croada contra el model de reeducació, basat
en el càstig, dels reformatoris estatunidencs. I la segona, l’any 1941, Men of Boys Town, la seqüela de la primera part i dirigida per Norman Taurog.
El projecte a Barcelona va funcionar tan bé que moltes altres ciutats en replicaren el model. Segons Roig “originàriament, a Barcelona hi va haver la voluntat que la Ciudad de los Muchachos seguís aquest patró, molt revolucionari per l’època. Però, en contacte amb el franquisme, l’evolució del centre va anar a mal borràs. I és que a la Barcelona de la postguerra, la Ciudad de los Muchachos tindria un remake esgarrifós. Tot i que la premsa de l’època s’afanyava a ressaltar-ne l’exemplaritat –La Vanguardia parlava l’any 1953 de “paraíso de niños en pleno desarrollo moral y físico” o de la creació de “los hombres del mañana”, la pel·lícula que expliquen els qui hi van passar no és tan idíl·lica. El que havia de ser un projecte educatiu revolucionari va acabar convertit en un orfenat de malson.
Desatenció, vexacions i maltractaments
“Durant tot el camí, en Carlos suplica al pare que no els abandoni. Plora tant que ha mullat la tapisseria del cotxe (…) En Júnior, però, no diu res (…) Un senyor l’estira. El desenganxa del pare, que torna a pujar a cotxe, impàvid. I a ell, que s’ha quedat paralitzat mirant-los, també l’agafa pel braç. Es por vuestro bien, mormola el desconegut, arrossegant-los”. El relat amb què Roig descriu l’experiència dolorosa dels dos germans a La ciutat dels nens és similar a la resta de testimonis que recull en el seu procés de documentació i que encara li arriben després de la publicació de la novel·la.
El centre de Collserola atenia cada curs entre 120 i 150 nens orfes o en risc d’exclusió, de 7 a 11 anys. Lluny del model originari, i seguint les directrius de l’assistència social del règim franquista, les seves vides aviat es van regir per l’adoctrinament, la disciplina i la imposició de l’autoritat. S’hi van sentir abandonats i desatesos. També van ser víctimes de tota mena de vexacions i maltractaments. “No tenien una família que els pogués atendre, estaven abandonats, lluny de la civilització, i els adults que s’havien de fer càrrec d’ells estaven lluny de fer-ho. Eren triplement víctimes. En quina mena de persona es converteix un infant que, quan més necessita afecte i atenció, només rep crits, càstigs i menyspreus?, qüestiona Roig.
L’escriptora ha tingut accés a tot aquest patiment a través de les històries reals d’una trentena de testimonis que, com en Carlos i l’Emilio, encara en pateixen les conseqüències. “Em va colpir aquest trauma, aquest dolor contingut al llarg d’una vida” –explica– “En general, hi ha una normalització del que van viure dins la institució –“nos pegaban lo normal”-, que és la manera que troben per a sobreviure-ho; fins i tot hi ha un sentiment d’agraïment –“encara gràcies que ens posaven un plat a taula”-. Cadascú gestiona com bonament pot les vivències traumàtiques que hi van patir durant la seva estada, però hi ha ferides que no han pogut resoldre. Com a persones adultes, algunes en són més conscients, altres no tant. I altres, no volen parlar-ne”.
La ficció com a sanació
Amb La ciutat dels nens, Teresa Roig vol donar-los aquesta oportunitat perduda. “Volia recuperar aquestes experiències traumàtiques per donar-los, ni que sigui a través de la ficció, l’oportunitat de sanar aquest dolor, aquest trauma transgeneracional”, conclou. I que aquestes històries no caiguin en l’oblit, com les parets de l’edifici. La Ciudad de los Muchachos va tancar definitivament l’any 1977. Ara el seu estat és d’abandonament. Només en queden les runes de l’edifici i del dolor.
