Núria Soto ja no és repartidora a domicili. O rider, com es diuen entre ells. Però allà hi era aquest matí, al davant de la seu social de Glovo –tacada per ous i tomàquets llançats en senyal de protesta, a pocs metres d’un foc alimentat per pneumàtics, motxilles isotèrmiques i cartrons–. L’escenari on els treballadors han visibilitzat, de nou, l’avís d’una situació insostenible: no tenen garanties de seguretat, ni contacte efectiu amb l’empresa, ni estabilitat laboral, denuncien. Per això, la plataforma Riders pels drets, que Soto va iniciar juntament amb altres companys quan treballava a Deliveroo i que s’integra a dins de la Intersindical Alternativa de Catalunya, els assessora i acompanya des de fa mesos. Un suport que s’ha intensificat ara, quan la precarietat en forma d’accident ha acabat amb la vida de Pujan Koirala, el jove nepalí atropellat per un camió d’escombraries la nit del dissabte mentre repartia per a Glovo. Núria Soto va viure el problema des de dins, va ser acomiadada i ara batalla als jutjats la victòria contra les aplicacions de comandes a domicili. Per entendre l’abast del problema, el TOT Barcelona l’entrevista a tocar de la protesta.
Diuen que els repartidors han de pagar fins i tot la bossa isotèrmica groga amb el nom de Glovo inscrit. És cert?
Més o menys. S’ha de pagar a mode de fiança. De fet, és l’únic que et donen, i fins i tot per això hi has de posar diners. La resta de necessitats, tot t’ho has de posar tu. Per exemple, la bicicleta.
Tampoc no hi ha formació en seguretat ni prevenció de riscos laborals de cap mena?
De cap. I passa a totes les empreses, ja siguin Glovo, Deliveroo, Shargo o Stuart. Totes haurien de passar pel marc legal i cap hi passa, a hores d’ara. Tant pel que fa a la seguretat i drets dels treballadors com pel que fa als drets de la societat i l’estat del benestar a curt termini. S’ho estan carregant tot. Acceptar el que fan aquestes companyies porta conseqüències per a tots dos bàndols i, des de dins, es veu clarament que no hi ha millors i pitjors empreses d’aquest tipus. Les plataformes de repartiment a domicili es divideixen entre les dolentes i les menys dolentes.
Què fan les més dolentes?
Glovo n’és un exemple. Ja no parlem de si la gent guanya més o menys treballant per a ells, sinó del fet d’anul·lar-los els drets. El Pujan ha mort i ningú no respon per ell. Hi ha una empresa que assegura estar de dol, i que decideix tancar la seva oficina durant un dia però no deixa de facturar: els treballadors segueixen pedalant. Així que insistim en què calen drets laborals, d’una banda, i un mínim de dignitat cap a les persones, d’una altra. Algú ha de respondre per aquest noi i, a partir d’ara, l’empresa se n’ha de responsabilitzar de la seguretat social, dels problemes del dia a dia dels repartidors i de vetllar perquè la prevenció riscos laborals segueixi tots els processos que li corresponen per normativa.
“Vam cridar a una vaga […] i ens van imposar un nou contracte en què deixaven de garantir-nos la retribució mínima per hora”
Els repartidors diuen que si tenen una incidència o un dubte, no tenen cap persona amb qui parlar. Han d’enviar un correu electrònic o un missatge a un xat. Tota la relació laboral de la qual gaudeixen és aquesta?
Sí, i abans no era així, però les empreses van veure que els sortia a compte canviar-ho. Sense un lloc físic de trobada, sense persones de referència amb qui relacionar-se, sense contacte entre els treballadors. Abans existien els centres de zona. Rebies una comanda i tornaves a un lloc concret. Coneixies a la gent, intercanviaves opinions i tot era molt més fàcil que ara. Era el 2017 i llavors hi havia més Deliveroo que no pas Glovo. Va ser d’allà d’on va néixer Riders pels drets. Per reclamar millores vam començar a organitzar-nos. Vam posar-nos en contracte amb les altres zones i vam intentar mediar amb la companyia per demanar alguns canvis.
Com s’ho van prendre els vostres caps?
No van donar resposta, així que ens vam sindicalitzar. Vam organitzar una manifestació. Tampoc no va arribar cap resposta, així que vam cridar a una vaga. I en aquell moment, no només van seguir sense contestar les nostres peticions, sinó que ens van imposar un nou contracte en què deixaven de garantir-nos la retribució mínima per hora i passàvem a cobrar únicament per comanda, com ara passa amb totes les aplicacions. Ens vam negar a signar-ho, vam seguir amb les protestes i ens van acomiadar a tots, tot i que ells diuen que ens van “desconnectar”. Quinze d’aquells treballadors encara tenim judicis pendents.
“La precarietat fa posar la teva pròpia vida en perill i està acceptat com una part més de la feina. Fins a la propera mort”
Ara presteu ajuda al conjunt de repartidors, més enllà d’una aplicació o una altra, perquè creieu que s’està tractant com a fals autònom el que haurien de ser assalariats.
Al final és el mateix. És la mateixa organització i manera de funcionar. Tots tenen falsos autònoms i no garanteixen la integritat física als seus repartidors perquè directament no els reconeixen com a seus.
Al contrari, alguns ‘riders’ expliquen que el sistema de puntuació de les aplicacions els premia a condició de com de ràpids siguin. Això no és abocar-vos, en una situació precària, a situacions de perill?
És així. Tots els repartidors hem conduït temeràriament per poder arribar a final de mes. La precarietat fa posar la teva pròpia vida en perill i està acceptat com una part més de la feina. Fins a la propera mort.
L’empresa pressiona?
A mi em van arribar a enviar un correu que deia: “Els teus temps són massa alts”, demanant-me que anés més ràpida. A més, era una setmana en què havia plogut i era a Ciutat Vella. És evident que hi ha una pressió. Perquè poden. Tenen molta oferta de treballadors que competeixen entre ells.
Diversos repartidors asseguren, però, que s’ha establert una mena de solidaritat amb altres col·lectius de treballadors. Que fins i tot la Guàrdia Urbana, els conductors d’autobusos o els taxistes fan la vista grossa davant les contínues infraccions dels ‘riders’ perquè els noten la baula més feble del sistema laboral. És una sensació generalitzada?
Que hem despertat la camaraderia entre alguns col·lectius és un fet, i per això avui s’han apropat a la concentració representants d’Élite Taxi com Tito Álvarez i Cesc Roca, o la Marea Pensionista. Però també s’ha de dir que això no és Xauxa. Quan circulem, ens arriben multes, i no sempre rebem comprensió per part de l’altre, com és normal. Però sortir als mitjans ajuda a sensibilitzar, humanitza els treballadors.
De què servirà la mort del Pujan Koirala?
Posarà un pedaç. L’empresa diu ara que ha activat una assegurança privada, i potser arran d’això promouen bonificacions per treballar mentre plou. Però no s’ha de parlar d’això, és un error. Ni d’assegurances privades sobtades ni de bonus. Cal que Glovo digui “acatarem el marc legal que toca”. Però no creiem que ho faci. Satisfarà amb engrunes els treballadors precaris i esperarà al següent sotrac. Per això esperem que, si no és l’empresa, la justícia faci el que toca.
De moment, com van els processos oberts contra el funcionament d’aquestes aplicacions a través de falsos autònoms?
Aquest divendres hi ha el macrojudici de la seguretat social contra Deliveroo a Madrid. I també hi ha dates de cara al 2020, aquí a Barcelona. I, a més, Inspecció de Treball també s’hi ha posat les piles. Cada vegada està més a sobre i ja investiga el funcionament de totes aquestes plataformes. Tot funciona però a poc a poc. Mentrestant, les empreses fan petits canvis per intentar encobrir més i més la relació laboral.
