Com feia José Pérez Ocaña (1947—1983) a finals de la dècada dels setanta: passejar-se per La Rambla i la Plaça Reial de Barcelona, transvestit i reivindicant els drets de les persones homosexuals. “Ocaña està amb nosaltres”, assegura Ken Pollet, persona no binària, perquè no s’identifica només com a home o dona. El mateix esperit d’aquella època ha ressonat aquest dijous al vespre pels carrers de Barcelona, ara sense detencions, a diferència del que passava abans. De totes maneres, la Guàrdia Urbana ha fet acte de presència, a causa del soroll de la música i el col·lapse al carrer.
Una vintena de persones del moviment Drag King han desfilat pels carrers de la ciutat, en un ambient festiu i on molts dels que passaven s’han parat, han somrigut, han fet fotos i, fins i tot, s’han sumat a la festa. “Sembla Carnaval, però està bé, m’agrada veure-ho”, diu un jubilat, que ha aturat el seu passeig per La Rambla, com han arribat a fer un centenar de persones en algun moment.
“M’encanta provocar, veure que la gent es ruboritza em posa”, assegura Flama, que és la primera vegada que surt transvestit d’home. La pràctica del Drag King és una forma de “subversió i desnaturalització del gènere binari”, explica Pollet al seu projecte d’investigació. A través del vestuari, el maquillatge i la gesticulació es recrea tot allò que s’associa a l’home, per fer-ne una caricatura i combatre aquest tipus de masculinitat que va lligada al poder, a l’arrogància i a la manca de sentiments i de feblesa.
L’acte ha estat una forma de donar-se a conèixer a la ciutat de Barcelona. “És el primer cop que sortim al carrer”, explica Bobby. “Hi ha un ambient de molt amor i companyonia”, afegeix. Aleshores ha arribat la policia, amb dues furgonetes, dos cotxes i una quinzena d’agents de la Guàrdia Urbana. “Fins que ens facin fora”, ha estat la resposta col·lectiva. En el moment que s’ha apagat la música, per ordre de les autoritats, ha començat la desfilada cap a la Plaça Reial, amb cops de peu contra el terra per fer-se notar i crits de “travestis unides, mai seran vençudes”.
El sopar dels turistes que estaven a les terrasses de La Rambla, amb la típica paella i beguda alcohòlica, ha quedat interromput al pas d’aquesta onada de gent. “La confusió que provoquen els nostres cossos dissidents m’encanta, em sembla súpernecessària per trencar l’esquema binari que ens fa mal”, afirma Bobby. D’altres tenien molt clar que aquest acte públic formava part d’un procés de treball personal. “Ho faig per reconciliar-me amb tot el que és masculí. Durant molt de temps he sentit rebuig i fer això em fa sentir més plena, perquè em dona l’espai per integrar la meva part masculina“, s’explica Flama.
“Avui el carrer és nostre”, resumeix Pollet, que ha organitzat l’acte i que titlla de “meravella” l’acollida que ha tingut aquesta desfilada. “Em sento molt feliç”, assegura. El trajecte ha acabat a la Plaça Reial, on una tarima de fusta ha servit com a plataforma per ballar, cantar, riure i clausurar la festa, que s’emmarca en el comiat final d’un cicle de tallers que ha fet Ken Pollet a La Escocesa, una antiga fàbrica tèxtil dedicada en l’actualitat a tota mena d’activitats culturals i artístiques.
