Més d’una seixantena de persones han participat en l’homenatge anual a Josep Lluís Facerías, el guerriller antifranquista a qui la policia del règim va cosir a trets en una emboscada a les afores del que aleshores era el Manicomi de Sant Andreu, el Mental, fa 62 anys, i que ara correspon a la confluència dels passeig de Pi i Molist i passeig Verdum de l’actual districte de Nou Barris.
Un dels assistents habituals a aquest homenatge és en José Molina. La seva vida està íntimament lligada a la mort del conegut maquis des que, amb tan sols vuit anys, va presenciar com la policia franquista l’assassinava davant seu.
El 30 d’agost de 1957, en José Molina i el seu amic Julianín havien sortit de casa seva, al Turó de la Peira, per anar a jugar als afores del Mental. Havia deixat de ploure i els dos nens passaven l’estona buscant cargols en els matoll que creixien a recer del mur que envoltava l’entrada principal del manicomi. Quan faltaven quinze minuts per a les onze del matí, van sentir el so eixordador d’una ràfega de trets. Tot seguit, un cos va caure daltabaix del mur, a poquíssims metres d’on ells hi eren. En apropar-s’hi van trobar un home ferit de mor, la camisa blanca xopa de sang.
El moribund regirava d’esma la butxaca de la seva gavardina. Llavors un crit va trencar el cel: algú els alertava que s’allunyessin d’allà immediatament. En José i el Julianín van tornar a casa, amb la por al cos. No trigarien gaire a descobrir que havien presenciat la mort d’un dels últims maquis urbans, el militant anarquista Josep Lluís Facerías.
Una pistola i un petit mirall de campanya
Josep Lluís Facerías, Face, tenia 36 anys quan la policia el va matar als afores del Mental. A les butxaques, la policia hi va trobar un carnet d’identitat espanyol fals —a nom de José Ruis Soler—, 515 pessetes i mil francs francesos. També duia una pistola Walter 38, amb una bala a la recambra i el carregador ple (en Face era molt professional a l’hora de fer la seva feina) i un parell de rellotges i un petit mirall de campanya (també era molt presumit; li deien Petronio per la seva elegància).
A finals dels anys 50, a Catalunya ja no quedaven gaires exponents de la guerrilla antifranquista. En acabada la segona guerra mundial, els republicans esperaven optimistes que la dictadura de Franco tingués els dies comptats. Però l’esperada acció dels aliats mai no va arribar. Al contrari, el reconeixement de la comunitat internacional feu el franquisme més fort a l’hora d’aniquilar definitivament els grups d’acció dels combatius moviments guerrillers anarquistes. Amb tota esperança minvada, el moviment esdevingués residual, a mans d’accions individuals com les de Facerías, qui després d’anys a Itàlia havia decidit reprendre el camí de tornada en bicicleta per plantar cara al règim de Franco. En el seu periple l’acompanyaven Luis Agustín Vicente –el Metralla- i l’italià Gogliardo Fiaschi.
El 15 d’agost de 1957 van travessar clandestinament la frontera, fent-se passar per excursionistes i, un cop arribats a Sant Quirze de Besora, van separar-se. El Metralla va refugiar-se a casa d’un amic a Sabadell, on la policia el detindria poc després. Segons la causa que li imputaren, el Metralla va declarar que havia de trobar-se amb en Facerías el 30 d’agost a els 12 hores, “en las cercanías del Manicomio de San Andrés, teniendo pensado realitzar un robo a mano armada en un banco de Barcelona para proveerse de fondos”. L’italià Gogliardo Fiaschi seria detingut poc abans de la cita, quan tornava a l’amagatall de Collserola on ell i en Face s’havien establert les hores prèvies.
Cosit a trets en una emboscada
Segons la policia franquista, dues hores abans van detectar a la zona vigilada “un individuo que merodeaba por la zona y que, posteriorment se situó frente al manicomio, en el punto previsto para la entrevista. Sus señas personales coincidían exactamente con las que se tenían del pistolero”. L’atestat assegura que, després de confirmar que era l’home que buscaven, els agents van exigir-li que posés els braços en alt per efectuar la detenció, però que el sospitós va introduir la mà a la butxaca de la gavardina “empuñando la pistola de que era portador”.
Segons la seva versió, els inspectors van obrir foc per defensar-se d’un possible atac (anys més tard, en José Molina descobriria un testimoni que li certificaria el que sospitava des de petit: que en realitat, la policia mai va cridar-li l’alto). “Facerías cayó derribado al suelo por efecto de los disparos, logrando aún herido saltar a través de un petril de mano de obra, hacia una hondonada donde cayó”. Precisament a pocs metres de distància on es trobaven dos nens, en José i el seu amic Julianín, buscant cargols. Quan s’hi van atansar van poder comprovar que l’individu estava ferit de mort, i que en un darrer intent, regirava la seva butxaca. El crit de la policia obligant-los a apartar-se va arribar en aquell moment.
“Aquell home estava manipulant alguna cosa, i la policia creia que havia de ser una bomba de mà”, explica Molina amb el record encara nítid que li perdura quan fa seixanta-quatre anys dels fets. Certament, la por a què Facerías fes un últim intent era fundada. Amb la Ley de represión del bandidaje y el terrorismo, els maquis tenien ben clar que, en cas de ser detinguts, els esperava la pitjor de les tortures, sinó la mort. Per aquesta raó molts d’ells decidien morir matant. “Estic convençut que Facerías no va activar cap artefacte perquè ens va veure que tenia al davant dos nens”, sentencia Molina.
La premsa de l’època va vendre la mort de Facerías amb grans titulars, tot fent escarni: havien caçat una presa de caça major. Per la premsa internacional, no obstant, la mort de Facerías va tenir una incidència mínima: el 1953 s’havien produït els acords amb la Santa Seu i el 1955, Espanya entrava a les Nacions Unides; la comunicat internacional preferia passar de puntetes amb el que feia un règim que, per damunt de tot, era l’amic anticomunista.
Que no caigui en l’oblit
Com la d’altres anarquistes caiguts en la dictadura, la memòria de la lluita de guerrillers com Facerías és una assignatura pendent. Des de la Marxa del Maquis del Barcelonès és prioritari treure-la a la llum i donar el reconeixement merescut dels noms i dels llocs, com el cas de la placa que tot just van col·locar ahir al matí a la que des d’ara duu el nom de la Font d’en Facerías, i que indica que “els seus grups guerrillers tenien un refugi en una finca propera i feien servir aquesta mina per abastir-se d’aigua”.
El descobriment es deu a l’historiador Roberto Lahuerta, un dels investigadors més preuats de Nou Barris, qui resseguint les indicacions que situava en els seus textos Antoni Téllez, historiador de referència de la guerrilla anarquista, va acabar per trobar aquesta mina: “Téllez donava algunes pistes en els seus escrits. Vaig recórrer Collserola, amb gent que encara coneix millor Collserola que jo. I seguint les indicacions vam poder trobar aquesta mina, tapiada i tancada amb clau. Ara és la Font d’en Facerías”, explica Lahuerta, present a l’acte d’ahir a Nou Barris, que també ha permès homenatjat la figura de Téllez en el centenari del seu naixement. Com explica Roger Costa, un dels coordinadors del llibre ‘Josep Lluís Facerías i el seus grups d’acció’, “bona part de l’èxit de Téllez va consistir a saber trencar les reticències, d’altra banda lògiques, d’aquella gent d’acció que no volien sortir als llibres d’història, sinó que es limitaven a fer el que creien que havien de fer”.
Enguany fa 62 anys, Facerías feia el que creia que havia de fer. Seria el seu darrer intent. La policia el cosiria a trets un matí de finals d’agost als afores del Mental. José Molina no ho ha pogut oblidar. Tampoc no ho volen oblidar aquells que any rere any fan possible aquest homenatge. Ara esperen que per al proper any, l’Ajuntament de Barcelona compleixi amb la seva promesa de dignificar el memorial amb un faristol on es pugui explicar més i millor qui va ser Facerías i el paper que va jugar la guerrilla urbana en la lluita antifranquista.
