Tu soldado és el primer llibre de Manel Bosch, un guàrdia urbà nascut a Barcelona l’any 1977. El 17 d’agost del 2017, a les 16.50 hores, ell i un company estaven patrullant al costat del cafè Zúrich quan els terroristes que van cometre l’atemptat, que ha canviat la història recent de la ciutat, van envair amb una furgoneta el passeig central de la Rambla i van causar 16 morts. Durant la seva intervenció, Manel va protegir la vida d’un nadó. Diu que no es considera una víctima, però no es pot treure aquell dia del cap. El llibre li ha servit de “teràpia” i per denunciar que els polítics no estan fent la feina amb matèria de seguretat. La novel·la surt a la venda el 17-A, coincidint amb el setè aniversari de l’atac, a Amazon, E-Book i llibreries. Bosch parla clar i no dubta a afirmar que ara “el delinqüent no té por”, tampoc els “terroristes”.
Abans que res, presenti’s. Qui és Manel Bosch?
Soc un agent de la Guàrdia Urbana de Barcelona. Vaig entrar al cos l’any 2005, fa quasi 20 anys. I des del 2007, estic a la Unitat de Suport Diürn (USD). Treballem caps de setmana i festius i fem reforç entre setmana en diferents punts de la ciutat quan cal. El 17 d’agost de fa set anys, no em tocava treballar, però vam fer reforç contra la venda ambulant. A la USD, ens movem per tota la ciutat i fem de tot: controls d’alcoholèmia, seguretat ciutadana, seguretat viària, a vegades anem de paisà, esdeveniments esportius, manifestacions… Quan no existia la unitat de platges, a l’estiu ens desplegàvem pel litoral. Fem qualsevol de les funcions que corresponen a la Guàrdia Urbana, menys les tasques de policia administrativa o desallotjament de locals, que les fan altres unitats o des dels districtes. Som com un pegat per a la ciutat.
Faci una mica de memòria. On era vostè abans de l’atemptat del 17-A?
Estava amb un company davant dels para-sols del Cafè Zúrich. No vaig veure com la furgoneta entrava a la Rambla. El meu company sí que va sentir el soroll de pujada cap al passeig i, de cop, vam veure com tota la gent venia cap a nosaltres. No sabíem què passava. Ens vam quedar clavats. Tothom marxava. En un primer moment, vam pensar que hi havia algú amb una arma de foc o un ganivet. Amb la Rambla buida, i com no veiem a ningú, vam pensar que algú havia envaït el passeig central. Vam començar a córrer Rambla avall, sense saber ben bé que havia passat. Al cap d’una estona, per l’emissora, van comunicar que una furgoneta havia envaït la part central del passeig.
Què es van trobar?
A l’altura dels carrers de Pintor Fortuny i Carme vam veure un company de Ciutat Vella que estava rodejat de ferits (alguns greus), morts, algunes persones es començaven a aixecar… Ens van alertar que hi havia un nadó. En alguns atemptats d’altres països, havíem vist que els terroristes remataven les víctimes. El més dèbil era el nadó. Tenia poc més d’un any. Ni tan sols caminava. Em vaig quedar amb ell. Primer vaig pensar que tenia lesions greus perquè tenia tota la cara plena de sang. Vaig veure un carro vermell i vaig suposar que havia sortit disparat per l’impacte. Després d’una exploració i veure que no tenia lesions greus, el vaig agafar. La idea era treure’l d’allí, però una dona gran va resultar ser l’àvia i li vaig donar. El pare és el que surt a la fotografia del llibre. Estava a la calçada amb la tíbia i el peroné trencats. El vam pujar a la vorera. La informació que ens va arribar després era que el terrorista anava cap a la Boqueria.
Vostès van ser dos dels primers policies que van entrar a la Boqueria?
Nosaltres no vam entrar a la Boqueria. El mercat queda per sota d’on estàvem. No vam baixar per la Rambla. Vam anar per darrere, per Pintor Fortuny fins a l’església del Carme, entre els carrerons. Van ser moments de molta tensió. No sabíem que ens trobaríem. No sabíem si el terrorista anava armat, si hi havia una persona o diverses. Només sabíem que portava una samarreta amb ratlles horitzontals blaves i blanques.
Estem parlant de Younes Abouyaaqoub, el terrorista que també va matar una persona a la Zona Universitària per robar-li el cotxe i dies després va ser abatut pels Mossos a Subirats (Alt Penedès)?
Sí.
Segueixi amb el relat d’aquell dia.
Quan anàvem cap a la Rambla estàvem en un espai obert. No pots controlar un espai obert. Els moviments que fas en un espai obert són molt diferents dels moviments que es fan en un espai tancat. Anàvem avançant, hi havia molta gent que corria, tot era molt tens. Vam arribar a la part de darrere de la Boqueria i ens vam trobar amb els companys que sí que van entrar al mercat. No hi havia rastre del terrorista. Vam tornar a la Rambla. La situació era més tranquil·la, entre cometes, dintre del caos. A partir d’aquell moment, ens van encarregar que participessim en el recompte de ferits i morts que hi havia als hospitals. A nosaltres ens va tocar el CUAP Pere Camps. Quan vam acabar, vam anar a la Central, fins a les dues de la matinada que vaig arribar a casa. L’endemà, vam tornar a la Rambla.
Set anys després de l’atemptat, quin record té?
No em considero una víctima, però no m’ho puc treure del cap. Ser policia és la meva feina. He vist accidents, altres morts, hem ajudat a salvar vides. Set anys després, he escrit un llibre per transmetre una sèrie de coses a la societat. I la impotència que em crea veure com està la situació després de set anys, em dona peu a seguir escrivint… Ara estic amb la segona part del llibre, Soldado en la sombra.
Escriu un llibre, Tu soldado, que neix just després de l’atemptat. Mescla realitat i ficció. Què explica?
Els tres primers capítols són totalment reals. La novel·la comença amb l’atemptat i més endavant explico fets de ficció que perfectament poden ser reals. Hi ha una trama narrativa després de l’atemptat, com el personatge assumeix i paeix la vivència, com li repercuteix el que ha viscut en l’àmbit laboral i familiar. Però també parlo com funciona un cos policial, els procediments operatius i organitzatius. Hi ha personatges reals i ficticis. El lector trobarà que la novel·la està escrita des de l’interior. Quan llegia una novel·la negra trobava que estava molt lluny de la meva realitat. Vull que el lector vegi que es pot tractar de fets que poden estar passant ara mateix. Explico coses que, tot i que a una persona o al seu entorn no li hagin succeït, passen a Barcelona. Fa unes dies, un familiar em deia que no veia aquesta inseguretat. Em deia que sortia molt de festa per la ciutat i que mai li havia passat res. És la seva realitat. Jo en tinc una altra. Treballo en districtes i barris amb un volum alt de delinqüència. I després hi ha les estadístiques.
Des de fa uns set anys, la inseguretat és la principal preocupació de la ciutadania, segons el baròmetre municipal. Barcelona és una ciutat insegura?
Sí. Però el que jo vull transmetre no és Barcelona que sigui una ciutat insegura, sino que els responsables polítics no estan fent el que cal. La situació del que esta passant és dels responsables polítics. Ho dic com a delegat sindical de CSIF. Els polítics si volen estar on estan han d’assumir el seu càrrec i no l’estan assumint. Les violències sexuals van créixer el 2023 un 24% a Barcelona. No és normal. Si el 2015 es va decretar un nivell quatre sobre cinc d’alerta terrorista, has de posar els mitjans perquè això baixi. Si passa un any, dos, i continuem amb alerta quatre, hi ha un problema. Al principi, pot ser difícil. Però ara n’han passat nou i seguim igual, amb alerta quatre.
Es va fer alguna cosa malament que hagués pogut evitar l’atemptat de la Rambla?
I tant. A finals del 2016, el Ministeri de l’Interior va recomanar col·locar bol·lards per intentar evitar atemptats. No es va fer cas a aquesta recomanació. No em vull ficar en temes polítics pel que fa a esquerres, dretes, centre…, però quan un expert diu que hi ha un problema, cal fer cas. Cal deixar de banda el rèdit polític. Tinc una vida plena, amb família, dona, dos fills, una casa. He aconseguit més del que somiava. Aquell dia, per un rèdit polític, hauria pogut perdre la vida. Si he de deixar la meva vida, la deixo, tinc molt clara quina és la meva feina. Tinc molt assumit el concepte de servei públic de ser policia, i, per això, vaig baixar. Uns mesos després, el desembre del 2017, sí que es van posar els bol·lards. Si el desembre del 2016 no es veia necessari posar-los, per què es van posar un any després? Estem en la mateixa situació que fa set anys. Hem posat més recursos a peu de carrer? Hem de demanar explicacions a tota la gent que era responsable. Si hagués mort en acte de servei, qui li hauria dit a la meva dona això?: “Ho sento molt, agafa els 80.000 euros, que és el que li correspon per la mort del seu home en acte de servei, i tiri cap endavant”. No, no… Se sabia el que estava passant a tota Europa.
Quan surt a la venda el llibre?
Surt a la venda el 17 d’agost, a Amazon, llibreries i E-Book, amb tapa tova. La idea és fer una altra versió amb solapes i a color. Hi ha un dibuix molt important del Josep Miramunt, que és la Font de Canaletes plorant sang, que en l’edició d’Amazon amb tapes toves surt amb blanc i negre. La intenció és poder-lo destacar i que surti sencer i incorporar la biografia de l’autor en una de les solapes.
Els caps de la Guàrdia Urbana i l’Ajuntament saben què ha fet aquest llibre?
Sí
I què n’opinen?
La Guàrdia Urbana ha fet la revisió dels tres primers capítols, que són els de l’atemptat, i em van dir que endavant. Pel que fa a la trama de ficció, no explico detalls que puguin comprometre la seguretat de la Guàrdia Urbana.
I en l’àmbit polític, quina creu que serà la reacció?
Farà mal. Vull que faci mal. No em caso amb ningú. El que no vull és que torni a passar. I, estan posant, qui sigui, els mitjans perquè no torni a passar? No. Fa nou anys que estem en alerta quatre i és impossible que com a professional estiguis al 100 per 100 tot aquest temps. És un desgast brutal. No s’estan posant els mitjans necessaris. Els recursos de l’administració són limitats, però seguretat, educació i sanitat són els pilars principals d’una democràcia i d’una societat moderna. A mi m’és igual la zona de baixes emissions. Primer és la vida. Què els diem a les famílies de les persones mortes? El 17-A vindrà tothom a la Rambla. Mai hi he anat al matí. Sempre he anat a les cinc de la tarda, que és quan va haver-hi l’atemptat. Aquest any, sí que hi aniré a les 12.00. Vull veure les cares [dels polítics]. Estic molt cremat. Sempre donaré el 100 x 100, la societat m’ho demana, és la meva professió, però també penso que si no es fa res, per què ho he de fer jo. Em jugo la vida.
Quan diu que calen més recursos, parlem de posar més agents al carrer?
O de canviar la normativa. Ara hi molts problemes d’agressions amb arma blanca. La nit de Sant Joan, un noi va morir a la Barceloneta quan estava ajudant a una altra persona a qui l’estaven robant. Si jo detecto algú amb un ganivet, es farà un acta administrativa i ja està. Intervinc el ganivet i la persona se’n va. Si ha augmentat l’ús d’aquestes armes, encara que no l’hagi utilitzat, hem de modificar aquesta normativa.
Han notat com a agents de la Guàrdia Urbana una major presència d’armes blanques als carrers de Barcelona?
I tant. I també que les intervencions són molt complicades. Ens estem trobant que molts delinqüents actuals són més agressius que fa 20 anys.
Quina és la situació del Raval?
La Guàrdia Urbana ha estat molts anys amb un punt fixe a Riera Baixa amb Hospital. Hi havia tanta delinqüència, tants robatoris, que era inassumible pel barri. Estàvem posant quatre guàrdies urbans, 16 hores al dia, en una cantonada. No pot ser amb els recursos que tenim. Cal modificar coses. Modifiquem les normatives. Així no anem bé, amb aquest conformisme. Ens hem d’aixecar del sofà. Un polític, sigui qui sigui, ha d’assumir la seva responsabilitat. El 17-A va morir molta gent. Qui va cessar? Jo no vaig morir, però no m’ho trec del cap. A mi, l’atemptat, m’ha donat peu a escriure.
Ha sigut la seva teràpia el llibre?
Sí. Tenia molts interrogants al cap. Hi havia ítems que no tenien una resposta clara. Veia a molts companys patir. I nosaltres no teníem culpa de res. Hem de passar pàgina, però hem de posar els mitjans.
Quins recursos li falten a la Guàrdia Urbana?
Li falten recursos materials, humans, però sobretot materials. Per què? Si en l’atemptat em venen amb una AK-47, no tinc resposta per aquesta amenaça.
Falten armes llargues a la Guàrdia Urbana?
Per exemple. Si algú m’ataca amb un ganivet, he d’utilitzar l’arma de foc per protocol. Si el delinqüent està a menys de set metres, em pot ferir. Entre que trec l’arma, la carrego i disparo són set segons.
Ara ja no els caldrà utilitzar l’arma de foc. Tindran les pistoles Taser.
Tant de bo, però la Taser en un atemptat no em serveix de res. Vull armes llargues. No podem esperar que vinguin els Mossos. Els Mossos sí que tenen armes llargues. Cap unitat de la Guàrdia Urbana en té. També necessitem formació per aquestes situacions. S’ha fet alguna cosa de formació, però és mínima.
M’està dient que la Guàrdia Urbana no té formació antiterrorista?
Té formació, però és mínima. Estem fent recordatoris dels aspectes bàsics. Sobretot, com atendre els ferits, com fer blocs de moviments; si es un espai tancat, com ens hem de moure… I si tenim formació, però no tenim les eines, què fem aquí? No podem fer res. No som operatius. Amb aquest llibre, el que vull transmetre és que el delingüènt no té por. En violència de gènere, violadors, terroristes no tenen por.
Diu que el delinqüent no té por. És preocupant.
Li poso un exemple. L’any passat, de les 58 dones mortes per violència de gènere a Espanya, 15 havien denunciat. El sistema està fallant: una persona té el valor de denúnciar i l’administració la deixa. 15 dones havien denunciat. I el pressupost, quin és? 570 milions. Els diners han d’anar a peu de carrer. Cal que aquesta persona que vol matar la seva parella s’ho pensi dues vegades. Cal que tinguem els mitjans i que la persona que denuncia, des del minut 0, deixi de tenir problemes.
Vol fer alguna reflexió final?
Els eixos d’una democràcia són seguretat, salut i educació. Aquests tres pilars són fonamentals en una societat democràtica si volem avançar. Si no posem aquí els mitjans limitats que té l’administració, no avançarem.
El lector que llegeixi el seu llibre, que no sap res de la Guàrdia Urbana, amb quina idea vol que surti?
Veurà un reflex de la societat actual, i com un guàrdia urbà ha de prendre una decisió segons la trama narrativa. A vegades, no serà d’acord amb el que és ètic i moral. Una persona ha de prendre decisions a la seva vida. Hem de ser valents. El lector trobarà el conflicte intern que té el policia, que viu en la societat i aquesta no l’acompanya. Ell vol avançar i la societat no avança per culpa dels que ens governen. No parlo de cap partit, ni de dretes o esquerres. M’és igual. Al final, els problemes continuen. I van a més. S’enquisten. I això no pot ser.
