Jo que vaig viure la caiguda del mur, la recopa de Basilea i fins i tot una declaració d’independència, mai no vaig pensar que veuria tancar un Corte Inglés. Des de l’edifici Godó, on es troba RAC1, la imatge és tremendament sorprenent. Excavadores i grues que, des del sostre, van buidant com corcons l’ànima de l’antic magatzem. Tot i les notòries dificultats i reestructuracions comptables i de personal, la marca mai no havia reculat. La seva expansió ha anat lligada simbòlicament al creixement simbòlic i material d’Espanya.
Per aquell país dels 70 i 80, encara temorós de la pobresa i l’autarquia, obrir un Corte Inglés era una un acte civilitzatori. Per això, les ciutats es classificaven entre les que en tenien un i les que no; i les classes socials entre els que compraven el menjar al seu supermercat i els que només anaven a buscar els regals de Nadal. A Barcelona, aquesta empresa madrilenya va arribar el 1962 per competir amb el seu equivalent català: Casa Jorba. El final és conegut per tothom: no hi ha cap Casa Jorba a Madrid i sí cinc Corte Inglés a Barcelona.
El de Francesc Macià, però, no va ser mai dels més importants. El de plaça Catalunya representava el sentiment festiu dels barcelonins de barri que pujaven pels seus tres ascensors i pels 900 graons d’escales mecàniques com si anessin a trobar-se amb Sant Pere, sobretot a partir de 1970, quan s’inaugura la cafeteria panoràmica que a tants nens de l’època ens semblà el màxim de la sofisticació (si volen recordar aquella sensació d’exclusivitat assequible que transmetia aquell lloc mirin aquest llegendari i àcid número musical).
El Corte Inglés de Plaça Catalunya era també el redós antàrtic dels turistes acalorats mentre el de la Diagonal representava a la victoriosa Barcelona Upper, així com el de Can Dragó encarna l’absurd aspiracional del pilotasso d’abans del 2008.
Però el de Francesc Macià mai no va tenir sort simbòlica. Aquests terrenys propietat dels marquesos de Sentmenat havien estat fins el 1926 la seu de la Granja Experimental, un centre amb un jardí botànic propi dedicat a la formació de pagesos. Ja veuen com de paradoxals són els canvis d’usos a la ciutat. El 1967, en el marc de les polítiques d’obertura del franquisme, s’inaugurà allà el primer magatzem (a Espanya i Europa) de la nord-americana casa Sears. Allò va ser l’entrada oficial de la ciutat a la modernitat que tenia forma gran magatzem.
Bé, un negoci que tanca i altre que obre, em diran vostès. Doncs no. No sé si vostès són conscients, però per als periodistes escriure sobre El Corte Inglés és com pujar a una atracció de Port Aventura. És aquell gust d’adrenalina al cel de la boca, aquell pessigolleig de perill per si rebràs cap advertència de la superioritat. Perquè és clar, el Corte Inglés és un dels grans anunciants i això als defensors de la llibertat de premsa sempre ens fa respecte. Una política laboral i comptable opaca i un ferri control de les comunicacions ha fet que aquests monòlits grisos irradiïn una aura de fascinació i por a l’hora de parlar-ne. Per això, veure com tanquen un Corte Inglés no és una d’aquelles coses que es poden deixar passar.
Com a part important de la construcció nacional espanyola, símbol juntament amb la Loteria, la Liga i el raïm de Cap d’Any, de la unitat nacional espanyola, tancar és, també, admetre que els vells poders es van dissolent i es fan eteris i ubics, com Amazon.
