Davant d’una finestra del número 75 del carrer Ripollès, al barri del Camp de l’Arpa del Clot, cada dia hi ha un tamboret amb un home de 90 anys segut a sobre que fa ganyotes cap a l’interior de l’edifici. Ell és el Xavier. I es dirigeix a la Carmen, una dona de 92 anys i malalta d’Alzheimer que no ha tingut més remei que haver d’ingressar a una residència. Des que es van restringir les visites per la pandèmia, i davant les dificultats de la dona per sortir recurrentment a passejar, el seu marit es va decidir a visitar-la cada dia en aquella finestra. Les mateixes treballadores de la residència són les que li treuen el tamboret cada dia. En aquell moment, l’home penja el seu bastó d’una de les barres que travessen la finestra i comença el repertori diari de gestos, paraules esmorteïdes per un vidre i fotografies que li mostra a la seva estimada. Fins i tot quan plou, el tamboret i el Xavier segueixen allà. L’única diferència és que s’hi incorpora un paraigua.
La història la va treure a la llum El Diari de la Sanitat. Poc després, l’interès per aquesta curiosa estampa romàntica es va anar fent gran i el Xavier i la Carmen van arribar a ser portada digital del The New Tork Times. Però les càmeres i els periodistes que el volten no l’han distret del seu humil objectiu. “Li faig tonteries. Li moc els ulls, li moc les orelles, li moc el nas. I ella, a vegades, riu. Doncs ja em sento satisfet“, resumia l’home en un reportatge del telenotícies vespre de TV3.
Fa 66 anys que estan casats, i abans havien festejat durant 3 anys més. Es van conéixer a Osca, en plena festa major. Ella hi estiuejava i ell hi anava com a trompetista, ja que havia fet carrera com a músic al Conservatori del Liceu. Es va donar “un flechazo”, com repeteix el mateix Xavier a tort i a dret als mitjans que s’han acostat a interessar-se per la història. Després d’allò, ràpidament van establir-se com a nòvios.
Sense grans luxes, l’home considera que han tingut una vida satisfactòria que els ha donat per comprar-se un pis i tenir dos fills. El gran sotrac, però, va començar quan la Carmen va patir un ictus deu anys enrere. Allò li va deixar seqüeles i, més tard, va desenvolupar en Alzheimer. El Xavier s’havia anat adaptant a les diferents necessitats de la Carmen perquè seguissin covivint, els primers anys, però finalment la dependència es va fer inabastable per a l’home gran. La dona ja fa tres anys que viu en aquesta residència i el seu marit sempre ha estat un dels visitants habituals. Ara bé, amb les restriccions de la Covid-19, l’home va decidir que havia de fer alguna cosa per seguir present a la vida de la Carmen en un context de pandèmia. Decidir, va seure davant de la finestra i va començar a fer ganyotes.
