Ken Pollet és l’artista que està impulsant el moviment Drag King a Barcelona. Des de l’any 2019 lluita per empoderar persones, principalment lesbianes, amb ploma masculina. L’objectiu és alliberar-se i combatre les categories home i dona. En definitiva, Pollet treballa perquè ningú s’hagi de sentir constret pel simple fet de ser.

Què és el moviment Drag King?

És una pràctica artística on comunitats LGTBI que estan infrarepresentades, com les bolleres, les persones no binàries, intersexuals i, en general, totes les persones que tenen una ploma llegida des de l’espectre masculí poden empoderar-se i poden celebrar la seva ploma d’una forma lliure, igual que un noi amb ploma gai pot empoderar-se i alliberar-se a través del Drag Queen. L’objectiu, almenys per a mi, no és imitar el poder masculí, sinó parodiar-lo per deconstruir-lo.

Com es fa això?

El Drag King consisteix bàsicament a agafar els codis de la masculinitat establerta i hegemònica i subvertir-los per fer una crítica al sistema binari o per plantejar una nova construcció de la masculinitat que encara no està disponible en l’imaginari cultural.

Jo he viscut en primera persona aquesta necessitat. A través del Drag King no només es poden empoderar les persones que tenen una ploma gallimarsot, sinó que també, jo en particular, em dedico a crear espais on es pot generar una trobada, una posada en comú d’identitats i es poden crear xarxes de suport i de cures entre una comunitat que és molt precària i no té gairebé espais on existir.

Retrat de Ken Pollet / Lukk Pinkk (@lukkpinkk)
Retrat de Ken Pollet / Lukk Pinkk (@lukkpinkk)

Quin és el teu passat?

De petita em deien gallimarsot i em deien que tenia comportaments i ploma masculina, que no és el que he de tenir com a dona femenina que he de ser. A més, la ploma és una etiqueta que te la posen els altres, no t’ho dius tu.

Jo em començo a adonar que falten molts espais. Per exemple, jo veia els meus amics mariques fent servir el Grindr i follant com els donava la gana i jo pensava: jo vull aquesta llibertat sexual a les bolleres i no existeix res semblant. Hi ha un nivell de repressió… clar, som homosexuals però som dones. Tenim un doble camí a fer, per reapropiar-nos del nostre propi cos, el nostre propi desig…

La comunitat gai, per molt que jo l’estimi i m’hagi ensenyat moltíssim, no és la meva comunitat; havia d’emprendre la cerca d’altres persones com jo, que tinguessin una experiència amb el no-binarisme i amb la ploma gallimarsot.

Dins de la mateixa comunitat LGTBI es pateix molta discriminació quan s’és una dona que no és femenina. I dins de la comunitat bollera hi ha molt tabú. N’hi ha moltes que no volen que se’ls noti i aquí està la ploma interioritzada, que és la pitjor de totes i la que el Drag King ajuda a trencar.

Concretament, com s’expressa el Drag King, més enllà de la teoria?

La teoria sorgeix després d’allò performatiu. El Drag King ha sigut un espai d’experimentació, que ha tingut a veure amb el meu propi empoderament fins a la meva realitat de gènere que visc. Primer cal fer i després pensar. I a més neix d’una cosa de la meva vida, no d’una reflexió o una idea teòrica.

El Drag King s’articula a través de moltes coses: la vestimenta, els gestos… per mi els gestos és el més important. El primer que vaig fer quan vaig començar amb això va ser fixar-me en els homes que tenia al meu voltant i observar com caminen, com parlen, com ballen i, sobretot, com mengen. Un home està a l’espai d’una forma oberta, natural, s’asseu a una cadira i obre les cames, deixa espai per als seus genitals i el seu ésser, perquè la seva presència importa. En canvi, el codi femení és molt diferent, està tancat sobre si mateix, vol ocupar poc espai i si n’ocupa demana permís.

Aquest tipus de gestos estan molt naturalitzats i pensem que és una cosa natural i no una construcció social. Esborrar aquests límits i fer que una dona pugui fer el que és masculí i al revés, barrejant codis i fent-ho veure com una construcció crec que és el més potent que té el Drag com eina subversiva de la comunitat LGTBI. Desconnecta la naturalitat del sexe i el gènere dels codis de gèneres als quals estan associats.

Ken Pollet posant a La Escocesa / David Melero
Ken Pollet posant a la Escocesa / David Melero

Tots fem un teatre?

Clar, totalment, absolutament! Fem un teatre en tant que vivim en societat. El teatre més gran del món és el del gènere, que és un teatre inconscient per a molta gent. Per això penso que el Drag té tanta potència, perquè el desnaturalitza i fa veure a les persones que el gènere i les maneres que el representen pensem que és natural, però en realitat l’hem après des de la infància.

Quan les persones heteronormatives ens diuen a la comunitat LGTBI que estem adoctrinant els nens, no s’adonen que ja existeix un adoctrinament heteronormatiu a la societat. En el moment que amb cinc anys o quan ets a la guarderia et pregunten si tens nòvio, això ja és adoctrinament. Estàs posant sobre aquell neni una quantitat de projeccions i de prejudicis enormes. I ja t’estan repetint des de petita idees com: no, les cames així no, una senyoreta no s’asseu així o els nens no juguen amb nines.

Tots fem un teatre, des que veuen els teus genitals es defineix quin teatre has de fer. Això està enfocat a què tu trobis una parella heterosexual, et reprodueixis, tinguis una família individual, en una casa individual, aïllada dels teus veïns, mai t’organitzis políticament per aconseguir les teves necessitats, sinó que aconsegueix un bon treball, on produeixis per a un cap, generis riquesa per al sistema, callis, consumeixis i tingues un fill que segueixi fent el mateix que tu i no facis massa preguntes.

Crec que les persones que sortim de la caixa del gènere també sortim de moltes altres caixes, perquè ens adonem que aspectes com el colonialisme, el feixisme, el capacitisme i tots els -ismes que van associats són transversals i un subjecta l’altre. Un cop comences a deconstruir un, van caient tots, com un dominó.

La paròdia en el Drag King és una arma de guerra contra el masclisme i el sistema heteropatriarcal?

Per mi sí. A través de la paròdia vaig trobar el meu propi empoderament. Jo estava molt frustrada i enfadada amb el món i quan em trobava amb situacions de violència m’afectaven i, com tenien poder sobre mi, em provocaven una reacció en què jo m’enfadava i cridava a aquella persona i intentava expressar amb paraules per què aquell home estava sent un masclista, però estava parlant amb una paret, perquè no em podia entendre. Va ser com un procés molt llarg fins que em vaig adonar que no hi havia cap més camí que superar allò. I ho vaig fer rient-me’n. Riure’m d’una cosa que realment no és una broma, sinó una cosa molt seriosa, però una broma tràgica, on no et queda una altra perquè, al final, el que està fent aquella persona és tan absurd, però alhora és tan tràgic que això sigui la norma… que un home em cridés com un gos pel carrer va deixar de generar-me violència i va començar a generar-me riure, de com d’estúpid em sembla. Aleshores em vaig empoderar moltíssim.

Allà ja vaig transcendir de pla [riu], perquè vaig entendre que la realitat al meu entorn és una broma de mal gust i l’única forma de sobreviure és riure jo més fort que ells de la broma, perquè ells ja se n’estan rient.

La realitat és paròdica. Quan t’adones d’això… És una paròdia que estiguem vivint en un sistema masclista. A mi el que més m’allibera és fer una paròdia d’una paròdia, perquè així és com es mostra veritablement la realitat en el seu absurd.

Ken Pollet posant / David Melero
Ken Pollet posant / David Melero

El Drag King és una forma més d’expressar el gènere o una eina per abolir els gèneres?

És una gran pregunta. És una mica les dues coses. Quan pensava a abolir el gènere ho pensava d’una manera i quan vaig començar a fer Drag vaig adonar-me que no ho pensava bé. El pensament abolicionista, en general, té una trampa i és pensar que podem eliminar certs codis en els éssers humans que necessitem per viure, com per exemple els codis d’expressió. No es pot eliminar aquella dimensió de l’ésser humà. El que passa és que això està molt lligat al gènere i és molt complex. No crec que es pugui abolir l’expressió humana, el que passa és que avui està totalment superposada l’expressió de gènere amb l’expressió corporal, de manera que encara no tenim la llibertat suficient per expressar-nos com ens doni la gana sense que allò sigui ficat dins la categoria de masculí o femení, perquè encara ens llegim els uns als altres en aquestes dues categories. Ara està començant a sortir la gent no binària, però encara ens queda, per prescindir del que és masculí o femení i tots els atributs associats a això.

El Drag King vol abolir el gènere a través d’expressar-lo, perquè és a través d’aquí com es posa en moviment i com pot arribar a un lloc. Només des del pensament no pots fer un compte matemàtic que et doni zero, no és tan fàcil.

A la televisió comença a haver-hi shows de Drag Queens. Què en penses? Creus que passarà el mateix amb els shows de Drag Kings?

No ho sé i últimament em plantejo molt si és el que hauria de passar. Estimo els shows Drag Queens i crec que cal abordar tant la feminitat com la masculinitat en aquest camí de trencar el gènere a través de representar-lo. Crec que el mainstream ha fet que el Drag Queen es quedi de vegades en el superficial o entri una mica en la dinàmica de: cal fer un espectacle per vendre, perquè a la gent li agradi i s’atregui a la societat de consum. D’una cosa que al principi era molt radical i molt antisistema, perquè RuPaul era una icona punky dels anys 80, molt subversiu, molt antisistema i molt anticapitalista… podem veure tot aquell recorregut que fa per arribar al mainstream i el sistema l’absorbeix i ho converteix en un bé explotable.

A Espanya, per veure el show en versió espanyola, de fet, has de pagar.

Sí, absolutament. Diferencio molt aquell tipus de Drag Queen del que és el Drag Queen en general i crec que cal fer aquest tipus de distincions, perquè no es pot definir una cosa només a partir del grup de persones que tenen visibilitat. Hi ha més gent que fa Drag Queen i ho fa de formes molt diferents. Tenim els casos de Muerte La Norma, Translocura, Personaje Personaje. Ocupen espais de la feminitat i del Drag Queen, però ho fan des d’uns llocs amb un plantejament feminista, transfeminista, de les cures i de deconstruir el gènere i no quedar-se només en una imitació del gènere i prou.

Taller Drag King a l'espai de creació artística La Escocesa de Poblenou / Camila Gómez (@camila_goa)
Taller Drag King a l’espai de creació artística La Escocesa de Poblenou / Camila Gómez (@camila_goa)

Cal fer el mateix amb el Drag King?

Pot semblar que la visibilitat sempre és bona, però últimament em plantejo si sempre és així per a les persones dissidents. Correm el risc que el sistema absorbeixi un moviment que és reaccionari contra el sistema i que vol canviar-lo, que és underground.

El meu treball va encaminat a generar aquesta visibilitat i per això vaig adoptar els codis del pop, que en realitat és una estratègia. A mi mai m’ha agradat el pop, però ho faig servir perquè és el codi que hi ha de comunicació de masses. Sempre he tingut molt clar que jo no em vendré, però de vegades et trobes amb decisions que són complexes i una es pot equivocar.

Aleshores?

Jo crec que algun dia veurem un Drag King a la televisió. Arribarà a ser rendible, però no sé si això li farà perdre una mica la força, no ho sé. És una cosa que està per veure.

Nou comentari