Aquí conflueixen dos móns aparentment allunyats, cadascun amb un so característic. D’un costat arriba el so de la C-58, a mig gas des de fa setmanes a causa de l’estat d’alarma. De l’altre, els picarols de les ovelles. L’escena té lloc a la muntanya de Collserola, a l’altura de Montcada i Reixac, on el pastor José Montoya acaba de treure a pasturar el seu ramat d’ovelles. Ell també pateix la crisi de la Covid-19, tot i que, en alguns aspectes, el seu dia a dia ha millorat.
Amb tot, Montoya ha mantingut la rutina. Cada matí ha sortit del seu pis de Ciutat Meridiana i s’ha dirigit a Collserola, on guarda les ovelles en una nau que queda a Montcada i Reixac. És la seva feina, però ha conservat una llibertat que molts han perdut amb la quarantena.
Són les 11 del matí i Montoya acaba de començar la jornada laboral, que consisteix a treure a “passejar” un ramat de 380 ovelles per Collserola durant unes vuit o nou hores. Té 56 anys, una barba abundant i canosa i s’ajuda d’un bastó per caminar per la muntanya amb les ovelles. Porta els primers botons de la camisa descordats i deixa al descobert una part del pit, que està cremat pel sol. S’encén cigarretes mentre es mira el ramat i dona ordres precises a Torbe, el seu gos de pastura, que les entén a la perfecció.
José Montoya dona una indicació a Torbe, el seu gos / Adrià Lizanda
És pastor des de petit. Acompanyava el seu pare, Sebastián, a pasturar el ramat i s’ha criat amb elles. Una de les primeres anècdotes que recorda, de quan tenia uns set anys, és de quan va sortir amb el pare un matí d’estiu. Van sortir molt d’hora –”a l’estiu normalment se surt a les 6 del matí”– i van portar el ramat a la zona de Trinitat Nova, on actualment hi ha la comissaria dels Mossos d’Esquadra de Nou Barris. El pare li va demanar que es posés en un lloc en concret, i ell s’hi va quedar adormit. Ho explica amb un somriure, dels pocs que mostrarà en tot un matí en què narra la situació complicada que viu com a un dels últims pastors que queden a Collserola.
Al seu pare no li agradava pasturar el ramat. A ell, en canvi, sí. Montoya ha tingut ovelles gairebé durant tota la vida. “No m’ha agradat mai estar-me quiet”, comenta durant el passeig matinal. Ha estat paleta, caçador i repartidor, entre d’altres, però sempre ha tret temps per al ramat. Quan treballava com a paleta tenia contractat un pastor perquè pasturés les ovelles entre setmana, i ell ho feia els caps de setmana. Amb l’arribada de la crisi, però, va perdre la feina en la construcció i s’ha dedicat plenament al ramat des de llavors.
La pandèmia de Covid-19 no ha canviat el seu dia a dia. Se segueix llevant cada matí per treure a pasturar el ramat cap a les 10 hores, cada dia amb una ruta diferent per Collserola. El panorama del voltant sí que és diferent. “És una pena que hagi de passar una cosa així per tenir tranquil·litat. No jo, sinó la fauna. Aquí els animals no es respecten”, lamenta. De petit, quan acompanyava el pare amb el ramat, havia vist àguiles i voltors, i recorda que hi van arribar a haver fins a 4.000 ovelles a Collserola. Actualment només hi ha quatre pastors en tota la muntanya: un al Papiol, un altre a Sant Feliu, un a Sant Just i ell.
El confinament ha buidat Collserola, que s’omple a diari de ciclistes, corredors, famílies i gossos. Aquests últims són el que més preocupa Montoya, que en algunes ocasions ha vist com un gos matava alguna ovella. Les persones amb qui es troba quan treu el ramat no són un problema. “A vegades es fan fotos amb el ramat”, explica, orgullós. “El que em molesta són els gossos i els ciclistes”, matisa. Es queixa que, malgrat que hi ha espais habilitats per als visitants del parc natural, no es respecten els límits.
“El més penós és que no ho entendrem”, es queixa. Creu que després de la quarantena la gent sortirà com “boja” i que serà “pitjor” que abans de la pandèmia. A banda de la tranquil·litat que ha guanyat aquests dies, també ha patit canvis a nivell econòmic. Els seus clients habituals, els restaurants, han tancat. Així doncs, s’ha hagut de “buscar la vida” i ha trobat compradors particulars per vendre els xais que han parit algunes de les seves ovelles.
Aquesta setmana ha enviat les comandes als compradors, que s’han endut 11 xais. El preu del xai està a nivells “de fa 30 anys”, diu mentre s’encén l’enèsima cigarreta. Rep trucades, xerra amb el seu fill i controla el gos, que espera indicacions per vigilar el ramat. Tot, sense perdre de vista el ramat. Els xais que ven aquests dies es paguen a 11 euros el quilo, tot i que, de mitjana, es venen a 7,50 euros perquè a vegades hi ha intermediaris, com ara els escorxadors. “Es pot viure com a pastor?”. “No”, respon, contundent.
Un ramat creat per prevenir incendis
El gruix dels seus ingressos arriba gràcies a la tasca de neteja del parc que porten a terme les ovelles. El ramat es menja herbes que, en cas d’incendi, podrien alimentar el foc. El paper dels animals, doncs, és de prevenció, i és per això que el Consorci del Parc Natural de la Serra de Collserola li paga diners cada any. La relació entre el pastor i l’ens funciona a través de concessions de dos anys sobre el terreny i una nau industrial. Els tractes inclouen el pagament per la neteja forestal. Si bé fins l’any passat rebia uns 20.000 euros, en la nova concessió afirma que li volen reduir l’import fins als 12.000. “Diuen que el pulmó de Barcelona és Collserola. D’acord, però que ho demostrin, cony”, remata.
El pastor precisa que el ramat es va crear amb l’objectiu de netejar la muntanya per prevenir incendis. Ara, però, clama contra la reducció del pagament i critica que l’insten a fer diners amb la producció, és a dir, amb la venda de xais, per compensar la pèrdua d’ingressos. “Em diuen que augmenti el preu de venda, però no saben com està el mercat”, exposa.
“Ens interessa que el ramat hi sigui”
El tècnic de medi natural i cap de servei del consorci, Joan Vilamú, detalla al TOT Barcelona que Montoya és l’únic pastor de Collserola que rep diners per fer la neteja del parc. El parc, segons defensa, aposta per mantenir el pasturatge. “Ens interessa que el ramat hi sigui”, sosté en una conversa telefònica. I en cas que José Montoya plegui, ja sigui per jubilació o perquè marxi a una altra zona, comenta que buscaran un altre pastor per mantenir la tasca.
Que Montoya marxi de Collserola no és una possibilitat remota. Tot i que no és la seva intenció, no descarta buscar un altre lloc on treure el ramat. “Has d’anar al dia”, relata, i confessa que molts anys acaba amb pèrdues. Els diners que aconsegueix de la producció i de la neteja forestal li serveixen per cobrir despeses i poc més, sosté. Basa la seva vida com a pastor a “aguantar” i esperar a la jubilació. “El xaval es volia quedar el ramat, però ja li he dit que ni parlar-ne”, avisa.
José i Carlos Montoya xerren al costat del ramat / A. L.
El “xaval” és Carlos Montoya, el seu fill. Té 25 anys, en fa dos que prepara l’oposició per a bomber i acompanya el seu pare amb el ramat. “Nen, puja per allà, que si no envio el gos i me la lia”, li demana en José. Dediquen una estona del passeig matinal a parlar de les condicions de la nova concessió, que ara estan examinant. I, quan el pare li ho sol·licita, el fill controla el ramat.
“La meva idea era seguir encara que fos amb una altra persona perquè portés el ramat”, expressa en Carlos. Tenia il·lusió per convertir-se en la tercera generació dels Montoya que pastura un ramat per Collserola. Però el seu pare i la realitat de la professió l’han fet tocar de peus a terra. Ara ho veu inviable. “No puc contractar un pastor i en un any fer-lo fora”, argumenta. La seva intenció era emular el seu pare: treballar, en el seu cas com a bomber, i treure el ramat els dies de lliurança.
“Em sap molt de greu el que li passa al meu pare”
La implicació del fill és total. Viu amb els seus pares a Ciutat Meridiana, on tant ell com el seu pare han crescut. Parla amb el pare sobre concessions, memòries, factures i vendes. Sempre amb un ull en el ramat, vigilant. Domina a la perfecció tots els processos ja que, com en José, ell també s’ha criat envoltat d’ovelles. Ensenya la nau on guarden el ramat i confessa: “Em sap molt de greu el que li passa al meu pare”. En José està fora de la nau, amb les ovelles, i ell aprofita per obrir-se. “Sents impotència”, reconeix. Troba injust el tracte del parc cap al seu pare.
José i Carlos Montoya acompanyen el ramat d’ovelles / A. L.
Les crítiques dels Montoya, malgrat tot, contrasten amb les paraules de Joan Vilamú, del consorci del parc. Vilamú transmet la importància del ramat per al parc i desitja que n’hi hagi un per a prevenció d’incendis. José Montoya, amb tot, no té “cap” esperança que el temps faci millorar la seva professió.
“Elles estan encantades”, apunta Montoya mentre es mira les ovelles, que escalen un turó al voltant del prat on pasturen aquest matí. Ell no ho diu, però també està encantat. Es mira, cofoi, el seu ramat. Ho fa amb respecte, com diu que s’ha de tractar els animals. I parla, orgullós, del seu gos. “He tingut gossos que només els faltava parlar”, es vanta. Tant ell com el seu fill també ho estan, d’encantats. I, tot i la fragilitat financera, aquests dies gaudeixen d’una muntanya per a ells i per al seu ramat.
