“Caminante, son tus huellas el camino y nada más; Caminante, no hay camino, se hace camino al andar“, comença a recitar l’Ana, una veïna de 92 anys del Besòs. S’atura un instant, per captar l’atenció, i d’una tirada, amb el cap ben alt i un somriure, accelera el ritme amb el pas dels versos. “Al andar se hace el camino, y al volver la vista atrás se ve la senda que nunca se ha de volver a pisar; Caminante no hay camino sino estelas en la mar“. Final. El poema de Machado desferma tot un seguit d’aplaudiment de les seves companyes, dones d’entre 70 i 90 anys que cada dilluns es reuneixen al soterrani de la parròquia de Sant Pauli de Nola. Són veïnes pioneres al barri del Besòs, de les poques que queden dels anys 60. Una generació que va aterrar de Càceres, Múrcia, Conca i altres punts de l’Estat i que expliquen, amb el seu simple testimoni, com ha canviat el barri del Besòs i el Maresme.
Són la Pilar, l’Isi, l’Asunción i la Daniela, entre altres. La majoria són vídues i van néixer lluny de Catalunya. Només la Maria és de Cardona. Com moltes altres dones, va acabar al Besòs perquè el seu marit havia aconseguit feina a Barcelona. Un gruix important també va anar a petar a la zona “perquè tocava”. Al Besòs es van construir molts dels habitatges del Patronat, l’actual Institut Municipal de l’Habitatge i Rehabilitació, i era el destí final de molta gent que figurava a les llistes d’espera. “Tots érem matrimonis molt joves, noucasats i moltes amb fills. Hi havia un ambient molt proper, baixaves i t’ajuntaves amb els veïns al carrer”, explica aquest grupet d’àvies davant la visita del TOT Barcelona. Res a veure amb ara. “No ens coneixem entre nosaltres, no saps qui és ningú”, explica una d’elles. “Alguns ni saluden”, diu una altra.
El barri del Besòs, sobretot la part més interior, serviria per explicar l’evolució de la migració a Barcelona. De la immigració espanyola dels anys seixanta s’ha passat a la pakistanesa i llatinoamericana. “Dels 36 veïns que hi ha a l’escala, només en quedem sis d’abans. Hi ha de totes les races que t’imaginis”, explica una d’elles, la Mari Luz. En tot cas, el grupet, que defuig d’escenaris catastrofistes, demana que no s’atiï el foc de l’odi amb el Besòs. “Nosaltres, quan vam venir, també érem emigrants”, recorden. La sensació general és que l’amistat entre veïns ha desaparegut, però que hi continua havent una bona convivència. És el mossèn de la parròquia, Jordi Espi, qui posa l’epíleg a la conversa: “No hi ha la relació entre veïns que hi havia abans, ni la relació d’amistat, però tampoc hi ha els problemes que alguns volen fer veure que hi ha”.
El naixement d’un barri obrer
L’Ana María Pérez no participa de les trobades a la parròquia, malgrat que és una assídua de les misses de dissabte. Viu just a la frontera amb Sant Adrià i guarda tot un seguit de retalls de diari que el seu marit havia col·leccionat en vida. Retalls d’aquell Besòs dels seixanta: “Una d’aquestes ciutats satèl·lit, prototip de les seves característiques, és la zona dita del sud-oest del Besòs, a on sobre una extensió de terreny pla de 300 hectàrees, han sigut edificats habitatges, que varien des dels blocs de deu pisos, a les torretes-xalets de dos, i on habiten diferents famílies”, es llegeix en una notícia del 3 de maig de 1967 publicada a La Vanguardia.
En un d’aquests pisos és on viu ara l’Ana Maria, àvia de cinc nets que no viuen al Besòs. Ella encara recorda com creuava els camps de Sant Martí –de jove vivia a Sant Andreu– per veure “com s’anava construint” el seu bloc de pisos. Com passa amb la majoria de persones que van estrenar el barri, l’Ana Maria tampoc conserva pràcticament cap veí. “Tots han mort o han marxat”, detalla. El Besòs, lamenta l’àvia, tampoc conserva gran part del patrimoni comercial, ara reduït a un grapat de queviures i perruqueries en mans de la comunitat pakistanesa o xinesa i a un conjunt de persianes abaixades eternament.
Malgrat tot, el barri encara conserva alguns avenços importants. Ha millorat en equipaments, amb un centre sanitari que està en vies de renovació i un transport públic adaptat als nous temps. L’Ana encara recorda l’arribada del metro, un abans i un després per als veïns humils de la zona. Sense ell, no quedava més remi que agafar el tramvia, un “trasto” ben diferent del d’ara que et duia al centre i a Badalona. L’Ana parla amb orgull de la rambla de Prim, de com els veïns van aconseguir el 1970 que la ronda del Mig no passés per allà i d’aquella reforma del 92 que va eliminar “l’incòmode fang que hi creava la pluja”.
El Besòs d’ara
La sensació entre el veïnat és que el Besòs ha tingut el seu moment d’èxit, però que entre tots “l’han deixat caure”. Una altra Ana Maria, voluntària de Càritas a la parròquia de Sant Paulí i dinamitzadora del grup de gent gran dels dilluns, explica que només un dels seus dos fills ha volgut quedar-se al barri. “La desinversió al Besòs els darrers anys és molt forta. Només cal veure la de pisos apuntalats que han aparegut aquests anys. Això és problema dels propietaris i també de qui ha mirat cap a un altre costat durant tants anys”, explica. Més dur encara és el mossèn, que culpa dels problemes del Besòs a “un moviment especulatiu molt fort”. En Jordi creu que bancs i fons voltor “s’estan quedant els pisos del barri per tancar-los i no posar-los al mercat”. “Molts d’aquests acaben ocupats per màfies i es van degradant, però els és igual. És un peix que es mossega la cua. Qui et comprarà un pis, sinó ells, en aquest context? Estic convençut que hi ha un pla a llarg termini per construir un barri més luxós de zero”, sentència.
Dels dilluns saltem als dijous. A Ca l’Isidret s’ajunta un tastet de la comunitat llatinoamericana del barri. Allà els esperen dues Montses. La primera és monja i voluntària a la parròquia de Sant Joan Baptista. La segona és treballadora social. Elles van quedar-se al Besòs, però són més aviat una excepció, ja que la majoria que va néixer als anys seixanta al barri ha decidit marxar. “Suposo que no el veuen com un espai on prosperar vitalment”, lamenta la monja. “No és mal barri, però existeix un mur molt fort a la Gran Via i a Cristóbal de Moure. Més enllà de Gran Via comença una certa degradació i més enllà de Cristóbal de Moure aquesta encara és més latent”, explica la segona, que veu el Besòs com un barri sense les necessitats bàsiques per arrelar-s’hi. “Hi ha gent que només s’hi està mesos, si no setmanes. Alguns marxen perquè no poden pagar el que costa una habitació, d’altres perquè han aconseguit una feina i es poden permetre alguna cosa millor”, comenta.
Totes dues veus recorden que per prosperar és necessari gaudir d’estabilitat i que el context del Besòs fa difícil aconseguir-la, ja sigui des d’un punt més personal o comunitari. En Julio, un dels pocs homes que participa dels tallers del dijous, exemplifica a la perfecció el que comenten les Montses. Va venir d’Hondures per la “inseguretat” que hi havia al seu país, viu amb set familiars més en un pis de 70 m² i li han comentat que a Cerdanyola podria trobar alguna cosa amb millor preu. La seva dona explica que ha aconseguit feina cuidant una persona gran –la realitat de la majoria de dones migrants del Besòs–. Cobra en negre, però és l’única opció. Per això ara ell es dedica a les tasques de casa i a cuidar els nets. Fins fa res també tenia temps d’anar a classes de català. Ara practica amb el Duolingo.
