Ens situem a mitjans del 2024. Dues persones, un home i una dona, d’edats i generacions completament diferents, coincideixen en un tren que fa el recorregut entre Còrdova i Barcelona. No es coneixen entre si, però l’atzar fa que els toqui compartir costat del mateix vagó. Sense saber ben bé com, acaben establint una petita conversa. En un moment donat, ell fa un comentari sobre una obra de Diego Velázquez: La fábula de Aracne (conegut popularment com Las hilanderas i datat del 1660). Ella, sorpresa, li pregunta si coneix la llegenda que envolta el quadre, que va ser modificat gairebé un segle després de ser pintat després de resultar malmès. Aquests canvis van afectar la lectura del llenç, enterbolint el verdader significat que l’autor volia transmetre. La dona li explica la història i relat mitològic que hi ha representat, assenyalant cada petit detall sobre una fotografia de la peça. Ell queda fascinat i li confessa que també és pintor, que va tenir un tutor durant la seva joventut a la capital catalana, a la qual va arribar amb vint anys des de Valderrubio (Granada), però que la crida al servei militar el va acabar allunyant d’aquest món. Ella li explica que fa més de 30 anys que viu a Jaén i que torna a territori català per veure la seva mare, que està ingressada en un hospital. Parlen durant tot el trajecte sobre art, sobretot pintura i literatura, i s’acaben donant els telèfons per continuar aquesta amistat nascuda entre raïls.
Un dels protagonistes d’aquesta història és l’Antonio Daza, el pintor copista traspassat a principis d’aquest estiu als 83 anys que tenia un verdader museu al seu domicili de les Corts. L’altra és la Mai Padilla, treballadora d’una fundació pública andalusa i aficionada a l’art. Ella va ser la persona que va comunicar al TOT Barcelona la mort de l’artista després de llegir per casualitat el reportatge que li havíem dedicat a principis del passat novembre. En una conversa amb aquest mitjà, la dona repassa com va ser aquella primera trobada amb Daza i la relació d’amistat que van establir des d’aquell moment i fins al seu traspàs. “Jo estava preocupada perquè tenia la mare ingressada i aquell viatge en tren se’m va fer curt. Ens vam entretenir molt l’un a l’altre […] Va ser molt romàntic, d’una altra època, com conèixer algú a l’Orient Express“, rememora. Tots dos van continuar parlant per missatges de telèfon els següents mesos i, aquell mateix desembre, Padilla va aprofitar que passava les vacances de Nadal a la capital catalana per acostar-se amb el seu marit al pis del pintor, ubicat al número 7 del carrer de Felipe de Paz, al barri de la Maternitat i Sant Ramon. “Vam veure tots els seus quadres… Era impressionant. No ens vam treure ni l’abric perquè a la pintura no li va bé les temperatures altes i a la casa feia molt de fred”, assegura. Recorda amb especial emoció que l’octogenari tenia exposada una reproducció de La rendición de Breda (conegut popularment com Las lanzas), també de Velázquez i l’obra preferida de la seva parella.
Com acostumava a fer amb les visites que mostraven un interès genuí en la seva obra, Daza li va prometre que li regalaria un quadre. Després van anar a dinar tots tres a un restaurant pròxim al pis de les Corts. “Quan vam acabar, ens va portar a Santa Coloma de Gramenet en un vehicle elèctric que tenia […] Deia que tenia els reflexos de Fernando Alonso”, afirma la dona. Padilla el va convidar a passar Nadal amb ells, però l’artista va declinar la invitació per poder passar la vetllada amb la mare de la seva segona esposa, que havia mort el 2019 a 64 anys per un càncer. Aquest va ser l’últim cop que l’aficionada a l’art i el pintor es va veure. Van continuar parlant després per telèfon i inclús tenien planejat visitar el Museu del Prado de Madrid plegats, tot i que no acabaven de quadrar dates per fer-ho. Uns mesos després de la darrera trobada, Daza va deixar de respondre als missatges. “Al principi no em vaig preocupar, ell viatjava molt i era fàcil que no respongués en un temps”, reconeix. La incertesa va anar augmentant amb el pas de les setmanes fins que la dona va decidir posar-se en contacte amb l’associació de veïns del seu barri. “Quan em van dir que havia mort, em van deixar tan fora de mi… No vaig pensar ni a preguntar pel seu segon cognom. Estava en els meus dies de vacances i em va costar remuntar”, lamenta.
De l’oportunitat perduda a una crida fins ara sense resposta
Padilla va acabar visitant el Prado només acompanyada del seu marit. “Vam estar-hi cinc hores. Pensàvem en el que hauria estat poder recórrer les sales de la mà d’un copista del seu calibre, en allò que ens hauria comentat…”, assevera. En les setmanes posteriors a la notícia de la mort de l’artista, la dona va començar a moure’s per provar de contactar amb la seva família. Sabia que Daza tenia almenys un fill del seu primer matrimoni que no residia a Barcelona i una germana que encara vivia a Valderrubio, a la que havia estat visitant el primer cop que es van conèixer al tren. Al poble granadí, també hi tenia una neboda amb la qual mantenia relació. “M’agradaria trobar-los… Tot i la diferència d’edat, en el poc temps que vam coincidir, vam encaixar molt bé”, insisteix l’aficionada a l’art, a qui li agradaria poder explicar als familiars de l’artista com d’important va ser poder conèixer-lo per a ella. I afegeix: “Així, si fan una exposició o alguna cosa amb les obres, podré veure-les almenys un cop més”. El TOT Barcelona ha intentat contactar amb la família del pintor per ara sense èxit.
