Hi ha un edifici ubicat al cor de Barcelona que gran part dels barcelonins han observat moltes vegades en anar a treballar, agafar el tren a plaça de Catalunya o travessar la frontera que separa els districtes de l’Eixample i Ciutat Vella. Molt pocs, però, l’han vist mai des de dins. Es tracta de la Casa Pasqual i Pons, una joia modernista de finals del segle XIX situada als números 2 i 4 de passeig de Gràcia, al barri de la Dreta de l’Eixample. Ho posa de manifest l’arquitecte Miquel Espinet, de l’estudi d’arquitectura Espinet / Ubach, que ha presentat la darrera reforma que l’estudi ha fet de l’emblemàtica casa durant la primera i única visita que es preveu fer d’aquesta després de les obres. El projecte s’ha allargat vuit anys, cinc dels quals han estat obres. Aquestes han aconseguit, entre altres, que ara tingui un total d’11 plantes, de les quals cinc són soterrànies.
La casa és ara propietat de Catalana Occidente i, segons explica Espinet, fa poc la gran multinacional Apple ha llogat gran part de la finca per instal·lar-hi oficines. Els inicis de la vida d’aquest edifici històric es remunten al 1890 de la mà de l’arquitecte Enric Sagnier, “el cinquè gran arquitecte modernista”. Aquells temps estan molt lluny d’assemblar-se al que és ara. Tal com recorda Espinet, no hi havia oficines projectades, si nó els habitatges de les famílies Pons i Pasqual. Només vivien a la planta principal, on aquest dimarts els periodistes de diferents mitjans han escoltat les explicacions d’Espinet. Pel que fa a la resta de l’edifici, de llavors sis plantes, també eren habitatges que es llogaven a tercers. “Aquí ja hi havia el costum modern de llogar i no comprar”, afirma.
Un dels objectius de la reforma: tornar als orígens
La darrera reforma d’aquesta joia modernista ha aconseguit, en la mesura del possible, que s’assembli al que va ser en els seus inicis. Espinet destaca que s’han recreat elements amb valor patrimonial que havien desaparegut i s’han conservat altres que ha resistit al pas del temps, com la façana. Altres elements que han aguantat els ensenya mentre passeja pels passadissos i sales d’aquesta casa en la qual és molt fàcil perdre’s. Es poden veure portes i vitralls “originals”, trossos de mosaic recuperats al terra i una xemeneia molt carregada de decoració que, segurament, només es trobaria a cases de nobles o dels qui diuen tenir sang blava.
“Es trobava en una habitació que estava de pas i no tenia valor patrimonial, però la xemeneia sí, i per això s’ha instal·lat en aquest passadís. Segurament no es va encendre mai. És el que passa amb moltes creacions modernistes: només es fan servir per decorar”, indica. Un altre element decoratiu modernista que ensenya l’arquitecte és el simbori, per on entra una mica de claror i, per tant, genera la sensació que a l’altre costat es troba l’exterior. Però és només una il·lusió. En realitat s’hi troba una altra planta de l’edifici.
La darrera reforma ha vingut després que el 1982 es fes una primera durant la qual, entre altres, es va remodelar la teulada. Entre una i altra van passar al voltant de 40 anys i la raó de ser de la segona és que la casa s’adaptés millor als temps actuals. “Catalana Occidente sabia que la ubicació on es troba no tenia la mateixa importància fa quatre dècades que ara”, diu sobre unes obres que han fet que l’edifici tingui ara un pàrquing i, per fi, sigui eficient energèticament. “Estem a passeig de Gràcia i ara no se senten els cotxes”, recalca.
Un punt de vista observat per pocs
En tornar a la visita guiada, és impossible no fer referència a un dels espais més impactants: el terrat. No només impressiona perquè en trepitjar-lo donen la benvinguda les mítiques lletres del Corte Inglés que tots els barcelonins coneixem des de fa dècades, també perquè es veu una part del cor de Barcelona des d’un punt de vista atípic: la plaça de Catalunya.
Des d’aquesta perspectiva l’ha observat una petita part de la població que la ciutat ha tingut en el darrer segle i mig. Part d’aquesta són les famílies Pasqual i Pons, els treballadors de les reformes de l’edifici i alguns altres afortunats, com el grup de periodistes i fotògrafs d’aquesta visita. L’arquitecte opina que en aquesta casa, com en moltes altres històriques, s’hauria de crear un circuit perquè el gran públic les pugui visitar. En aquest sentit, insisteix, Barcelona té molta feina per fer. “Gran part dels edificis històrics de la ciutat no es poden visitar, i per això hi ha tantes cues a la Pedrera i a la Casa Batlló”, indica.
Espinet dona més força a les seves paraules en recordar que els grans arquitectes Lluís Domènech i Montaner, Antoni Gaudí i Sagnier van materialitzar arreu de la ciutat 66, 26 i 454 obres, respectivament, quan la majoria de persones no especialitzades en arquitectura coneixem unes poques de cadascú, com el Palau de la Música, la Sagrada Família o el Temple Expiatori del Sagrat Cor, respectivament. És impossible no destacar la gran quantitat d’obres que va arribar a acumular Sagnier. “Dels grans arquitectes modernistes, és el que més en va deixar a la ciutat”, destaca.
Rehabilitar en comptes d’enderrocar
El llegat d’aquests grans mestres i els d’altres persones anònimes, juntament amb el resultat de la reforma de la Casa Pasqual i Pons, és una de les raons per les quals Espinet aposta per conservar edificis en comptes d’enderrocar-ne i construir-ne de nous. Fora del districte de Ciutat Vella, afirma, Barcelona és una ciutat antiga, “construïda el segle XIX” amb dissenys “únics al món”, com el pla Cerdà. Encara queden molt edificis en peu, i insisteix que cal conservar-los. “Nosaltres volem, per exemple, mantenir tot el que queda a l’Eixample fent rehabilitacions integrals als seus edificis, que d’aquesta manera poden durar 200 anys més. Podem tenir una ciutat històrica en condicions molt raonables”, sentencia.
1 
