“Que per què el Mundial Bar? Una casualitat”. Cosa del destí o una coincidència fortuïta, els camins d’en Lito Baldovinos (Grup Confiteria) i d’aquest establiment mític del barri de Sant Pere, Santa Caterina i la Ribera es van creuar indestriablement ara fa prop de tres anys. Un amic del pare d’aquest empresari barceloní el va avisar de la sortida a subhasta d’un bar històric en aquesta zona de la capital catalana. Quan va saber que es tractava del Mundial, no s’ho va pensar dues vegades. “El coneixíem perquè hi veníem després de la universitat pel seu jaleo i les postres en bandeja. Per a nosaltres era el bar de barri de la família Tort, quan això volia dir alguna cosa més que només un negoci”, explica. L’establiment havia abaixat la persiana l’any 2021, coincidint amb la pandèmia del coronavirus, i després d’una trajectòria gairebé centenària truncada per un traspàs sense massa èxit. Juntament amb el seu amic de la infància i soci al Grup Confiteria, l’Enric Rebordosa, Baldovinos va decidir comprar-lo i donar continuïtat al que havia estat durant dècades una marisqueria amb preus populars i tota una institució al barri.
El que podria semblar una aposta arriscada moguda més pel sentiment que per una perspectiva econòmica s’ha convertit en el principal model de negoci d’aquest entramat empresarial fundat el 2014. Un model, val a dir, d’èxit. El recorregut iniciat per aquest duo d’empresaris fa més d’una dècada amb La Confiteria (1912) —una joia modernista reconvertida en cocteleria— els ha situat en un temps rècord com un dels grans grups restauradors de la ciutat. Actualment, tenen en cartera 27 establiments, tots a la capital catalana, entre els quals en destaquen diversos d’emblemàtics com el Cafè del Centre (1873), el Cèntric (1940) el Molina (1950), el Muy Buenas (1928) o el recentment obert de la Font del Gat (1925). “No tenim un full de ruta establert. Ho fem [recuperar locals històrics] per divertir-nos i perquè mola molt més prendre aquest risc. L’objectiu no és fer-nos d’or, sinó que funcioni i almenys no perdre diners”, assenyala Baldovinos. Lluny d’aixecar el peu de l’accelerador, el ritme frenètic d’obertures que porta el grup -ha sumat tres negocis en els darrers mesos- continuarà almenys fins a principis del 2026 amb dues noves incorporacions al centre de la ciutat: un establiment del 1940 renovat i un de posterior reformat imitant l’estètica dels bars típics de mitjans i finals del segle passat. “Una mica com el que era el Brusi abans de convertir-se en una gelateria”, puntualitza l’empresari sobre la seva darrera adquisició.
Boxa, Duralex i marisc
Qualsevol persona que es deixi caure a partir d’aquest dimecres -dia oficial de l’estrena- per la plaça de Sant Agustí Vell podrà comprovar que el que predica aquest duo empresarial no són paraules buides. El primer gest amb la trajectòria centenària del Mundial Bar el trobem a la façana, on s’hi ha instal·lat una rèplica del rètol original que presidia l’establiment durant la seva particular època daurada a mitjans del segle XX. Aleshores, el negoci era el punt de trobada d’una penya de boxa i un dels espais que freqüentaven personalitats del calibre de Gabriel García Márquez o grans noms de la política d’esquerres del moment com Antoni Gutiérrez Díaz o Santiago Carrillo. La mateixa barra de marbre de sempre amb la vitrina s’estén al llarg del marge esquerre del local, on hi ha un tirador amb el vi de la casa. Flanquejant la barra, unes prestatgeries abarrotades d’ampolles i de petits detalls que rememoren aquella afició per l’esport de contacte.
La boxa és la gran protagonista precisament del marge dret del bar, on els nous propietaris han buscat reproduir el més fidedignament possible el mural de sis metres de llarg que ocupava bona part d’aquest mur. Ho han fet utilitzant fotografies antigues, una estratègia que també els ha permès reubicar els nombrosos quadres que antany farcien les parets i que van trobar aplegats en un magatzem del primer pis, que va ser la residència familiar durant les primeres dècades de vida de l’establiment. “Ens han explicat que el vetlatori de l’avi –Miquel Tort Robiralta– es va fer aquí al bar i que no es podia sortir per la porta de la gent que hi havia. Es veu que era un bon personatge i d’aquí ve també el mite del Mundial”, assegura Baldovinos.
El respecte per la trajectòria del negoci el trobem també en les taules originals de marbre i ferro o en els gots petits de vidre i els plats verds de la marca Duralex. Inclús la carta manté bona part dels plats originals, sempre amb el mar com a gran protagonista, i completant-la amb algunes variacions i novetats que busquen no trencar amb el relat de marisqueria de barri. Tot plegat sota la batuta culinària de la xef Cristina Pérez, que ja ha treballat amb el grup a la Font del Gat.
La llosa de mantenir l’essència
Tot i la seva provada trajectòria en el sector, Baldovinos reconeix que fer-se càrrec d’un emblemàtic és cada vegada una cursa d’obstacles. En el cas del Mundial Bar, que no està catalogat com a patrimoni protegit per part de l’Ajuntament, abans de poder començar les obres d’adequació i reforma, van haver de superar dos anys de burocràcia administrativa i legal. “Tot és més complicat amb un emblemàtic”, lamenta. Des del grup són conscients que prendre les regnes de negocis clàssics com aquests els limita molt la proposta a desenvolupar o aspectes com la decoració. Tanmateix, el més sagnant potser és la manca d’ajudes per part de les administracions, que en molts casos precipiten el tancament d’aquests històrics i en dificulten la reobertura, convertint els aparadors en mers decorats descontextualitzats a la mercè de grans franquícies. En tenim múltiples exemples, com el mateix Brusi, el Schilling o l’antiga farmàcia de l’Estrella.
Amb el Mundial, els nous propietaris no estaven obligats legalment a mantenir l’essència del local. Tot i això, van apostar per fer-ho, posant una atenció al detall extraordinària i reconeixent el paper dels responsables històrics, que tenen una placa dedicada president el passadís central de l’establiment. “Hem parlat amb la família en tot moment i inclús va venir la mare de 93 anys al local… Nosaltres no seríem aquí si no fos per ells, que van mantenir oberta la persiana durant més de noranta anys. La intenció és seguir aquest camí. No hi ha molts bars així cutres -sí, entès com un afalac- on puguis fer unes escopinyes i unes navalles en un plat Duralex”, remarca Baldovinos. De moment, l’aposta sembla que ha caigut en gràcia en un barri acostumat a acomiadar-se dels comerços de tota la vida. En els dies previs a la reobertura, diversos veïns s’han acostat per provar de reservar taula o xafardejar a l’interior del local. “Aquí hi havia la nevera, aquí […] Quina il·lusió, ens encanta veure com un lloc així ressorgeix”, afirmava dimarts una veïna encuriosida.
