La plaça del Pi és un d’aquells racons del cor de Barcelona que encara mantenen l’essència de temps pretèrits. Un dels principals culpables d’aquest miratge de la ciutat del passat és la Ganiveteria Roca, un establiment obert l’any 1911 a la veïna plaça de Sant Josep Oriol i que des del 1916 està ubicat en els baixos de l’edifici senyorial que resisteix en el número 3 d’aquest racó del Gòtic. El negoci encara conserva el nom de la família fundadora, que en va estar al capdavant fins a principis de la dècada dels 2000, quan la falta de relleu generacional va posar en dubte la seva continuïtat.
Aquesta, però, no és l’enèsima història d’un establiment emblemàtic que abaixa la persiana a la capital catalana, que en els darrers anys sembla engrossir a marxes forçades la seva llista de víctimes, sobretot al centre de la ciutat. Després de trucar a moltes portes sense èxit, les darreres hereves de la família Roca van trobar l’ajuda necessària en els mateixos companys d’ofici: una agrupació de ganiveters catalans va assumir la gestió de la botiga per garantir la seva supervivència. Com es feia antigament amb els gremis, uns quants professionals del sector van decidir sumar esforços per formar una societat i així evitar la desaparició del negoci emblemàtic, que està especialitzat en tota mena d’eines de tall més enllà del ganivet com tisores o navalles, entre molts altres.
Els nous responsables van optar per mantenir l’equip que ja capitanejava aleshores l’establiment i a poc a poc van anar introduint millores per modernitzar l’activitat i fer créixer tant el volum de negoci com l’abast d’aquest, gràcies en bona part a la posada en marxa d’una pàgina web que actualment els permet fer enviaments a l’altra punta del món, un escenari impensable a principis del segle XX. Tanmateix, les novetats no han afectat la manera de fer de la casa i la seva aposta pel tracte directe amb el client, la verdadera clau de l’èxit d’una empresa que va camí de bufar 114 espelmes.
Un negoci especialitzat amb menys intermediaris
“La base des dels inicis és el ganivet i això no ha canviat. Abans venies el bàsic, amb mànec de fusta i en quatre mides, i ara tens ganivets japonesos que arriben fins als 400 euros. Al final, la clau és mantenir l’equilibri entre la tradició i les noves tecnologies“, assegura Lluís Torrente, gerent de la Ganiveteria Roca. Més de tres dècades darrere el taulell avalen la trajectòria de l’actual responsable del negoci, que va aprendre l’ofici amb només 16 anys de la mà de Montserrat i Roser Roca, les darreres hereves de la família fundadora.
En tot aquest temps, Torrente ha vist com la botiga mutava gradualment el seu model de negoci centrant-se cada cop més en trobar l’arrel dels productes, una estratègia que permet eliminar els intermediaris i abaratir costos. “El més important per a nosaltres és la qualitat perquè és el que t’aporta valor. Aquí s’havia funcionat en moltes èpoques amb distribuïdors i representants de firmes que venien a la botiga, però avui dia tenim mitjans per poder arribar molt més lluny i contactar directament amb els fabricants. Actualment, estem fent línies de productes de marca pròpia, que a qualitat preu surten molt bé i són assequibles de cara a la gent, i també portem material des de tota Europa”, explica.
El negoci també s’ha hagut d’anar adaptant als canvis en la demanda de productes per poder continuar al peu del canó. Dels ganivets de taula amb mànec de plata i les navalles de butxaca que es venien durant bona part del segle XX al boom actual de la cuina i dels estris d’afaitar. Això sí, sempre mantenint aquesta aposta per l’especialitat, un dels pilars essencials de la supervivència de l’empresa. “Quan algú ve a comprar una tisoreta per a les ungles, traiem tres plafons i n’ensenyem 60 de diferents formes i gammes. Com coneixes el gènere i les varietats, a poc a poc vas afinant la mira fins que identifiques allò que l’interessa al client. Aquest assessorament cada cop és més difícil de trobar perquè les botigues especialitzades estan desapareixent arreu“, assenyala Torrente.
El tracte amb el client i la benedicció d’IKEA
Si alguna cosa es manté pràcticament inalterable des dels inicis de la Ganiveteria Roca és precisament el tipus de relació que s’estableix amb el client. Aquesta peculiaritat es pot palpar ràpidament quan entres a la botiga: només traspassar l’enorme rètol d’estil modernista que la presideix, el visitant es troba amb un gran taulell que flanqueja les quatre parets del local i que està pensat per facilitar el contacte directe dels treballadors amb el públic, que a l’hora té al seu davant un entramat d’atractius antics aparadors de fusta on es mostra tota l’amalgama de productes de la casa sense artificis. “El tracte és molt important, no és només vendre. Nosaltres parlem directament amb la persona, l’assessorem i si té un problema provem de solucionar-lo. Això té un preu, però la nostra clientela sap que si compra un producte serà de qualitat i que si hi ha cap inconvenient estem aquí per ajudar”, remarca el gerent.
En aquest tracte amb client juguen un paper clau tant el servei postvenda com el taller d’esmolat que el negoci té en el mateix local. “És sens dubte un punt diferencial. Venem una eina bona justament perquè això permet reparar-la, esmolar-la i fer un manteniment. Amb productes de menys qualitat, a vegades val més la pena comprar-te’n un de nou que sigui bo i et duri trenta anys que gastar-te els diners en esmolar-lo”, insisteix Torrente. La qualitat és precisament el factor que fa que grans cadenes com IKEA no suposin ben bé una competència ferotge per a un establiment més petit com aquest. “Si et dic la veritat, IKEA va molt bé que hi sigui. Tots hi hem anat i hem acabat comprant a cop calent no sé què. El preu és molt atractiu, però la qualitat és la que és. Amb els seus ganivets, no passa un any que ja tens la gent aquí al taller queixant-se de què no tallen”, afirma el responsable.
L’espasa de Dàmocles que condiciona el futur
A diferència dels seus predecessors, els responsables actuals de l’establiment no tenen en el relleu generacional la seva principal preocupació. “És una botiga on contínuament hi ha jubilacions i entren persones joves. Sempre hi ha canvis, però intentem formar la gent amb l’objectiu que hi hagi una continuïtat. Quan em jubili, al darrere en vindrà un altre que en sabrà més i millor i serà una satisfacció poder dir que vaig treballar tota la vida al negoci i que aquest segueix”, assegura Torrente.
Ara bé, la gran espasa de Dàmocles que haurà de salvar aquesta ganiveteria centenària serà l’ascens fulgurant dels preus del lloguer al centre de Barcelona. “Ara farà més de 110 anys que estem pagant lloguer en aquesta finca i el preu ens ha anat pujant. Nosaltres tenim sort que el negoci funciona i de moment podem parar el cop i pagar-lo, però sempre vius amb aquest neguit“, lamenta el gerent. Torrente considera que l’aplicació de topalls per poder regular els preus del mercat immobiliari és la gran assignatura pendent tant de l’administració local com de la Generalitat i alerta que si no es posen les piles en deu anys no quedaran dempeus ni un quart de les botigues històriques de la ciutat. “Cada cop és més difícil generar la facturació suficient per pagar els lloguers i aquesta és la gran problemàtica dels emblemàtics. Lluitem molt perquè la feina funcioni i per tirar endavant, però sempre tens una mica la soga al coll perquè no depèn de tu que puguis continuar amb el negoci, sinó d’un tercer”, conclou.
