Molts dels fets polítics i socials dels anys 1926, 1927 i 1928 els he anat detallant en capítols interiors, però per a poar més el tinter parlem d’aquells anys, quan alguns moviments donaven esperances, quan en realitat, i per dins, el règim no es movia. Aquella era una dictadura amb rei, com a Itàlia, que sostenia una monarquia o millor una i l’altre retroalimentant-se, donant-se vida i legitimant-se en la il·legalitat il·legítima, perquè res era legal amb la constitució suspesa i lleis d’excepció.
El governador civil de Barcelona entre 1924 i 1930 va ser qui ja havia estat capità general de Catalunya entre 1918 i 1920 en ple pistolerisme, Joaquim Milans del Bosch alguns parlen de capità general a la Dictadura quan en realitat era governador civil de la província de Barcelona, botxí de la llibertat.
Com van haver de canviar els noms dels clubs
Tal com anys abans els clubs de futbol portaven noms com Sparta de la Sagrera, Júpiter, Europa, L’Avenç, Internacional, i lluïen estels de cinc puntes, el FC Barcelona, a la Dictadura de Primo va consolidar-se com a símbol. L’Avenç de l’Esport, amb les quatre barres a la samarreta, es convertí el UESant Andreu, fusionant-se amb altres equips en època de Rigoberto Jambrina com a president, un industrial i home fort d’Unión Patriotica als barris del nord de Barcelona, termes d’Orta, Sant Martí o Sant Andreu.
El juny de 1925 un partit entre el Barça i el CE Júpiter en homenatge a l’Orfeó Català, que havia rebut l’urpa de la repressió, va ser prohibit pel governador Milans, qui al final i tement aldarulls dels aficionats, va transigir però en haver la British Royal Marine, al port, decidí que la banda toques la Marcha Real, que va ser xiulada a cor que vols, i God Save the King acollit entre grans aplaudiments, enfurismat Milans, clausurà l’estadi de Les Corts per sis mesos, que van quedar en tres, fent sortir Joan Gamper de la junta.
He parlat de l’Orfeó Català, un altre símbol, fundat el 1891 per Amadeu Vives, Lluís Millet i Aureli Campmany, amb seu al Palau de la Música Catalana, va ser objecte de persecució durant la Dictadura, prohibint la seva activitat uns mesos de l’any 1925 al retorn triomfal de cantar a Roma.
He parlat de FC Barcelona, que el 1924, quan es construïa el metro que baixava de la plaça Catalunya a Liceu, inaugurat el 5 de juliol de 1925, l’Ajuntament primoriverista de Fernando Álvarez de la Campa, va manar tallar els plataners per a fer les obres i introduir un seguit de modificacions. Amb els partits polítics clausurats, les entitats suspeses, l’aixopluc de la campanya per salvar les Rambles va passar pel paraigua del Barça, afortunadament el canvi a l’alcaldia el setembre de 1924 per Darius Romeu, baró de Viver, va poder donar un tomb a la bestiesa.
Sarsuela catalana
El 16 d’abril de 1926 es va estrenar la sarsuela catalana en dos actes Cançó d’Amor i de Guerra, del merut (així anomenen als d’Ontinyent), Rafael Martínez Valls, amb lletra de Lluís Capdevila i Victor Mora. L’obra, inicialment s’havia d’anomenar Els soldats de l’Ideal, considerant l’Ideal, o sigui la Revolució, com es pot veure a l’argument de l’obra, en un poble del Vallespir durant la Revolució Francesa, però això no agradava al governador Milans del Bosch. Fins a quin punt arribava l’intervencionisme militar que en una reunió personal entre governador i autors, quedà fixat el títol definitiu autoritzat de la sarsuela, prohibida en el primer franquisme i avui cantada per les millors veus de la lírica que han passat per Catalunya.
Barcelona s’anava modernitzant, el metro que hem esmentat diverses vegades, o el 25 d’abril de 1926 que al Portal de l’Àngel amb Santa Anna va obrir Can Jorba, Magatzems Jorba, en un edifici Art Deco d’Arnau Calvet que no va quedar enllestit fins a 1932. El mateix arquitecte havia projectat l’edifici de Manresa, origen de l’empresa familiar de Pere Jorba el 1911, que competí amb Grandes Almacenes El Siglo,al carrer Pelai, fundats el 1878; també el 7 d’octubre de 1926 se celebraria el primer dia del llibre del libro español quan passaria a Sant Jordi i en temps de la República agafaria volada.
Els serenos de Valls o de Girona van tenir problemes i foren obligats a cantar les hores en castellà com en altres pobles, centenars de persones van ser multades per parlar en català, inclús per ser poc “patriotes”. La Dictadura de Primo de Rivera va ser època de grans enterraments, la mort d’un prohom no només significava un homenatge al difunt, sinó al pensament catalanista que ell podia encarnar, algun sepeli va acabar amb corredisses.
El de Lluís Domènech i Muntaner, el desembre de 1923 contra la voluntat del difunt que volia ser enterrant on la seva dona i fill a Canet, era sebollit al cementiri de Sant Gervasi de Cassoles; el d’Àngel Guimerà el juliol de 1924, Antoni Gaudí el juny de 1926, Ignasi Iglesias a l’octubre de 1928, inclús Jaume Ferran i Clua el novembre de 1929 constituirien actes d’afirmació.
L’església catalana, igual que polítics com Cambó o el mateix Puig i Cadafalch, en un primer moment no va ser hostil al propòsit de regeneració, ordre i final de la violència, al contrari ho va viure esperançada, però va ser pressionada al límit contra la predicació i catequesi en català, Primo sabia que els Borbon al segle XVIII van castellanitzar Catalunya a través de la religió i persistia en desarrelar la llengua de la fe, el clergat resistí fins al 1928, en què des del Vaticà rebé cinc decrets obligant a la prèdica en castellà, Vidal i Barraquer, arquebisbe a Tarragona i Miralles a Barcelona resistiren prou, però el nunci entre 1921 i 1936 va ser Federico Tedeschini, el representat papal al Congrés Eucarístic de Barcelona el 1952, un notable anticatalà i de posicions totalitàries, va ser determinant a favor de Primo que va arribar a amenaçar al Vaticà de crear una Iglesia Nacional Española, independent de Roma.
El Cardenal Vidal no va estar sol, els bisbes Valentí Comelles, de Solsona i Justí Guitart, d’Urgell també es van decebre del Dictador i Vidal i Barraquer va advertir sovint del risc de la reacció contra l’església caigut Primo de Rivera, com realment va esdevenir.
El règim arribà a censurar el Butlletí Eclesiàstic del Bisbat de Barcelona. La Col·lecció Bernat Metge, de clàssics, va tenir problemes, com en va tenir Foment de la Pietat Catalana, dedicada a l’edició religiosa, que el 1926 per a salvaguardar el seu patrimoni el traspassà a La Balmesiana, una societat anònima, però amb tot, el mot Catalana va ser amputat i restà com Foment de la Pietat a seques. També podien parlar de la Lliga Espiritual de la Mare de Déu de Montserrat o d’institucions religioses dedicades a l’ensenyament.
He escrit alguns articles sobre diversos clergues i el seu paper a la època, com l’historiador mossèn Joan Clapés a Sant Andreu de Palomar, perseguit, el Canonge Jaume Collell o el Pare Ignasi Casanovas, assassinat el 1936, mentre altres com mossèn Quintí Mallafré a Santa Perpètua de Mogoda, feien col·lectes per a Unión Patriotica o mossens com Josep Portolés, nascut a Borriol, o l’igualadí Gabriel Auguet es movien en l’espanyolisme més ranci.
Als bisbats catalans hi havia ball de bisbes substituint-los per no catalans, així com el d’apartar bisbes catalans de Catalunya: Manuel Irurita, un ultra va ser bisbe de Lleida el 1926 i de Barcelona el 1930, el basc Felix Bilbao el 1925 de Tortosa; Vila Martínez, valencià gens favorable al català, de Girona el 1925, el mallorquí Perelló a Vic, Josep Miralles bisbe de Barcelona, defensor del català acabaria “saltant” a Mallorca on l’agafaria la guerra civil en el bàndol Nacional, o els intents de foragitar Vidal i Barraquer de Tarragona.
Si en el primer moment la manu militari va ser molt dura, a mesura que es va poder assentar, seria pitjor. La policia va rebre un augment de pressupost notori i la secció internacional, que tenia cura de la informació exterior, controlant als centenars de refugiats o d’immigrants que estaven contra el règim, a Europa i a Amèrica mai havia estat a aquell nivell, sobretot a França, on l’ambaixador a París José María Quiñones de León era un veritable flagell.
El 1926 un decret donava poders directes a Primo de Rivera per a multar, desterrar, deportar, a qualsevol persona o grup que considerés no donava prou mostres d’integritat o patriotisme; un altre de juny de 1928 enduria encara més les condicions per a celebrar actes públics amb sancions duríssimes als organitzadors, permetia inclús la violació de la correspondència, el desembre la mínima garantia judicial restava suspesa, la judicatura ja depenia, del tot, del règim, qualsevol jutge, funcionari, secretari, podia ser cessat, traslladat, suspès sense ni obrir-li un expedient.
L’abril de 1929 una nova Llei de Ordre Públic que no arribaria a ser aprovada, permetia detencions i registres sense ordre judicial, així com l’expulsió d’estrangers considerats perillosos, donant al govern també la facultat de declarar l’Estat de Guerra quan ho considerés oportú, però Alfonso XIII va entendre que tot plegat havia arribat massa lluny i va aturar-ho, sent el principi del final, Rei i Dictador s’anaven perdent la confiança.
