Eric Arthur Blair va trepitjar per primer cop Barcelona el dia de Sant Esteve del 1936. Ho va fer sota la seva identitat real i no darrere el pseudònim amb el qual es convertiria en un dels grans escriptors en llengua anglesa del segle XX: George Orwell. Aquell jove britànic espigat va arribar en tren a l’Estació de França, va pujar la Rambla fins a l’altura de l’actual Teatre Poliorama i es va allistar a les files del Partit Obrer d’Unificació Marxista (POUM), que tenia la seva seu just davant, mostrant una carta de recomanació del Partit Laborista Independent (ILP, per les seves sigles en anglès).
El nou recluta de la brigada internacional del POUM va ser enviat aleshores a l’antiga Caserna de Cavalleria de Montesa, un recinte ubicat al carrer de Tarragona, molt pròxim a l’actual Gran Via de les Corts Catalanes, on des dels anys seixanta s’erigeix un bloc de pisos. Allà, els afiliats rebien formació militar abans de ser enviats en la majoria de casos al front d’Aragó. L’atzar va fer que l’escriptor britànic coincidís aquell 26 de desembre al pati de la caserna -batejada amb el nom de Lenin- amb el fotògraf valencià Agustí Centelles, que va deixar immortalitzat el moment en una instantània que durant anys va passar sense pena ni glòria com a part del fantàstic arxiu que el retratista va elaborar durant els anys de la Guerra Civil Espanyola.
No va ser fins al 1978 que el periodista Edmón Vallés va identificar en el seu llibre Història Gràfica de la Catalunya Autònoma la presència d’Orwell en aquesta imatge, un reconeixement que confirmaria just un any després Eduard Pons Prades, company de Centelles, tal com explicaria anys més tard el fill del fotògraf. L’excepcional troballa va impulsar la presència mediàtica de la instantània, que va aparèixer en revistes i diaris i que inclús va protagonitzar algunes exposicions. Va ser així com els germans Barceló Serrano van poder reconèixer inesperadament ara fa un parell d’anys la presència del seu pare en la mateixa fotografia de Centelles, només a uns metres del premiat escriptor britànic.
De soldat voluntari a oficial al front d’Aragó
“A casa no parlàvem massa de la guerra. Crec que els pares tenien por que ens n’anéssim de la llengua i això pogués portar problemes“, explica en una conversa amb el TOT Barcelona l’actor Manel Barceló, fill de l’altre protagonista de la imatge del retratista valencià. El seu pare, Manuel Barceló i Cabanes, havia nascut el 24 d’octubre del 1913, així que en el moment dels fets tenia només 23 anys. Criat en el si d’una família d’emigrants valencians establerts al barri del Poble-sec, aquest jove havia estudiat Belles Arts al pis superior de l’edifici de la Llotja de Mar i abans de l’esclat del conflicte havia treballat com a ajudant en una coneguda farmàcia de la Rambla.
La seva precoç afiliació al POUM i la seva formació acadèmica van fer que comencés allistant-se de manera voluntària com a soldat ras i acabés la guerra com a oficial destinat al front d’Aragó. De fet, a la fotografia de Centelles surt retratat amb unes botes altes, pantalons de muntar, una guerrera negra cordada i una gorra de plat, una indumentària que sembla indicar que tenia un cert rang o ascendència dintre de les files de la formació, a la qual es va enrolar seguint la seva forta ideologia d’esquerres abans inclús de l’alçament militar.
Un cop iniciat el conflicte, el patriarca dels Barceló Serrano va aprofitar els permisos que se li atorgaven per deixar la primera línia i tornar en diverses ocasions a Barcelona, on havia deixat més enllà dels seus pares a la seva parella de tota la vida, la Paquita, amb qui no es casaria fins a l’any 1943. “Sempre que tornava a la ciutat volia marxar un altre cop al front perquè a Barcelona els bombardejos eren constants […] Allà no va viure grans batalles, només petits enfrontaments. Tot el que explicava eren anècdotes, no hi havia èpica en el seu relat. La por i la fam verdaderes les van patir aquí“, assegura l’actor barceloní rememorant les vivències tant del seu pare com de la seva mare, que va veure l’entrada triomfal de les tropes franquistes per l’avinguda Diagonal des del balcó de la casa on estaven reallotjats a causa de les bombes.
Censura esquivada i uns mitjons únics
Amb la fi de la guerra, Manuel Barceló i Cabanes no va ser empresonat i va poder tornar al seu Poble-sec natal. Durant els primers anys del franquisme, va viure amagat a casa els seus pares per por que algú el pogués identificar i delatar-lo a les autoritats. La progressiva davallada de la tensió li va permetre dedicar-se primer a pintar sants i altres figures religioses i després a la restauració de quadres per a la comtessa de Bell-lloc. Abans de poder regularitzar la seva situació, un misteri del qual la família encara no n’ha pogut treure ben bé l’entrellat, també va tornar a treballar a la farmàcia i inclús va aconseguir salvar la censura presentant-se i resultant premiat en un concurs de pintura organitzat per l’escola de Belles Arts on va estudiar, que avui dia encara té penjat el quadre en qüestió a la seva seu amb el nom complet de l’autor.
No tots els membres de la família que van combatre al front van tenir la mateixa sort. El germà de la mare de l’actor barceloní, Josep Serrano Montsolís, va morir a primera línia i va acabar enterrat en una de les nombroses foses comunes que es van obrir durant el conflicte. El seu cos no va poder ser localitzat fins molts anys després, quan es va trobar l’indret on el van sepultar i se’l va poder identificar perquè duia posats els mitjons fets a mà que li havia regalat la mare del seu cunyat, l’àvia de l’intèrpret. “La vida d’aquestes generacions anteriors va ser èpica. Van viure una república, una guerra […] El meu pare va continuar votant als comunistes durant les primeres eleccions i només el vaig veure emocionar-se quan, després de la mort de Franco, va veure la meva germana lamentant-se pel dictador i li va dir que com podia plorar per algú que els havia fotut la vida“, rememora Barceló.
Un daltabaix artístic
La vida del patriarca dels Barceló Serrano va canviar a mitjans del segle XX. No només van néixer els seus tres fills, sinó que la pintura va passar de ser la seva aspiració professional a una afició dels diumenges. Va començar a estudiar topografia a l’Escola Industrial per després incorporar-se a la companyia Fecsa, on es va acabar prejubilant anticipadament amb 62 anys per desavinences amb la direcció. Durant aquest temps, el pare de l’actor barceloní va participar en la majoria de les mobilitzacions sindicals que van tenir lloc a l’empresa, on l’intèrpret també va fer les seves primeres passes en el món laboral abans de deixar la feina quan tenia 25 anys per dedicar-se al teatre.
“La notícia va ser un daltabaix a la família. Ell tenia prejudicis respecte que jo em dediqués al món artístic perquè no era una feina segura. Després es va convertir en un fan més. Jo també pintava i ell segur que hauria preferit que seguís aquest camí, però hauríem xocat moltíssim“, remarca l’actor, que té penjats al menjador de casa seva tres dels quadres que va fer el seu pare i que mai va voler vendre. Manuel Barceló i Cabanes va morir poc després de complir 88 anys i després de patir un vessament cerebral. Dues dècades després, a l’àlbum familiar de fotografies encara hi ha un buit important dels anys de la guerra. Només es conserven dues imatges diminutes i lleugerament borroses del patriarca al front d’Aragó. Ara, però, podran afegir una tercera dels inicis del conflicte que els va canviar la vida i amb la presència il·lustre d’un dels grans escriptors britànics de sempre.
