Una família ucraïnesa natural de Chernyakhiv, un poblet de Zhitomir d’escassos 10.000 habitants a 164 quilòmetres al sud de Kíiv, va arribar a Barcelona el març passat, fugint dels bombardejos que assetjaven la vila. I ara, només tres mesos després, està decidida a desfer el camí per tornar al seu país d’origen malgrat que el conflicte armat no ha acabat. No són els únics: tímidament comencen a produir-se els primers viatges de tornada després de la sortida massiva de refugiats.
La família Kiryichuk posa rostre a dos números esgarrifadors: forma part dels 42.993 refugiats —atesos per la Creu Roja— que han arribat a Catalunya des que va començar la guerra; i dels 4.788 que han estat allotjats a hotels i albergs catalans, segons xifres de l’ONG, que opera a territori català en el marc del programa de Protecció Internacional i Asil del Ministeri d’Inclusió.
La Vita Kiryichuk (1987) i els seus fills, Arina (2014) i Yurii (2008), juntament amb l’àvia Olena i la seva cosina Anastasia Prokopchuk (2003), romanen a l’Hotel Verdi, a Sabadell, on van destinar-los després d’arribar a la capital catalana. Tenen allotjament i menjar, però no saben fins quan. Van escollir Barcelona com a destí perquè la germana de la Vita, també de nom Anastasia, vivia des de fa uns anys a la ciutat comtal i és el seu únic contacte a Europa.
Segons Enric Morist, coordinador de la Creu Roja a Catalunya, “la integració ha estat molt positiva tenint en compte el volum de refugiats que han arribat”, i “el sector hoteler ha ajudat moltíssim”. Tots els refugiats, segons la disposició del 2010 aprovada per la Unió Europea, tenen dret a lliure circulació per la Unió i allotjament, manutenció, assessorament jurídic i servei sanitari en els estats adscrits al programa.
No obstant, ara la Vita i la seva família estan decidits a tornar a casa. No és un cas aïllat: centenars de refugiats han emprès un viatge de tornada a Ucraïna o a països fronterers com Polònia o Hongria, tot i la incertesa sobre el futur immediat. “Hi ha un cert retorn, que no és nombrós però sí continuat, en la majoria de casos perquè allà tenen els seus familiars”, explica Morist al TOT Barcelona.
Els homes que van quedar enrere
El conflicte s’ha allargat més de l’esperat. La Vita troba faltar el seu marit, Volodymyr, que podria ser cridat a files en qualsevol moment —declara l’Anastasia—, com molts dels homes que van quedar-se protegint el poble. L’Anastasia Prokopchuk els acompanyarà per tornar amb el seu pare Ruslan. “Els nens tenen por, però necessiten al seu pare”, diu la Vita. Volen marxar al més aviat possible, i no són els únics: “Molts ucraïnesos de l’hotel estan marxant”.
El marit de l’Olena, Mykola, també està a Zhitomir. A diferència de la resta de la família, ella es queda a Sabadell: espera que el patriarca podrà venir a Catalunya d’aquí poc. Fa una setmana va complir 60 anys, el límit d’edat per servir les forces ucraïneses, així que és lliure de marxar del país i retrobar-se amb la seva dona. Tanmateix, l’home no vol deixar la llar. “Està preocupat perquè els ocupin la casa en la seva absència, i ha de cuidar els nostres gossos i gats”, explica l’Anastasia.
La decisió de la Vita és ferma, però topa amb un problema gens menor: no tenen manera d’arribar a la frontera. La generositat d’un home va permetre’ls creuar de Polònia a Barcelona, però ara el transport altruista cap allà escasseja. La seva situació, això no obstant, no és la pitjor. La Vita ha escollit lliurement emprendre la tornada a casa, mentre que altres es preparen pel viatge a contracor.
Expulsions invisibles
Altres refugiats a Barcelona i Catalunya es plantegen tornar perquè creuen que no els queda cap altra opció. S’arriscaran a tornar a sentir l’esclat de les bombes perquè aquí no veuen com trobar feina i establir-se. És el cas de la Malvina Spindiac, que arribà a Vacarisses amb els seus dos fills, Artem i Vitalii, de 4 i 8 anys. Juntament amb l’Olena Epifanova, que té una filla de 10 anys, viuen ara a casa de la Tatiana. La primera, perquè és una familiar llunyana, i la segona, de rebot després d’una mala experiència amb uns veïns que les havien acollit.
La Tatiana és una barcelonina que ara viu a Vacarisses, en un habitatge de la seva família política. Treballava a la capital però acaba de perdre la feina i ja no pot mantenir-los indefinidament. La Malvina no aconsegueix tampoc trobar feina i per això sospesa fer mitja volta. Ha netejat cases per guanyar alguns diners i el seu marit li envia remeses també, però els preus pugen i no arriben a final de mes. Serveis Socials va proposar-los que s’allotgessin a una casa que “quedava molt lluny de l’escola i del supermercat, i no tenia com arribar”. També van donar-los 70 euros mensuals per a gastar a un Condis i menjar com macarrons, arròs i tomàquet fregit. Un ajut que la família creu “insuficient per a 5 persones”.
Falta d’allotjament en temporada alta
Casos com el de la Malvina no estan comptabilitzats per la Creu Roja, donat que no s’han inscrit al programa oficial. “Si es dirigeixen al centre del programa d’atenció que tenim a Fira Barcelona —recomana Morist—, poden sol·licitar asil, però molt probablement siguin derivades a altres municipis o comunitats autònomes”.
El motiu: Catalunya, amb l’arribada de la temporada alta turística, està saturada. Tot i que el volum de refugiats ha disminuït des de març, quan rebien 800 ucraïnesos al dia, encara atenen entre 40 i 50 persones noves al dia. “Barcelona i tota Catalunya tenen ara un problema d’allotjament per capacitat hotelera, perquè a l’estiu el turisme es dispara i els hotels ja tenen compromisos”, explica el treballador de la Creu Roja.
“S’ha de tenir en compte —afegeix—, que als hotels i albergs inscrits al programa se’ls hi paga un preu per plaça molt més baix del normal, i ara no estem en la mateixa situació que fa uns mesos”. Així i tot, afirma que tot refugiat “tindrà allotjament i manutenció, sigui aquí o a altres punts de l’Estat on tinguin capacitat per acollir-los”.
Tanmateix, la Malvina, nouvinguda i amb el trauma de la guerra a les espatlles, no vol canviar de municipi per no separar-se de la Tatiana. És l’únic vincle que li queda amb la seva pàtria de naixement i la cara amiga que va rebre-la en un país desconegut. Així que no troba consol en la possibilitat d’un trasllat a algun indret poc turístic de la península i per això dirigeix la mirada cap a casa. Allà li diuen que ja han començat a arribar retornats: “Moltes famílies ucraïneses del poble estan tornant a Kíiv tot i la guerra, perquè no poden viure fora sense diners i amb nens”. Refugiar-se a Europa va ser una odissea, però construir-hi una nova vida encara ho és més.
1 
2 
